20 anys d’Amics
Per celebrar el vintè aniversari d’Els Amics de les Arts, el grup prepara un disc de vint cançons amb vint artistes, revisitant grans cançons del grup.
Videoclips
Cançons i lletres
1. 4-3-3 amb The Tyets
Amb un bon onze inicial vull guanyar tres punts de glòria: per la porta principal
entrar al annals de la Història.
I és que en temes de lligar
bé que es pot perdre una lliga si no està tot estudiat,
si la tàctica fa figa.
De porter, per parar els gols, em posaré una cuirassa
per si d’entre naps i cols
va i m’enduc una carbassa.
I una defensa de quatre
amb centrals ben contundents, la prudència i la paciència imperant en tot moment.
Si les coses van mal dades penso plantar l’autobús: quatre frases mal comptades i que passin els minuts!
Olelé! Olalà! Un shawarma amb tu és el millor que hi ha.
Olelé! Olalà! Si us plau, poco picante que no ho puc suportar.
I em reservo a la banqueta un parell de melodrames, fan anar l’esquerra i la dreta
són els típics trencacames.
I de quatre, caixa o faixa,
un accent agironat. Donaran joc les “V”
que m’esforço en remarcar?
Deixant-se caure a l’esquerra pivot recuperador,
fixo la mirada al terra
si la cosa va a pitjor.
De mitja punta, fent boia, una cita intertextual:
“Visc a prop de Rocafonda, conec en Lamine Yamal”.
I tota l’artilleria,
la concentraré al davant.
A l’esquerra un blanc d’Alella provant d’evitar l’orsai.
Olelé! Olalà! Un shawarma amb tu és el millor que hi ha.
Olelé! Olalà! Per a anar a fer amb tu una copa em vull classificar.
D’extrem dret deixaré caure que allà prop de Puigcerdà tinc una casa amb piscina
i aquest finde hi podem anar.
I de carrilers, per banda, somriures adolescents tan repetits, tan estudiats tan entrenats digitalment.
Amb la meva gran jugada: quatre notes a unisó,
et faig cometre una falta,
Dius: “Els Tyets ho fan millor!”
Davanter centre amb olfacte i amb arrencada explosiva rematant centrada exacta,
si és que la centrada arriba...
Olelé! Olalà! Un shawarma amb tu és el millor que hi ha.
Olelé! Olalà! Demà hi ha la repesca i ho provarem d’arreglar.2. Citant Mercè Rodoreda amb Judit Neddermann
Deixa’m dir en la meva defensa que trobar-te aquí no estava a l’agenda, que tinc més que coll avall que això de tu, de mi, que res: que era remoure la merda. Sé que no em convens, que és perdre el temps, que no vals ni un dels segons que encara tinc. Que l’amor, amb tu, com més lluny, més bonic, citant Mercè Rodoreda.
Deixa’m dir en la meva defensa, que trobar-te aquí no estava a l’agenda. Que m’agrada caminar de nit, carrers petits. Hi ha màgia en la cosa de perdre’t. Dius: em puc quedar una estona amb tu? I somric perquè se’t veu d’una hora lluny: Si fas nosa no ho has mai de preguntar, això s’ha de saber veure, citant Mercè Rodoreda.
Deixa’m dir que encara no estic bé, i que intento no passar pel teu carrer, i que hi ha cançons que salto molt sovint. Ets tu, record per tota la vida. Deixa’m dir que encara no soc jo, que ara em falta temps per endreçar-te a lloc, que només hi ha vida si la vius a poc a poc, citant Mercè Rodoreda.
Deixa’m dir en la meva defensa que trobar-te aquí no estava a l’agenda, que, a vegades, surto així, del plan conèixer gent, que funciona. Hauries de veure com he anat guanyant soltura, com he esporgat pors paral•litzants, gegants, i tant: les coses importants són sempre les que no ho semblen, citant Mercè Rodoreda.
