Espècies per catalogar
Amb Espècies per catalogar ens conviden a explorar un món ple d’experiències úniques, de personatges molt allunyats dels tòpics i d’escenaris ubicats entre la realitat i la ciència ficció. Un àlbum que manté la personalitat del grup i alhora evoluciona cap a noves textures sonores i temàtiques.
Videoclips
Cançons i lletres
1. L'affaire Sofia
Una parella lingüística,
una oportunitat
d’enterrar l’affaire Patrícia,
fer dissabte emocional.
Una estona en cada idioma,
trenar una conversació,
jo t’ensenyo, tu m’ensenyes
i ens ensenyem tots dos.
Ella era nascuda a Grècia, bressol de grans pensadors.
De Parmènides a Sòcrates, d’Aristòtil a Plató.
I jo que desconeixia tots aquells senyors estranys,
me’ls imaginava amb barba i fotent gestos molt grans.
Vaig provar d’impressionar-la
fent un Google d’amagat:
“Llull, Pujols, Ramon Sibiuda”.
Cap dels tres li van sonar.
Tot mostrant-me l’erotisme
potencial del català,
va dir: “Joan, vull que m’ensenyis
a millorar el pronunciar”.
I si haguessis vist com reia intentant dir cotó fluix,
hagués dit “Despertaferro!” l’almogàver que hi ha en tu.
Amic meu, si mai t’hi trobes no t’ho pensis ni un segon
i que la filosofia ens ensenyi a veure el món.
Em va preguntar en què creia
mentre s’empassava el fum
i entrant a una indie disco
vaig citar, es veu, un tal Hume:
“Només crec en el que veig jo
i només us veig a vós”.
(Quan començo amb formalismes
és senyal que estic nerviós).
Va dir: “La teva oratòria deixa molt a desitjar.
Sovint val més un silenci. Sovint val més actuar”.
I entomant aquella màxima amb el màxim de dignitat,
jo vaig collir l’ego de terra i ella es va posar a ballar.
I com ballava!
Que tot de cop, el cercle es quadrava.
I quan Song2 de Blur sonava,
xiuxiuejant d’Epicur em parlava.
Mentre pujàvem l’escala
del seu pis, va deixar anar:
“Ara tu tries la trama,
tot flueix, deixa’t portar”.
I vaig dir: “Fem de viure una festa,
fem-ho abans de fer-nos grans
que demà serà impossible,
que demà ja serà tard”.
I per un cop les paraules, l’exacta combinació,
van esdevenir alquímia, van dissoldre la raó.
Vaig descartar tots els dubtes plenament il·luminat
quan li vaig veure tots els prismes: bé, bellesa i veritat.
I amb Schopenhauer
vam acabar en un afterhour.
I tot parlant de Schopenhauer
vam acabar en un afterhour.
Un petó, ja era de dia,
en un carreró del Born,
feliçment, tot condemnant-nos
a buscar l’etern retorn.2. L'home que dobla en Bruce Willis
A l’escena final fa aterrar un avió a Central Park.
I la gran patacada dóna pas a un silenci brutal.
Els vianants s’hi aproximen
primer atònits, després expectants.
Que a cada segon que passa
té més números d’haver-la palmat.
I quan la porta finalment s’obre
la gent crida i comença a aplaudir.
Tots dos saluden, es besen i ell li diu:
“Nena, ara ja som més que amics?”.
Sona una orquestra, i el pla fon a negre i surten les lletres. Final.
Recull la carpeta i els auriculars, s'abraça amb el tècnic i marxa cansat i és que...
L’home que dobla en Bruce Willis
que viu aventures només amb la veu,
l’home que dobla en Bruce Willis,
que no és de Manhattan, que és de Cardedeu.
Avui, nit d’estrena, de comiat:
un actor posa el punt i final.
El nostre home té una idea, no s’hi val a dubtar
potser és l’última oportunitat.
Tothom es gira i una limusina s’atura entre flaixos i tweets.
S’obre pas entre els fotògrafs, es treu el barret tremolant, se’l posa contra el pit i diu:
Hello, dear Mr. Willis.
It’s such a great pleasure to meet you at last.
(No és pas un crack en idiomes
però almenys aquest tros se’l porta preparat).
