Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure

Cançons i lletres

• 1. Museu d'Història Natural

  Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure. Els ossos d'un gegant. Furiós, desafiant, entoma els flaixos. I més al fons, per ordre cronològic, els dos neandertals encara esparverats, mirant la flama, no s'han mogut ni un pam. Els esquimals que fa molts anys que treuen el peix del llac glaçat. Un altaveu tronat fa brisa en bucle. Penjant d'un fil de cuca, l'oreneta; migrant permanentment, l'alosa, el fumarell... El text de sota encara és el mateix. Melinda! T’atures en un racó. El vigilant se t’acosta per saber si et trobes bé o no. Però tu ni aixeques el cap. A dintre d’aquell museu... Oh, gran veritat! Tu sí que has canviat.
  
  Melinda, tu sí que has canviat.
  
  El museu convoca els operaris per treballar de nit. Demà és dia d'obrir la nova sala. Una hora abans les cues són immenses. Grans intel·lectuals, turistes orientals, curiosos, crítics… Ja es pot començar a entrar. Melinda, que ets tu la gran atracció! Se't veu tan guapa de jove que la gent fa un crit, fa un crit d'admiració. Per sempre en aquell instant que estaves plena de vida i ho tenies tot per endavant. Melinda, allà ets l'essència de tot. Pels crítics, els paradigmes i els cànons pels que es regien estan obsolets de cop. Que amb l’aura que tu desprens s’imposa, de forma urgent, fer una revisió dels clàssics. Que ets jove eternament, Melinda.
  
  Melinda, però a fora passa el temps. Melinda, tu ara ets diferent. Melinda, però això no és pas dolent.
  
  
  
  

• 2. Corredor de fons

  Oh! Corredor de fons, no hi ha cançons que t'aturin uns segons? Ni dies que sospitis que hi ha mons a seixanta pulsacions? Oh! Corredor de fons! I què me’n dius de les contradiccions? Oficines i reunions. Minuteres i pulmons. A empentes, entrebancs i rodolons. Més que dies, maratons. Però tan poques decisions. Oh! Corredor de fons!
  
  De nit. Carai, quina pressa! I clar, no t'ho esperes. Fas cop de volant i el cotxe… Pam. Tres voltes a l'aire. Congela la imatge. I des d'aquí dalt i cap per avall, ja res sembla ser tan important.
  
  
  

• 3. Ja no ens passa

  Ja no ens passa. I no ens n'amaguem, que dúiem anys fent el paper. Fingint que cada dia el rebíem com si fos el primer. "Genial!", "Que fort!", "Que bé!"... Ja no ens passa. Ja no estem tan segurs que tinguem grans coses a fer, ni que un destí ens esperi amb els braços oberts i ens digui: "Només tu podies ser". Doncs, ja no ens passa. Tampoc improvisem “a l’aventura i ja veurem.” L'assalt al tren de Glasgow va ser un joc de nens. No fem ni un pas en fals. Planifiquem. No ens arrisquem... I clar, no ens passa.
  
  Ningú no ens va avisar. Va ser d’un dia per l’altre que ho vam trobar a faltar.
  
  Ja no ens passa. Ja no ens enamorem, que no volem fer el passerell. Abans de caçar l'ós hem venut massa cops la pell, i el mal que fa no el cura el temps. Ja no ens passa. Mil dòlars pel primer que ens porti aquí davant algú capaç d'escriure versos que ens facin un nus al coll. Una cançó que ens ho regiri a dintre tot. Per què no ens passa?
  
  Ningú no ens va avisar que tot això se n’anava, que tot era mentida. La vida era el que venia just després.
  
  Ja no ens passa. Ja no sortim de nit, que l’endemà no som ningú. I el dia que sortim cantem tant allà al mig que ja podríem ser els pares d’algú. I això ja és massa. Ja no ens creiem a cap dels qui dieu saber el camí, que no hi ha un pam de net però quan va i us enxampen… res! Aquí tothom es fa el sorprès! Au vinga, a fer punyetes tots... Que ja no ens passa!
  
  Ningú no ens va avisar que tot això se n’anava, que tot era mentida. La vida era el que venia just després.
  

• 4. El mite de Prometeu

  Que tan bon punt sentim aquest cop de porta tan conclusiu i posis un peu al món, et trobis ja molt millor. Que creuis el carrer a càmera lenta i et digui el vent que un dels dos ho havia de fer. Que notis un pas lleuger. Que captis tots els detalls, les coses petites d’un dia clar, que una màgia magnetitzant s’instal·li al teu voltant. Que trobis una feina de lo teu i el primer dia ja entris amb bon peu. Que els del teu voltant et trobin molt més guapa. Que facis nous amics. Que cap et falli mai.
  
  Que descobreixis en aquell veí un paio simpàtic i divertit que una nit es presenti amb un bon vi i tal. Que en la comparació que faràs amb els altres no hi hagi color. Que sempre et segueixi el joc. Ni massa ni massa poc. Que no us passin factura els anys següents que percebeu les coses sempre a temps. Que et miris al mirall sentint-te afortunada. Que et diguis “sóc feliç” i llavors que ho perdis tot.
  