Deixa’m dir que encara no estic bé, i que intento no passar pel teu carrer, i que hi ha cançons que salto molt sovint. Ets tu, record per tota la vida. Deixa’m dir que encara no soc jo, que ara em falta temps per endreçar-te a lloc, que només hi ha vida si la vius a poc a poc, citant Mercè Rodoreda. Deixa’m dir que encara no estic bé, i que intento no passar pel teu carrer, i que hi ha cançons que salto molt sovint. Ets tu, record per tota la vida. Deixa’m dir que encara no soc jo, que ara em falta temps per endreçar-te a lloc, que ara tot és fràgil, tot tremola. Tinc una autoestima en construcció.
Deixa’m dir que hauria estat pitjor, que era un gran deliri aquella set d’amor. Quan et llances a estimar i surts escaldat, què fas? Has de canviar de manera. Deixa’m dir que encara no soc jo, que ara em falta temps per endreçar-te a lloc, que només hi ha vida si la vius a poc a poc, citant Mercè Rodoreda.3. Ja no ens passa amb La Pegatina
Ja no ens passa. I no ens n'amaguem, que dúiem anys fent el paper. Fingint que cada dia el rebíem com si fos el primer. "Genial!", "Que fort!", "Que bé!"... Ja no ens passa. Ja no estem tan segurs que tinguem grans coses a fer, ni que un destí ens esperi amb els braços oberts i ens digui: "Només tu podies ser". Doncs, ja no ens passa. Tampoc improvisem “a l’aventura i ja veurem.” L'assalt al tren de Glasgow va ser un joc de nens. No fem ni un pas en fals. Planifiquem. No ens arrisquem... I clar, no ens passa.
Ningú no ens va avisar. Va ser d’un dia per l’altre que ho vam trobar a faltar.
Ja no ens passa. Ja no ens enamorem, que no volem fer el passerell. Abans de caçar l'ós hem venut massa cops la pell, i el mal que fa no el cura el temps. Ja no ens passa. Mil dòlars pel primer que ens porti aquí davant algú capaç d'escriure versos que ens facin un nus al coll. Una cançó que ens ho regiri a dintre tot. Per què no ens passa?
Ningú no ens va avisar que tot això se n’anava, que tot era mentida. La vida era el que venia just després.
Ja no ens passa. Ja no sortim de nit, que l’endemà no som ningú. I el dia que sortim cantem tant allà al mig que ja podríem ser els pares d’algú. I això ja és massa. Ja no ens creiem a cap dels qui dieu saber el camí, que no hi ha un pam de net però quan va i us enxampen… res! Aquí tothom es fa el sorprès! Au vinga, a fer punyetes tots... Que ja no ens passa!
Ningú no ens va avisar que tot això se n’anava, que tot era mentida. La vida era el que venia just després.4. No ho entens, amb Lluís Gavaldà
Som al vespre d’un 34 d’agost. Des del llit la miro com fuma al balcó. Les llumetes de les barques... Tu creus que hi ha un millor teló de fons pels seus cabells a mitja esquena, pel seu perfil devastador? Els complexos (i saps que jo en faig col·lecció) fa dues hores que me’ls ha facturat a tots de cop. Amb un dit contra els meus llavis, diu: “Per què xerres tant si el que vols és fer l’amor?”. No m’explico bé... O no ho entens?
No ho entens? Que no ho entens? Per mi que no ho entens. Que no. Que érem un tot. Que no en sabíem més però ja en vam aprendre. Que m’abraçava com si no hi hagués demà... Que allà jo vaig ser quasi tan feliç com quan estava amb tu.
Es pinta els llavis tot resseguint una cançó. Si ens mirem, munta i desmunta el riure en un segon. Fa setmanes que m’enganya... I amb aquesta sí: me n’he adonat jo sol. I no em marco cap victòria: subratllo que burro que sóc. Mentre es calça, em diu: “Segur que vindré tard”. A mi només em surt un “Ei, que us vagi tot genial!”. I això es diu caiguda lliure: fins que t’estampes pots conviure amb el final. No m’explico bé... O no ho entens?
