1. Les paraules que triem no dir
He trobat, del 2010, un "m’he enamorat de tu"
que mai no va passar de mitja tràquea.
I, de l’any següent, aquell "es pot saber què has fet"?
quan em vas dir "ara et toca a tu deixar-la".
De l’any 2012, crec que els dos coincidirem:
el gran silenci a la pregunta del teu pare,
quan a mig sopar-presentació servint-me el vi,
em clava els ulls i em diu "i així, de què treballes?"
I jo penso "soc artista", però soc fatalista,
Tinc por que rigui, s’aixequi, se’n vagi.
Faig pur equilibrisme. Dic "emprenedor amb un toc idealista".
"Que interessant".
He descobert un lloc,
en un racó del pit, l’abocador del cor,
on cauen les paraules que triem no dir,
que moren just abans de pronunciar-les.
Del 2014, he triat un blanc de blancs:
arribo a casa i, queda clar: no m’esperaves.
Ni tu ni aquell paio que no duu la part de dalt,
que cantusseja a dins la cuina sense haver-se’n adonat.
Soc tan idiota, que la paraulota
que escopiria, l’aturo, l’empasso
i encara em foto a riure, dono mitja volta, surto cap a fora
i aquí no ha passat res.
He descobert un lloc,
en un racó del pit, l’abocador del cor,
on cauen les paraules que triem no dir,
que moren just abans de pronunciar-les.
Però el meu top és l’any dinou:
cau la nit, li explico El Tres Porquets per enèssima vegada.
I sense preludi ni senyal, em deixa anar
amb innocència desarmant:
"Per què no viu aquí la mare?"
I jo penso
que si ara un gran cometa destruís la Terra,
m’estalviaria tot aquest problema.
Veu que no me’n surto i abraçant-me diu:
no cal que diguis res.
He descobert un lloc,
en un racó del pit, l’abocador del cor,
on cauen les paraules que triem no dir,
que moren just abans de pronunciar-les
2. Sort que sou aquí
Riure,
tant de bo pogués fer com vosaltres i somriure,
tant de bo pogués autoconvèncer-me que és del tot normal,
tant de bo en pogués parlar,
tant de bo pogués aixecar el got,
pogués brindar.
Calma.
No em mireu així. Jo, aquí, només demano calma.
He de recollir-me a trossos per muntar-me un altre cop.
Costarà posar d’acord
al que queda del meu ego,
al meu cervell i jo.
Sort que sou aquí, que assenyaleu un nou camí.
Ja em coneixeu: és part de mi aquesta enyorança.
Sort que sou aquí, que assenyaleu un nou camí,
que no parlem només de mi.
Sort que heu vingut.
Dies.
He anat millorant però ja sabeu que això va a dies.
Per moments el dubte pren el meu control i es fa gegant.
Penso si al final guanyar
és una qüestió de simplement
no abandonar.
Agafeu-me fort,
que el record pampallugueja a gran distància
crec que soc capaç de tirar-m’hi,
de jugar-m’hi el nord.
Va, traieu les vostres cordes
i lligueu-me el cos a aquest màstil.
Sort que sou aquí, que assenyaleu un nou camí.
Ja em coneixeu: és part de mi aquesta enyorança.
Sort que sou aquí, que assenyaleu un nou camí,
que no parlem només de mi.
Sort que heu vingut.
Sort de vosaltres.
3. Tothom es separa
Per una gran distància, per la petita espina,
ressaca post-vacacional que tot ho evidencia,
que no hi ha més sortida, que allargues l’agonia,
però sobretot tu no et preocupis,
que és normal perquè tot és sistèmic:
torna la rutina, la calor se’n va i ara què fem amb tota aquesta vida.
És sistèmic. Vinga, i embolica que fa fort un desig a dintre teu.
Tothom es separa, i ningú ho pot evitar,
i aquest any com cada cada setembre, fan l’agost els advocats.
Tothom es separa, per ser jove eternament
Aquest any com cada cada setembre,
el mercat s’autorrenova proclamant: viu el moment.
Posar el mode avió, la gran evasió,
tornar a començar però ara sí, però ara ser tu mateixa
per tu poder créixer, tornar-te l’enveja, de la que critica,
que surts el dilluns, dimarts, dimecres, dijous,
t’ho dic com a amic, no t’ho dic com a coach.