Tots dos es miren, el món s’atura,
Ai las! Si tingués un minut...
Per dir-li gràcies per les aventures,
per tot el camí que han recorregut junts.
Però la cara que posa en Bruce Willis
no deixa cap marge per l’ambigüitat.
I és que l’home n’hagués tingut prou amb un gest,
un somriure de complicitat
que no arribarà mai perquè hi ha un guardaespatlles
que el paguen per això, que li fot un empenta
i que cau en rodó, que queda estès a terra,
que es pensen que és boig “Oh, my God” “Oh, my God” “Oh, my God”.
L’home que dobla en Bruce Willis
de fora el cinema sent la seva veu.
Uns vianants intenten reanimar-lo, entre dos l’agafen i el posen de peu.
L’home els diu que en Bruce Willis és un amic seu
però ningú no se’l creu.3. Monsieur Cousteau
Parli’m d’aquells móns llunyans,
de les espècies per catalogar
que ningú mai ha vist abans.
Porti’m a aquells mars remots,
on els indicadors de profunditat
diuen que és de valents baixar.
Un viatge fragmentat. Un fascicle setmanal.
Sóc l’home que busca.
Perquè sempre he volgut ser part d’una tripulació.
Perquè no hi ha color si em fa dir què vull ser de gran: Jo, Jacques Cousteau.
Mil balenes a tocar.
Sentir l’electrostàtica i el mar.
Calypso ve, Calypso va.
Ser-hi sense haver-hi estat.
Veure els colors dels esculls de corall.
Vostè escafandre, jo xandall
confiï amb mi, anem més avall!
Que amb aquest comandament puc eternitzar el moment
o puc tornar enrere.
Perquè sempre he volgut ser part d’una tripulació.
Que jo amb vostè vull anar tan lluny, tan lluny que no hi arribi la ficció.
Perquè sempre he volgut ser part d’una tripulació.
Perquè hi ha coses noves sota el sol que esperen un explorador.
Monsieur Cousteau, per què a vostè els taurons no li fan por?
Monsieur Cousteau, a mi no em cal l’Alta Definició.
Monsieur Cousteau, com més avall te’n vas, hi ha més pressió.
Monsieur Cousteau, creuant l’oceà des d’una habitació.
Monsieur Cousteau, la mare em crida des del menjador.4. Els ocells
Mira els ocells
com noten que ja ve l’hivern.
Se’n van buscant
altres paratges més calents.
I sobrevolen deserts i sabanes
i oasis cristal·lins
amb una sincronia en el viratge
que només neix de l’instint.
Mira els ocells
com noten que ja ve l’hivern.
I una cançó
que reconec perfectament.
Que és la de sempre.
Que tu a l’agenda hi tens un telèfon.
Saps que sempre em pots trucar
en cas de tenir fred un dia al vespre,
una emergència puntual.
I tot i que ja vaig d’estar per casa,
creuo tota la ciutat.
Carrers, semàfors, taxis, pampallugues...
algun cop de què m’ha anat.
Mira els ocells
ja han arribat, torna a ser estiu.
Tots dos al llit.
Lentament et vas adormint,
a poc a poc.
I ara ve el moment que dius que em quedi,
que aquest cop ho veus tan clar...
Que jo podria ser l’home que un dia
et recollís quan surts de treballar.
I jo que em sé el final de la comèdia
(que a casa teva he estrenat més d’un raspall),
dec portar un cartell que diu “IMBÈCIL”
perquè m’acabo quedant.
Aquí la paradoxa és punyetera
si t’hi pares a pensar,
que vàrem fer-ho volar tot pels aires
intentant-nos estimar.
Que tu i jo quan hem estat més feliços
és quan ens hem utilitzat
amb premeditació, amb traïdoria
i sempre amb nocturnitat.5. Louisiana (o els camps de cotó)
Diu que ha anat fent al seu aire,
que ha fet vida a mil ciutats,
que ha dormit en llocs que feien feredat
i que tu, mare, mai haguessis aprovat.
Que està content, que tot va bé.
Diu que està content, que tot va bé.
Hi ha com unes coordenades,
diu que us ho ensenyi, que us ho posi al Google Maps.
I diu que un dia, de passada,
va fer nit en un poble i que s’hi va acabar quedant.
