El senyal que esperaves

El cinquè disc d’Els Amics marca un abans i un després definitiu. Deu noves cançons que compten novament amb la producció de Tony Doogan. Gravat a Cornellà del Terri, mesclat a COD Studios (Glasgow-Escòcia) i masteritzat per Frank Arkwright a Abbey Road.

Cançons i lletres

  • 1 No vam saber tornar
    Ara no parem quan ens fem mal. Deu ser aquest temps de merda, deu ser aquesta hora. Al vespre, anem molt cansats. Ara disparem per si de cas. Som uns especialistes apuntant a les ferides que no hem curat. Saps fer com si això no anés amb tu, com si fos un tema meu que cal que afronti. Soc molt bo dient el que no he dit, jugant amb el matís i fent-me l’orni. Rècord del món en absurditat. Rècord del món en absurditat. I ja no vam saber tornar.

    Ara inaugurem la postveritat. Anàlisi exhaustiva: context i perspectiva. Detalls gegants. Ara, aquests petons, per què me’ls fas? Potser no és coincidència que just darrera els llavis tinguem ullals. Saps fer com si això no anés amb tu, com si fos un tema meu que cal que afronti. Soc molt bo dient el que no he dit, jugant amb un matís i fent-me l’orni. Rècord del món en absurditat. Rècord del món en absurditat. I ja no vam saber tornar.
  • 2 El senyal que esperaves
    Fes-me lloc que ho intentaré. Sortirem d’aquí. Ara escolta’m bé: crec en tu perquè no he sabut ni sé despullar-te els ulls o predir-te el gest. Ja vaig renunciar a llicenciar-me en tu. Ara ho tinc tan clar: no hi puc veure a contrallum. I potser el que he dit t’ha caigut tan lluny, als afores, en un descampat perdut. Vull un altre intent: i si aquesta cançó fos, per fi, el senyal que esperaves? I si no existís el millor moment? I si et cal saltar per tornar-te ocell? I que diguin missa! I que ens diguin folls! La veu dels covards, dels despertapors aquest cop només serà una remor. Confondrem els planys entre el vent d’un bosc que ja és tan petit quan girem els ulls… Quasi hi som, quasi hi som. Escriurem el final tots dos, anem molt bé si també et tremola el pols. He somiat la ciutat mil cops, hi arribem de nit, caminem ben sols, per carrers estrets, empedrats i molls; de fanals groguencs, d’infinits balcons. Em dius: “Tant de bo no estiguéssim sols. Si sortís algú a desitjar-me sort…”. I jo et dic: “Hi són. Que no els sents com canten?”. Escriurem el final tots dos, anem molt bé: tenim por. Escriurem el final tots dos, lluny d’aquí.
  • 3 Semblava que fossis tu
    Semblava que fossis tu
    He quedat amb mi mateix. Al bar de sota casa als dos ens anava bé. M’he vist prim, mal afaitat. He convidat jo a tot, no m’he deixat pagar. Sempre hem tingut un sentit de l’humor molt afí, si ploro ho compenso amb un bon acudit. Quan cadascú ha marxat pel meu costat m’he dit: “Estic més bé”, això m’ha tranquil·litzat. Per unanimitat, he decidit que avui volem descansar de tu. Perquè jo, de tant en tant, m’he de donar una treva. Perquè jo, quan no puc més, m’ho he de fer venir bé. Ja sé que m’autoenganyo. Ja sé que m’autoenganyo. Però no estem fent mal a ningú més.

    He quedat amb mi mateix. Tots dos estàvem fets un flam, com sempre abans d’una cita. Ella fa molt poc també s’ha separat. Ens ha avisat que el fill dormia, que el volum controlat. I hem pujat fins al seu apartament, ens hem assegut al llit. Quan se m’ha llançat al coll, hem dit: “Ara es el moment”. Hem aclucat els ulls. Semblava que fossis tu. Perquè jo, de tant en tant, m’he de donar una treva. Perquè jo, quan no puc més, m’ho he de fer venir bé. Ja sé que m’autoenganyo. Ja sé que m’autoenganyo. Però no estem fent mal a ningú més.

    Deu ser tan dur cada cop que ensopegues amb una nova versió low-cost de mi. Com t’ho deus fer?