No ho entens? Que no ho entens? Per mi que no ho entens. Que no. Que és tocar fons! Que em vaig quedar paralitzat a la porta amb un somriure que s’anava esquerdant. Que allà vaig estar quasi tan fotut com quan estava amb tu. I que m’ho faig amb la primera que passa, però sempre acabo descobrint un matís. Com costa d’assumir que el blanc i el negre encara siguis tu.5. El senyal que esperaves, amb Sopa de Cabra
Fes-me lloc que ho intentaré. Sortirem d’aquí. Ara escolta’m bé: crec en tu perquè no he sabut ni sé despullar-te els ulls o predir-te el gest. Ja vaig renunciar a llicenciar-me en tu. Ara ho tinc tan clar: no hi puc veure a contrallum. I potser el que he dit t’ha caigut tan lluny, als afores, en un descampat perdut. Vull un altre intent: i si aquesta cançó fos, per fi, el senyal que esperaves? I si no existís el millor moment? I si et cal saltar per tornar-te ocell? I que diguin missa! I que ens diguin folls! La veu dels covards, dels despertapors aquest cop només serà una remor. Confondrem els planys entre el vent d’un bosc que ja és tan petit quan girem els ulls… Quasi hi som, quasi hi som. Escriurem el final tots dos, anem molt bé si també et tremola el pols. He somiat la ciutat mil cops, hi arribem de nit, caminem ben sols, per carrers estrets, empedrats i molls; de fanals groguencs, d’infinits balcons. Em dius: “Tant de bo no estiguéssim sols. Si sortís algú a desitjar-me sort…”. I jo et dic: “Hi són. Que no els sents com canten?”. Escriurem el final tots dos, anem molt bé: tenim por. Escriurem el final tots dos, lluny d’aquí.6. L'home que treballa fent de gos, amb Andrea Motis
L’home que treballa fent de gos a les festes infantils
treu la pols a la disfressa.
Puja al Seat Panda atrotinat (que avui quasi ni s’ha engegat)
i no pot mai passar de quarta.
Avui l’ha contractat una família benestant de la ciutat
que viu a la part alta.
Para i fa deu euros de benzina (que no en té pas per més)
i fa un vistasso a les revistes.
L’home que treballa fent de gos a les festes infantils
aparcar sempre li costa.
I amb el temps que fa que fa de gos encara es posa nerviós
truca i espera resposta.
Irromp a la festa amb un pastís cantant “Cumpleaños Feliz”
i li va d’un pèl no caure.
Fa ninots amb globus de colors i una espasa d’Star Wars
i un ós, i flors i un dinosaure.
L’home que treballa fent de gos a les festes infantils
fa un senyal a la mestressa,
que el convida a prendre un cafetó, mentre li firma el taló
no troben tema de conversa.
Ella me l’agafa de la mà i el porta al quarto de planxar,
ell de lluny sent la mainada.
Fan l’amor d’una forma animal entre camises i xandalls,
mitjons, petons i americanes.
L’home que treballa fent de gos marxa com si fos famós,
mentre veu arribar el pare.
L’home que treballa fent de gos els fa feliços a tots:
deu canalles i una mare.
L’home que treballa fent de gos a les festes infantils
no sap pas què coi li passa.
Gira els ulls cap al retrovisor, la dona abraça aquell senyor,
amb l’amor, ell no hi té traça.7. Jean-Luc, amb Sidonie
Ens vam retrobar una nit d’estiu en un cicle especial
de cinema francès a la fresca.
El meu plan era tornar aviat però al final
tot es va anar allargant
i els dos vam decidir sortir de gresca.
Se’ns va fer tard.
Va dir: “No agafis pas el cotxe, si vols et pots quedar.
Que al pis hi tinc quarto exprés per convidats”.