Que és des d’aquí, des d’on escriu.
Diu que té una casa lluny de tot i un quatre per quatre.
I quan baixa al poble a omplir el rebost, sabeu què li passa?
Que el despatxa un avi que li fa pensar en algú.
Que li fa pensar en algú...
Ha estimat noies i dones.
Diu que més d’una li va fer perdre el nord.
Però diu que amb aquestes coses, ja se sap,
quan menys t’ho esperes és quan tens un cop de sort.
I que estan bé, que els hi va bé
Diu que té una filla de tres anys amb els teus ulls, pare.
Que ell sempre li parla en català i fot molta gràcia
perquè quan la posa al llit, hi ha dies que confon
bona nit i pantalons.
Diu que vist amb perspectiva
té molt clar que aquí no hagués estat feliç.
Però reconeix que això de desaparèixer tan tranquil, sense avisar-nos,
és marxar amb molt poc estil.
I que amb el temps, que ho cura tot,
tot s’anirà posant a lloc.
Diu que des del porxo veu un cel que no te l’acabes.
Que a la nit sempre surt a fumar i pensa en nosaltres.
I que, per molt lluny que estigui, no hem de tenir por,
quan s’hi hagi de ser, hi serà.
Diu que un dia hi hem d’anar, que l’avisem amb temps, però que té llits de sobres.6. Carnaval
Hi ha una nit concreta en què tot s’hi val,
fotem una festa, muntem un sidral.
Avui les paraules també ens disfressem,
i per un sol dia tot és diferent.
Mireu la Tertúlia, com entra triomfant,
ens va de Conversa, el punt elegant.
Al mig de la pista la paraula Vell
que avui va amb B, tots estan per ell.
Fixeu-vos, en Coco es fa dir Cocó,
les coses a França sonen molt millor.
Mireu quina alegria, n’hi ha un que va de Cap.
Visca la polisèmia i els significats!
Parelles estables: Para-sol, Aiguardent,
Celobert, Trencaclosques també l’Espantaocells.
Avui són promíscues: Espantasol, Celardent,
Paratemps, Obreclosques i mil Aiguaocells.
Perquè avui és Carnaval,
tenim dret a fer l’animal.
A anar a contracorrent,
a significar coses que ens facin els dies més dolços,
no tan transcendents.
Quina pena en Parche, no el deixen entrar,
"Ets un barbarisme! Et fots i a callar".
Passeja per fora, veu quatre pegats,
es fa una disfressa i s'intenta colar.
El company Palíndrom fa un any va destacar
per dur una disfressa estranya a matar.
“Em dic Cita’l a l’àtic. No veieu que bo que és?”
Però aquest any no es complica i tots l’hem entès.
Vesteix monosíl·lab: avui es diu Pep.
Com balla la Porta! Topar, Tropa, Patró.
El Pany que ho intenta, però quin Nyap, Déu n'hi do!
Carai la Llumeta, s’abraça amb el Pal,
“No em digueu Llumeta, avui sóc un Fanal!”.
Perquè avui és Carnaval,
tenim dret a fer l’animal.
A anar a contracorrent,
a significar coses que ens facin els dies més dolços,
no tan transcendents.
L’endemà t’aixeques cansat però content.
Un diumenge s’afronta, a poc a poc i anar fent.
Et mires al diccionari i tornes a ser tu.
I creus que és injust però no ho dius a ningú.7. A aquestes alçades de la pel·lícula
Quan t’he dit
de genolls que encara t’estimava
i tu m’has contestat: “Jo no”,
potser m’esperava una mica més de feedback.
Mira’ns bé.
Com pot ser que després de tants anys
em diguis que prou, que som al cap del carrer?
Tens les maletes fetes,
tens el motor del cotxe al ralentí.
Però abans que te’n vagis... deixa’m insistir.
Que tinc la manera que tot això funcioni.
Trucarem als millors guionistes,
que acostumen a ser americans.
En calent,
abandonar-me seria el més fàcil,
però tu difícilment podries viure sense mi.
Que a la vida, com a la tele,
tothom pot tenir una mala temporada.
Potser sí,
que se’ns han acabat les idees
però per reflotar-ho només ens cal algú
que escrigui com fer-ho,
que ens digui què hem de sentir,
que ens posi un cliffhanger abans d’anar a dormir.