  • 4 Als abismes
    Als abismes
    He vist llum, la porta mig oberta, he entrat sense fer soroll. M’he quedat sorprès, no us hi sabia, però us he reconegut a tots. He escoltat, atent, la teoria que ens farà transformar el món. Chapeau, pel gran discurs, per l’oratòria. Ara, em permetreu que parli jo. Em sap tant de greu trencar el moment, però hi ha gent que es creu el que dieu. Ja està bé que algú canti a l’horitzó, però qui de vosaltres cantarà als abismes? Algú ha de cantar als abismes.

    Algú ha de cantar que tot està per fer però no tot és possible; comenceu, si us plau, així. Que voler és voler i poder és poesia. A quants haureu fet mal aquí? Que l’univers ni escolta ni conspira. Que créixer és adaptar el desig. Que de tan immensa que ens han fet la gàbia, ningú pot dir que no és a dins. Em sap tant de greu trencar el moment, però hi ha gent que es creu el que dieu. Ja està bé que algú canti a l’horitzó, però qui de vosaltres cantarà als abismes? Algú ha de cantar als abismes.
  • 5 Adéu
    Digueu-li al pare que, si vam ser dos estranys, no tingui cap remordiment. Per una altra vida, no ho deixem passar: ens queda pendent conèixer-nos. Digueu-li a la mare que el futur que des de sempre havia reservat per mi era tan i tan perfecte que no hauria estat feliç. Que ho sento. Al meu germà, digueu-li que l’autèntica aventura —ara ho veig— és créixer junts, que em perdoni per trencar-la amb un silenci tan absurd. Digueu-li que m’enduc amb mi l’esguard d’uns ulls incondicionals, els d’un germà petit que avui mereix el millor regal que vaig guardar-me entre plors i daus, que vaig guardar-me entre gols i fang. Jo mai em vaig deixar guanyar. Amics de sempre, és veritat: mai us trucava, però vaig dur-vos sempre amb mi. Pels bons anys, per quan la veu pujava octaves sense avís, brindeu-nos. Digueu-li a ella que potser érem massa joves, però que no lamento res. I que sap que sóc tossut, que quedi clar: si hi ha un després, l’espero. Que m’enduc amb mi la nit més llarga, on ho vam ser tot. Que encara puc sentir les meves mans esbrinant-li el cos, amb un batec que es va atabalant, el riure tonto de qui no en sap, i la tendresa del debutant. Un exèrcit d’estels és a fora esperant-me. Un exèrcit d’estels m’ha vingut a buscar.
  • 6 Juliol 1994
    Uns crits impacients trencaven la tarda. La veu dels amics al carrer. Tots tres pedalant cap a la cabana. El fum desplegant-se imponent. I aquella olor. Cremava per tots cantons. Cremava el més semblant a casa nostra enmig del bosc. Cremaven el res i el tot. Cremaven potser rampoines, però per nosaltres eren tresors. Rampoines que per nosaltres eren tresors. Mai més hi vam tornar. Tampoc en parlàvem. Hi ha un preu per fer net dels malsons. Allò que ens fa nens, l’espurna salvatge… Qui sap què vam perdre de més amb el foc. Cremava per tots cantons. Cremava el més semblant a casa nostra enmig del bosc. Cremaven el res i el tot. Cremaven potser rampoines, però per nosaltres eren tresors. Rampoines que per nosaltres eren tresors.
  • 7 Et vaig dir
    És impossible la fuga per l’escala. I has regirat tot el pis de dalt a baix. Has mig obert la finestra per si torna el nostre gat. Tu vas sopant teories en silenci,però, de calaix, és un cas de deserció. Vol estar lluny i amagat per quan comenci a dir-t’ho tot. I per això hi ha un gos que està udolant. I per això els ocells, esperitats, ara volen baix fent gargots a l’aire. El poder secret dels animals: ensumar el perill que es va acostant. Queda escrit el pròleg de la catàstrofe. Quan ho tenia a la punta de la llengua, m’he fet enrere i ho torno a mastegar. L’única sort de ser tu el de l’altra banda: no hi ha un abans. I per això hi ha un gos que està udolant. I per això els ocells, esperitats, ara volen baix fent gargots a l’aire. El poder secret dels animals: ensumar el perill que es va acostant. Perdoneu, només serà una nit.