Et deixo aquí sobre un cobrellit
perquè ara no però després fot rasca, ja veuràs.
Si tens gana o vols aigua tu mateix
pots fer com si fossis a casa.
La manera com va dir bona nit i va picar l’ullet era
fàcilment mal interpretable.
Vaig augurar una nit per la posteritat,
fer un cim, fer un 8.000
fer quelcom difícilment igualable.
Però allà no passava res,
només aquell silenci
trencat pel meu somier.
Potser no era el seu tipus,
millor que no fes res.
I en una paret al fons
imprès en blanc i negre
hi havia un pòster d’en Godard.
Potser ell podria dir-me
per què em ballava el cap.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc
vull entendre-ho però no puc.
Ell va dir que en casos com aquests
no es tracta de ser més guapo o de ser més lleig
sinó d’estar convençut de fer-ho.
Jo vaig dir-li “Ja, però si ara hi vaig i ella no vol
després què? Després tot això acaba siguent un
rollo patatero”.
Em va convidar a fumar
i en un plano-seqüència una frase magistral
“Una dona és una dona
no et preocupis, tant se val”.
L’endemà vam esmorzar,
ni tan sols vaig mirar-la i a l’hora de marxar
ella em va fer un petó
que encara no sé interpretar.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc
vull entendre-ho però no puc.8. Tothom es separa, amb Tomeu Penya
Per una gran distància, per la petita espina,
ressaca post-vacacional que tot ho evidencia,
que no hi ha més sortida, que allargues l’agonia,
però sobretot tu no et preocupis,
que és normal perquè tot és sistèmic:
torna la rutina, la calor se’n va i ara què fem amb tota aquesta vida.
És sistèmic. Vinga, i embolica que fa fort un desig a dintre teu.
Tothom es separa, i ningú ho pot evitar,
i aquest any com cada cada setembre, fan l’agost els advocats.
Tothom es separa, per ser jove eternament
Aquest any com cada cada setembre,
el mercat s’autorrenova proclamant: viu el moment.
Posar el mode avió, la gran evasió,
tornar a començar però ara sí, però ara ser tu mateixa
per tu poder créixer, tornar-te l’enveja, de la que critica,
que surts el dilluns, dimarts, dimecres, dijous,
t’ho dic com a amic, no t’ho dic com a coach.
Mai més atrapada a la montonia, not under my watch.
És sistèmic:
torna la rutina, la calor se’n va i ara què fem amb tota aquesta vida.
És sistèmic. Vinga, i embolica que fa fort un desig a dintre teu.
Tothom es separa, amb els fills entusiasmats,
Quina sort tenir dues cases i regals per duplicat.
Tothom es separa però el jo estic esperant
és que tu, per fi, et separis.
Si tothom ho fa digue’m perquè tu, mami, trigues tant.
Tothom es separa, i ningú ho pot evitar.9. El seu gran hit, amb Santi Balmes
La lletra no l’entenc. Però ella es transforma gaudint, ballant, rient. Tothom al meu voltant sap la tornada. Jo, fred, miro el cantant i li dic: “T’he calat ja fa estona. Heu vingut a robar-nos els homes. Heu vingut a robar-nos els homes. No sou més que una banda de pseudopoetes. Feu quatre acords i us penseu qui-sap-què. Heu vingut a robar-nos els homes. Heu vingut a robar-nos els homes. Però si feu el de sempre... Canteu com hienes. És l'hora ja d’entregar els instruments”.