Que tinc la manera que tot això funcioni.
Li direm al senyor Morricone
que ens compongui el tema principal.
D’una banda sonora que emmarqui els moments essencials,
de pell de gallina, de “Tio quin final!”.
Que a aquestes alçades de la pel·lícula
ens falta, com l’aire, algun giro sobtat
que ens foti un xispasso, que ens faci aguantar
fins al pròxim capítol,
almenys fins demà.8. Ciència-ficció
Saps que una empresa japonesa
té un prototip de màquina capaç d’esborrar-te els records?
Jo vaig veure-hi la manera
i vaig escriure per participar a les proves pilot.
M’ha vingut al cap mentre volava
un diumenge, al llit, ens despertàvem
mirant-nos els peus, comparant-nos els dits.
I se m’ha escapat mitja rialla.
Ens he vist tan nens... i amb tantes ganes.
Mai vam sospitar que acabaríem així.
M'han posat en un hotel.
Una suite descomunal.
Es veu Tòquio des del cel,
m’ha semblat un bon final.
Avui he fet una visita prèvia i he vist les instal·lacions.
M’han presentat els responsables, que són la crème de la crème,
tots supermacos, reien molt. “Arigató, Arigató”.
I el que m'ha fet de traductor
m’ha vist un pèl acollonit i ha dit: “Hi ha una part positiva.
Que pel·lis, discos, llibres, llocs...
Què donarien molts per tornar a viure’ls com el primer dia?”
Però mirant els leds i els elèctrodes
m'he vist panxa amunt, un llit amb rodes,
mentre van passant les llums d'un passadís.
I he entès que demà serà una altra vida,
que viuré feliç una mentida.
Però per perdonar-te calia arribar aquí?
Arribaré a l’aeroport.
No portaré cap record.
Tu no em deixis preguntar,
digues: “Hola, hem de marxar”.
Porta-ho tot, el cotxe a punt.
Fes-me cas: tots dos ben lluny.
Fugir. Tornar a començar en un poblet que tingui un nom que no puguem ni pronunciar.9. Miracles
Jo que era feliç vivint instal·lat en l’eterna improvisació:
de low-costs, divendres de cine, va-fotem-algus i menús degustació.
Ja em vaig ensumar que tot aquell silenci era el preludi d’una gran declaració.
Vas parar la tele, et vas girar, vas somriure i vas dir: “Joan, a això nostre li manquen emocions”.
“I quan ets dona hi ha un moment que de dins sents una crida,
i no saps per què però tens un gran desig, tan gran com la vida.
I prens una decisió”.
I a tu potser et va semblar que em marcava un pas de funky
però era un moviment d’espatlla gentilesa d’un calfred farcit de pànic.
Ho reconec: nena, vaig tenir por.
Carinyu, no sóc en Perry Mason
però fa dies que he detectat
un immens desig de ser mare
i creu-me, no estic preparat,
he dit, que no estic preparat.
Nou mesos després va arribar la Maria
i ves per on de sobte ara se’ns feia molt curt el dia
i molt llarga la nit.
Ens vam autoimposar fer esport i minimitzar dèries
que tu i jo, carinyu meu, no hem estat mai uns fora de sèrie,
ni de cos ni d’esperit.
Carinyu no em demanis miracles:
no sóc home de Bitter Kas.
En tenim un i ja en vols un altre
i a mi em cal anar pas a pas,
he dit, que em cal anar pas a pas.
I fins aquí, au-revoire senyors, ara passem a una altra lliga,
de bolquers, escoles, Dalsy, de patir fora de mida,
d’alevins cada dissabte, de fer OK des de la grada,
i de renunciar al que som per madurar a marxes forçades.
Però sempre queda un Peter Pan fotent la guitza dintre nostre,
atrinxerat en aquells temps sense ni preocupacions ni sostre.
Però no patiu que no esteu sols,
però no patiu que per mirar alleugerir-ho
podreu anar fent de tant en tant un Guitar Hero.10. L'arquitecte
Amb el anys aprens que tenir un bon pla
és l’única manera de poder
reduir el marge d’error.
Tu t’hi estàs fins tard, calculant-ho tot.