    Et vaig dir que eres aire, remei i cançó, la paraula que canvia la vida, el batec que s’escapa del cor. Et vaig dir que ni rastre de dèries ni pors, jo que mai regalava un per sempre, els devia guardar per tu tots. Et vaig dir que allà a fora era ple de farsants, de trileros del verb comprometre, i que amb mi te n’havies salvat. Et vaig dir que podríem amb tots els embats, si amb els anys arribaven les presses per les vides que no hem visitat. Et vaig dir que tu i jo mai seríem estranys, ni uns amics que es fan companyia, que es podia estimar com abans. Et vaig dir que tu i jo mai seríem estranys, ni uns amics que es fan companyia. Fem, almenys, que això sigui veritat.

    Quan et miro de fora el replà veig que el gat apareix en escena i se t’estira a la falda roncant. Ja vindré un dia, més endavant. Quan no hi siguis, faré la maleta. Potser així no farà tant de mal.
  • 8 El meu cos
    Prou que ho intento, però el meu cos et vol a tu. I no te’n riguis, que això no em passa amb ningú. Jo m’aniré vestint, ja es fa de dia. Va, no m’ho facis més: on m’has posat les claus? Que no estic pas per jocs. Tinc una vida que no sap que el meu cos et vol a tu, vol anar per lliure. El meu cos et vol a tu i em porta aquí.

    Sé que el paisatge només és un decorat. Sé que el teu mapa no és de la meva ciutat. Som a la cara B. Sento, a la vora, un univers semblant on ara estem ballant. Però ens ha tocat aquest. I marxo, que em conec. Tu ja saps que el meu cos et vol a tu, vol anar per lliure. El meu cos et vol a tu i em porta aquí.

    Ara fas un salt del llit i busques entre mil vinils. Per tu, sempre és un joc quan jo tinc pressa. Cau suaument fent un trip-crac l’agulla acaronant el plat. Per tu, sempre és un joc quan jo tinc pressa. Dius que això és un musical quàntic, interdimensional, tu veus el gran final, forats de cuc i pirotècnia amb tot de jos al teu davant perfectament sincronitzats. Però en realitat sóc jo intentant ballar com en Christopher Walken.

    Som una fatal combinació de partícules, el paradigma de la casualitat.
    Som un error d’essència matemàtica.
  • 9 Kokoschka
    Tip de buscar-te en l’embruix d’una brisa suau, en els ulls entelats de la dona que passa, en la veu que era tan semblant. Fart de follar sondejant mil aplicacions. Constatar que a l’infern només hi ha succedanis de qui hem estimat abans. Perdre’m en un museu i, al final d’una sala, intuir-te, acostar-me, contemplar-nos, dislocar-me tot i separar entre tu i la resta, declarar-me addicte a la tempesta d’estimar patint, de no saber qui sóc sovint. Trobar-te a dins d’un Kokoschka. Tu inundes tot l’espai. Que m’encomanis la nit. Tu inundes tot l’espai. Trobar-te a dins d’un Kokoschka. Tu inundes tot l’espai. I dormis sobre el meu pit.

    Escorcollar les novel·les que et vas deixar: sempre hi ha un tros de tu en un bon personatge. Les frases que vas marcar. Res com aquell museu. He triat enyorar-te. M’hi presento cada tarda. Trio turbulència, perdre, caure i separar entre tu i la resta, declarar-me addicte a la tempesta d’estimar patint, de no saber què faig sovint. Trobar-te a dins d’un Kokoschka. Tu inundes tot l’espai. Que m’encomanis la nit. Tu inundes tot l’espai. Trobar-te a dins d’un Kokoschka. Tu inundes tot l’espai. I dormis sobre el meu pit.

    Separar entre tu i la resta, declarar-me addicte a la tempesta.
  • 10 Mentrestant
    Jo ja reconec que és de covards dir-te això quinze anys abans, quan tu no em pots entendre. Que estrany que serà! Tu cantussejant sense somriure o sospitar. Hi ha cançons que creixen amb el temps. He esperat aquest moment amagat darrere els versos que has sentit tants cops i ara tornen nous, apuntant lluny, caient a prop. Em vas venir tan gran, i vas canviar-ho tot. Jo mai sabia res, però em feia sempre el fort. Anava a les palpentes intentant ser algú nou. He inventat la màquina del temps. Si funciona i m’has entès té molt mèrit: sóc de lletres. Has rebut això? Fes-me algun senyal, pica’m l’ullet. Jo en tindré prou. Em vas venir tan gran, i vas canviar-ho tot. Jo mai sabia res, però em feia sempre el fort. Anava a les palpentes intentant ser algú nou. Tu mai no esperis res, tu surt i busca-ho tot. Si venen temps millors és molt a poc a poc, i tot plegat va de triar què fem mentrestant.