S’acaba el seu gran hit, ell va i m’abraça. Seiem. Fluixet, li dic: “Jo, de cançons així, en una tarda te’n puc fer vint-i-cinc”. Hi ha un subtext que mai no evoluciona. Les cançons diuen tota l’estona: “Hem vingut a robar-vos els homes. Hem vingut a robar-vos els homes. Crispetaires del pop. Lletres repetitives. Fem quatre acords i ens en sobren i tot. Hem vingut a robar-vos els homes. Hem vingut a robar-vos els homes. Sempre fem el mateix, però ho vestim de manera que sembli que anem millorant amb el temps.”10. Et vaig dir, amb Roger Mas
És impossible la fuga per l’escala. I has regirat tot el pis de dalt a baix. Has mig obert la finestra per si torna el nostre gat. Tu vas sopant teories en silenci, però, de calaix, és un cas de deserció. Vol estar lluny i amagat per quan comenci a dir-t’ho tot. I per això hi ha un gos que està udolant. I per això els ocells, esperitats, ara volen baix fent gargots a l’aire. El poder secret dels animals: ensumar el perill que es va acostant. Queda escrit el pròleg de la catàstrofe. Quan ho tenia a la punta de la llengua, m’he fet enrere i ho torno a mastegar. L’única sort de ser tu el de l’altra banda: no hi ha un abans. I per això hi ha un gos que està udolant. I per això els ocells, esperitats, ara volen baix fent gargots a l’aire. El poder secret dels animals: ensumar el perill que es va acostant. Perdoneu, només serà una nit.
Et vaig dir que eres aire, remei i cançó, la paraula que canvia la vida, el batec que s’escapa del cor. Et vaig dir que ni rastre de dèries ni pors, jo que mai regalava un per sempre, els devia guardar per tu tots. Et vaig dir que allà a fora era ple de farsants, de trileros del verb comprometre, i que amb mi te n’havies salvat. Et vaig dir que podríem amb tots els embats, si amb els anys arribaven les presses per les vides que no hem visitat. Et vaig dir que tu i jo mai seríem estranys, ni uns amics que es fan companyia, que es podia estimar com abans. Et vaig dir que tu i jo mai seríem estranys, ni uns amics que es fan companyia. Fem, almenys, que això sigui veritat.
Quan et miro de fora el replà veig que el gat apareix en escena i se t’estira a la falda roncant. Ja vindré un dia, més endavant. Quan no hi siguis, faré la maleta. Potser així no farà tant de mal.11. El matrimoni Arnolfini, amb Balkan Paradise Orchestra
Per tu l'Índia van ser tres mesos vitals,
per mi van ser noranta dies a l'exili.
A les fotos surts tan guapa i tan morena
i jo així amb pinta com de Bonnie Prince Billy.
I contemplant el Taj Mahal des de l'últim angle que ens quedava
em vas fer una pregunta que no em negaràs que tenia mala bava.
“Un marajá va perdre la dona i aquest palau li va fer construir.
Si ens passés això a nosaltres, què faries tu per mi?”.
I no vaig saber què dir.
Un any vas dir: “Pel pont de la Puríssima
creuem l’Atlàntic, anem fins als Estats Units.
Un puja i baixa, quatre compres per Manhattan,
que el dòlar ara està per terra i en podem treure profit”.
I contemplant un edifici, unes columnes rollo antic
vas dir: “Caram, som a un lloc mític. Fes una foto: és Wall Street”.
A dins un hall ple de pantalles, terra amb parquet, homes i crits.
“I per què puja? I per què baixa? On hi ha el secret per fer-se ric?”.
I no vaig saber què dir.
I et va agafar aquell rampell per la pintura,
i vam volar a Viena a saciar aquell desig.
Jo el món de l’Art, ho reconec, no puc dir pas que el domini,
de l'institut se’m va quedar, només, El Matrimoni Arnolfini.
I contemplant un Schiele em deies: “Però mira el traç. Però quins colors!
Pots percebre per la mirada que profund que era el seu dolor?
Fixa't la llum que ben tractada, tot detalls, res perquè sí.
A mi m'exalta, a mi em provoca. Digues tu, què et fa sentir?”.
I no vaig saber què dir.
I després de molt de temps ja ho he trobat, ja sé què dir,
hi ha tres coses que tinc clares amb tots aquests anar-i-venir.