  Ei! Ara què tal? Oi que fa mal? Oi que fa mal?
  
  Que caiguin, sense pietat, les deu plagues d’Egipte sobre el teu cap. Que t’intentis amagar. Que t’acabin delatant. Que els Déus, els vells i els nous, t’agafin mania. Que tinguis por. Que el mite de Prometeu t’il·lustri de cap a peus. Que quan no puguis més, albiris l’esperança que em cridis des de lluny però no ho facis prou fort.
  
  Ei! Ara què tal? Oi que fa mal? Oi que fa mal?
  
  

• 5. Els bons fotògrafs

  Vindreu, parents llunyans, quan us talli el son un telèfon esverat?
  Vindreu, amics d'abans, si enmig del diari el cor us fot un salt?
  Vindreu, petits infants? Mudats, dins d’un cotxe, direu: “On estem anant?”
  Vindreu, avui, germans? Si esteu per allà al mig, per mi no serà tard.
  Vindràs, antiga amant, estranya entremig d'estranys?
  Sabràs, com sempre, viure-ho des d'un discret segon pla?
  Vindreu, xiprers altius? Va! Feu llargues ombres que viatgin lluny.
  Vindreu, records bonics? Va! Arrenqueu somriures al moment més cru.
  Vindrà el bon temps, la calma, el Sol com va declinant?
  La llum perfecta que els bons fotògrafs passen la vida buscant.
  

• 6. L'hivern (que la van abduir)

  Jo mai hagués dit que en una cabana es podia ser tan feliç. El sol al matí, l'olor de la fusta... Allà amb la mandra no es pot competir. Semblava que el temps no se'n recordava que ens havíem perdut allà al mig. El món es podria haver acabat així. Mai he vist res tan clar.
  
  Recordo la nit, és com si fos ara: una finestra es va posar a vibrar. A fora un soroll que se’ns acostava. Què serà? Què serà? Què serà? I dins la fosca tot d’una, prop del tronc d’un vell pi,
  una columna de llum s’enfilava. Van callar tots els grills. “Em vénen a buscar”, va dir. La llum la va envoltar. Un peu desenganxant-se enmig del bosc. Mai he vist res tan clar. Un cos que s’enlairava a contrallum, a poc a poc fins a tornar-se un punt. I quan es va apagar, aquella nit el cel era gran, molt més gran que cap altre.
  
  No et pots imaginar com d’estrany ha estat aquest matí trobar-la. En un parc gronxava un nen. Hagués reconegut aquell posat a deu mil anys llum de distància, i el seu gest de quan es posa bé els cabells. I m’hi he anat acostant, reconstruint l'instant que el cel la va xuclar univers enllà. Mai he vist res tan clar. Tenia mil preguntes al cervell fotent-se d’hòsties per sortir primer. Quan ella s’ha girat només li he dit: “L’hivern va ser llarg, molt més llarg que cap altre”.
  
  Mai he vist res tan clar.
  
  
  

• 7. Noble Art

  Contemplar les variables.
  Definir una estratègia, un pla concís.
  Col·locar un seguit de trampes.
  Calcular per on pot intentar fugir.
  Dur a terme simulacres.
  Si es detecten fuites, incidir.
  Carregar totes les armes.
  Esperar el moment precís.
  
  Atacar brutalment.
  Agafar l'oponent per sorpresa.
  I llavors, fredament,
  executar aquell gran pla amb subtilesa.
  En un gest de magnificència
  atorgar-li clemència i marxar amb el cap ben alt.
  
  Sents la porta de l'escala.
  Un repicar de claus que giren. Ja és aquí.
  Comprovem qui és el més destre
  en el noble art de discutir.
  
  Comencem malament.
  De moment, una porta entreoberta.
  És un truc? Un engany?
  Un llarg silenci que a tu et desconcerta.
  A traïció una veu diu: “T’estimo”.
  Apareix, se t’acosta
  i t'enfonses per moments.
  I com sempre fa touché.
  Et rendeixes: “Jo també”.
  
  

• 8. M'he aficionat al ball

  M'he aficionat al ball. Vaig començar per obligar-me a sortir. Mai he tingut facilitat pel ritme, però ara m'he aficionat al ball. És un món que tu veus a la tele i dius : "Aquests què fan?". Però hi ha tota una tècnica que s'adquireix amb anys d'esforç i disciplina, d'entesa amb el company, per lliurar-te a la música deixant la ment en blanc.
  
  El primer dia, és clar, vam fer parelles i érem senars. El professor em va dir: "No se preocupe, alguien se apuntará". I al cap d’un mes, va entrar una noia maca que està sola com jo, que mira de refer-se d'un sotrac inesperat que li ha deixat seqüeles que intenta maquillar a cada pas que fa de tango, mambo i txa-txa-txa.
  