Mai més atrapada a la montonia, not under my watch.
És sistèmic:
torna la rutina, la calor se’n va i ara què fem amb tota aquesta vida.
És sistèmic. Vinga, i embolica que fa fort un desig a dintre teu.
Tothom es separa, amb els fills entusiasmats,
Quina sort tenir dues cases i regals per duplicat.
Tothom es separa però el jo estic esperant
és que tu, per fi, et separis.
Si tothom ho fa digue’m perquè tu, mami, trigues tant.
Tothom es separa, i ningú ho pot evitar.
4. Dormir al teu costat
Com que s’acabarà el món he decidit que m’he de fer cas.
Com que s’acabarà aviat tot de fa de molt molt mal ajornar.
Trucar a tothom que estimo, els de debò,
quedar per aquest diumenge, veure’ns i beure molt.
Que parlin per nosaltres versos, cançons.
Porteu cent mil guitarres, cantem fins que se’n vagi el sol.
I quan es faci tard, vull dormir al teu costat.
Com que s’acabarà el món penso en les coses que he de canviar.
Com que s’acabarà aviat no tinc urgències habituals.
Vull caminar pels marges, lluny del soroll,
acompanyat de l’àvia, d’ella que sap bé el nom de tot,
de rius, d’ocells i d’herbes, de cims remots
salvar records que es fonen, xerrar fins que se’n vagi el sol.
I quan es faci tard, vull dormir al teu costat.
Vull parar-me a veure uns nanos com juguen a futbol.
que s’escapi la pilota i tornar-la al primer toc.
Vull que el més petit em digui que els hi falta un jugador.
Em treuré l’americana, jugaré fins que se’n vagi el sol.
I quan es faci tard, vull dormir al teu costat.
5. Aquests dinars
Saps com són aquests dinars…
família, sobretaula i tot un món per arreglar.
Hi ha un oxímoron gegant:
me’ls miro i veig que som
tan diferents però tan semblants.
Només dura un instant,
però em sembla que ets aquí al costat.
Ara em sembla que ets aquí al costat.
Se’m fa un nus estrany al coll,
i me’n vaig cap a la cuina. Més cafè? Ja us el faig jo.
Penso: quina absurditat, però, de cop, entra la Júlia
amb ulls oberts de bat a bat.
I m’explica que fa un instant,
li ha semblat que eres just al seu costat.
Que eres just al seu costat.
La mare ens veu i no té massa clar
si riem o si estem plorant
6. Els desperfectes
Tranquil·litat, si us plau, senyora,
ni delinquents, ni malfactors.
Som una espècie de brigada,
que surt de nit, quan dorm tothom.
Sortim quan s’ha acabat la festa,
quan els carrers respiren buits.
Ens en cuidem dels desperfectes,
abans que arribi el nou avui.
I ens anem trobant amb cada quadre,
que al Louvre semblen una colla d’amateurs:
gent que no pot dormir i camina entotsolada,
gent que de cop perd els papers.
I se’n faria creus de lo cardat que està tothom,
creus de tot com ha canviat.
Li veig als ulls: ens pren per bojos.
Però pagaria per ser a dalt,
al meu llitet, mirant The Office,
al meu llitet, mirant The Crown.
Perquè això ho fem sense carrera,
I, a més, ens fot un pal de boig.
Ja veu: jo hi poso la xerrera,
i aquest parell són els millors.
Aquest d’aquí calla i escolta.
N’hi ha tants i tants que estan buscant només això.
Sort en tenim que aquell té força,
per quan n’hi ha algun que va de tort.
I se’n faria creus de lo cardat que està tothom,
Creus de tot com ha canviat.
No passa res, adeu, senyora.
Ja té raó, semblem bergants.
Ens hem de fer unes samarretes
perquè l’equívoc és constant.
7. Un gran cometa
He descobert un lloc,
en un racó del cor.
He descobert un lloc.
en un racó del pit, l’abocador del cor,
on cauen les paraules que triem no dir,
que moren just abans de pronunciar-les.
I jo penso
que si ara un gran cometa destruís la Terra,
m’estalviaria tot aquest problema.
Veu que no me’n surto i abraçant-me diu:
no cal que diguis res.