I malgrat la son, un esforç
per escriure el que penses tan senzillament com pots.
Però no hi ha prou cafè per desvetllar-te tanta estona,
i els ulls es van rendint, tu ni te n’adones.
Dorm, arquitecte, dorm,
que el que estàs intentant és del tot impossible
i que no depèn de tu, hi ha un projecte
que no es pot preveure, la vida la fa cadascú.
I una casa on hi capiguem tots.
I un espai amb cuina-menjador.
I deixar que a la tarda entri el sol.
I finestres de quatre per dos.
I que tingui sentit de l’humor.
I un saber-se triar bé els amics.
I un caure que el faci més fort.
I la força per saber dir no.
I un jardí on s'hi pugui ballar.
I un portal que convidi a passar.
I un veí, un catxondo mental.
I una taula al carrer per Sant Joan.
I que et digui que ho has fet prou bé.
I que visqui el que tu no has pogut.
Fer-lo llest, que no tingui mai por.
I saber quan deixar-lo fer sol.11. El matrimoni Arnolfini
Per tu l'Índia van ser tres mesos vitals,
per mi van ser noranta dies a l'exili.
A les fotos surts tan guapa i tan morena
i jo així amb pinta com de Bonnie Prince Billy.
I contemplant el Taj Mahal des de l'últim angle que ens quedava
em vas fer una pregunta que no em negaràs que tenia mala bava.
“Un marajá va perdre la dona i aquest palau li va fer construir.
Si ens passés això a nosaltres, què faries tu per mi?”.
I no vaig saber què dir.
Un any vas dir: “Pel pont de la Puríssima
creuem l’Atlàntic, anem fins als Estats Units.
Un puja i baixa, quatre compres per Manhattan,
que el dòlar ara està per terra i en podem treure profit”.
I contemplant un edifici, unes columnes rollo antic
vas dir: “Caram, som a un lloc mític. Fes una foto: és Wall Street”.
A dins un hall ple de pantalles, terra amb parquet, homes i crits.
“I per què puja? I per què baixa? On hi ha el secret per fer-se ric?”
I no vaig saber què dir.
I et va agafar aquell rampell per la pintura,
i vam volar a Viena a saciar aquell desig.
Jo el món de l’Art, ho reconec, no puc dir pas que el domini,
de l'institut se’m va quedar només, El Matrimoni Arnolfini.
I contemplant un Schiele em deies: “Però mira el traç. Però quins colors!
Pots percebre per la mirada que profund que era el seu dolor?
Fixa't la llum que ben tractada, tot detalls, res perquè sí.
A mi m'exalta, a mi em provoca. Digues tu, què et fa sentir?”.
I no vaig saber què dir.
I després de molt de temps ja ho he trobat, ja sé què dir,
hi ha tres coses que tinc clares amb tots aquests anar-i-venir.
Que es forrarà el tio que patenti les abraçades d'aeroport,
són (va, ho diré) les que ara et trenquen però que demà et fan més fort.
Que l’única veritat arreu que és clara, rasa i pura
és que al pot petit sempre hi haurà poca confitura.
I que tornar sempre és la millor part de l'aventura.
Tornar sempre és la millor part de l’aventura.12. Tots els homes d'Escòcia
En Mateo diu "Entrem-hi,
és un pub que s'ha de veure,
sempre hi ha algú que recita
o que canta en un racó".
A la resta ens fa una mandra...
però és que no hi ha alternativa.
"Va fem-ne una i cap a casa,
vigileu els esglaons".
Obrim la porta,
entrem en un lloc minúscul,
gent amb mirada perduda,
si n'hi ha quinze ja són molts.
Però és molt heavy:
uns setanta anys de mitjana,
i un senyor amb una guitarra
que ara acaba una cançó.
I seiem a prop del foc,
al costat un vell amb barba
que duu manta i espardenyes,
sota seu hi dorm un gos.
I no sé qui de nosaltres
va i murmura "Quina fauna!",
amb els ulls ens l'assenyala
i ens posem a riure fort.
"Ai Mateo
ma dove ci hai portato?
Que això tio sembla un geriàtric,
a un amic no se li fa!
Ai Mateo
que no et salva ni ta mare
avui pagues tu les pintes.
Per mi ja podem marxar”.