  Diumenge debutem, al pavelló muntem un acte senzill. Ahir a la nit no les tenia totes, em va costar dormir. Però avui m’he vist capaç de fer-ho. Hem fet l’últim assaig i ens ha quedat prou bé: tothom ens ha felicitat. Dempeus, allà aplaudint-nos, companys i professor han coincidit a dir-nos que hem fet una evolució. I ella, tornant enmig d'un llarg silenci, m'ha dit que se sent a punt per veure'ns algun dia, per fer un cine o berenar junts. Pot ser una altra manera: tenir al costat algú, jo que ara prioritzo fer coses per no pensar en tu.
  

• 9. A mercè d'un so

  El vigilant de la torre de guaita s'haurà de fregar els ulls per confirmar que allò no és un miratge. Distingirà siluetes humanes sota el gegant de pols. Farà sonar el vell corn les tres vegades. I la història aquí, senyors, quedarà a mercè d'un so ressonant entre muntanyes. "Que algú el senti, per favor".
  Una ciutat enfilant el capvespre de cop s’aturarà. Ningú d’aquell mercat s'ho voldrà creure. Entre mirades i mans a la cara, silenci sepulcral. Algú cridant al cel dirà: “Ja vénen!”. Portes tancant-se, els arquers a la muralla cobrint els baluards, renills de mil cavalls, soroll d’espases. Torxes enceses, adéus i promeses. Tothom a defensar. La nit per fi caurà. Ningú amagant-se. El retrò d’un ariet. La ciutat mirant el rei que dirà amb veu poderosa: “Encomaneu-vos tots al cel! I lluiteu amb tot i més, que és avui que es decideix si demà tot això és nostre, si demà ja no som res!”.
  

• 10. Apunto Shakespeare

  Li juro pel que més estimo que el d'avui ha estat un fet aïllat, que puc fer aquesta feina. Els dies que vénen vostè no s'ha de preocupar. Que ho llegeixo ara a casa amb més calma. Ho faré cent vegades si cal. Que tindré molta cura, la pell ben gruixuda i demà no cauré en el parany. Només deixi'm un minut i entendrà perfectament el que he viscut.
  
  El forat del teló em permetia espiar com entrava la gent. Els actors escalfaven, els tècnics fumaven. Me n'he anat al meu lloc impacient. I Déu meu! Vostè ha vist l'arrencada? La platea arrapada al seient! Ai, quan jo ja augurava una nit excel·lent un actor s’ha encallat a mig fer. Un silenci massa llarg. He mirat el text intentant-lo ajudar. Amb un vers he ensopegat i a dins meu alguna cosa s'ha trencat.
  
  Com pot ser? Com ho fa? Com un vers que porta escrit 400 anys pot estar parlant clarament de mi? Qui ho sap fer? És humà? Qui té el do? Qui és que no sent però pot descriure el que l’altra gent porta tan a dins?
  
  I llavors el següent que recordo són xiulets de la gent, la remor, un que al fons s’aixecava, de cop llums de sala, el prosceni escopint el teló. Un actor de mirada ferotge cap a mi dient-me el nom del porc. Amb el dit m’apuntava. Senyor, com cridava! El de so l’aguantava, per sort. Si es pogués posar al meu lloc entendria com se n'ha de ser de fort quan hi ha un vers que diu així (i disculpi si no sóc massa precís):
  
  Els valents sucumbeixen a la mort un cop només i el covards, senyor, moren constantment.

• 11. La dona vestigi

  Atenció senyores i senyors: el número que ve a continuació no el fa cap més circ al món. És tot un prodigi! Passin i vegin la dona vestigi! De petita, un cul de mal seient, mai amb por d’anar a contracorrent. Una espurna sempre als ulls, una veu tan dolça que encara ressona dintre el cap d’alguns. Com feia anar els homes de corcoll! Cada agost per la Festa Major l’envelat era ben seu. “Mireu-la com balla!”, tothom comentava, “Déu meu, sembla un àngel”. Si sabéssiu què va viure! Se’n podria fer una gran pel·lícula d’acció, de fugides i presons, i aquí, poca broma, de nens que es fan homes, de muntanyes i racons. Mirin-la! No es mou des de fa temps. No somriu ni sap de què parlem. Fa molt que ha perdut la veu. Quina meravella, la dona vestigi. Passin i vegin!
  
  Si us plau, aplaudeixin.
  

• 12. Preferiria no fer-ho

  I carregats de bons propòsits ara aferrar-nos a un clau roent, un “Vinga!” marca de la casa i confiar que bufi el vent. Preferiria no fer-ho. Tot i l’esforç en decorar-ho, saps que ja hi hem estat abans. D’on treus les forces tu per creure en el que tants cops s’ha esfondrat? Preferiria no fer-ho.
  
  Que cabró l’amor, que fa confondre flors i merda, trobar bellesa en una esquerda. Que cabró l’amor! Se’n va sense deixar cap rastre i ens deixa sols amb el pollastre.
  
  Si ens rendim ara a l’evidència ens queda més de mitja nit. Voto per encetar una ampolla. No em sentiràs marxar al matí. Preferiria no fer-ho i ballar.
  
  Almenys hem après que un no sempre ha de dir el que pensa, que es pot follar amb amor i sense. Que no hi ha motor més enganyós que l'esperança: no va més lluny qui més es cansa.