Que es forrarà el tio que patenti les abraçades d'aeroport,
són (va, ho diré) les que ara et trenquen però que demà et fan més fort.
Que l’única veritat arreu que és clara, rasa i pura
és que al pot petit sempre hi haurà poca confitura.
I que tornar sempre és la millor part de l'aventura.
Tornar sempre és la millor part de l’aventura.12. Déjà vu, amb Alba Careta Group
Vine, et convido a un croissant
fem una vichysoisse
si vols fer una fondue
en un bon restaurant.
Saludarem al xef
brindarem amb xampany
menjarem petit fours
semblarem dos infants.
Anirem als Méliès
en sessió Nouvelle Vague
i veurem tots els films
d’en Truffaut i d’en Godard.
Et cantaré Jacques Brel
des de la Torre Eiffiel
farem com l’Amélie
amb moto per París.
Pujarem a la suite
t’untaré de foie-gras
fem un quadre avantgarde
amb paté de canard.
Agafarem la roulotte
seguirem els del Tour
i ens pararem a Andorra
a comprar-te un perfum.13. Ciència-Ficció, amb Joan Dausà
Saps que una empresa japonesa
té un prototip de màquina capaç d’esborrar-te els records?
Jo vaig veure-hi la manera
i vaig escriure per participar a les proves pilot.
M’ha vingut al cap mentre volava
un diumenge, al llit, ens despertàvem
mirant-nos els peus, comparant-nos els dits.
I se m’ha escapat mitja rialla.
Ens he vist tan nens... i amb tantes ganes.
Mai vam sospitar que acabaríem així.
M'han posat en un hotel.
Una suite descomunal.
Es veu Tòquio des del cel,
m’ha semblat un bon final.
Avui he fet una visita prèvia i he vist les instal·lacions.
M’han presentat els responsables, que són la crème de la crème,
tots supermacos, reien molt. “Arigató, Arigató”.
I el que m'ha fet de traductor
m’ha vist un pèl acollonit i ha dit: “Hi ha una part positiva.
Que pel·lis, discos, llibres, llocs...
Què donarien molts per tornar a viure’ls com el primer dia?”
Però mirant els leds i els elèctrodes
m'he vist panxa amunt, un llit amb rodes,
mentre van passant les llums d'un passadís.
I he entès que demà serà una altra vida,
que viuré feliç una mentida.
Però per perdonar-te calia arribar aquí?
Arribaré a l’aeroport.
No portaré cap record.
Tu no em deixis preguntar,
digues: “Hola, hem de marxar”.
Porta-ho tot, el cotxe a punt.
Fes-me cas: tots dos ben lluny.
Fugir. Tornar a començar en un poblet que tingui un nom que no puguem ni pronunciar.14. Louisiana o els camps de cotó, amb Sergio Dalma i Marco Mezquida
Diu que ha anat fent al seu aire,
que ha fet vida a mil ciutats,
que ha dormit en llocs que feien feredat
i que tu, mare, mai haguessis aprovat.
Que està content, que tot va bé.
Diu que està content, que tot va bé.
Hi ha com unes coordenades,
diu que us ho ensenyi, que us ho posi al Google Maps.
I diu que un dia, de passada,
va fer nit en un poble i que s’hi va acabar quedant.
Que és des d’aquí, des d’on escriu.
Diu que té una casa lluny de tot i un quatre per quatre.
I quan baixa al poble a omplir el rebost, sabeu què li passa?
Que el despatxa un avi que li fa pensar en algú…
Que li fa pensar en algú.
Ha estimat noies i dones.
Diu que més d’una li va fer perdre el nord.
Però diu que amb aquestes coses, ja se sap,
quan menys t’ho esperes és quan tens un cop de sort.
I que estan bé, que els hi va bé
Diu que té una filla de tres anys amb els teus ulls, pare.
Que ell sempre li parla en català i fot molta gràcia
perquè quan la posa al llit, hi ha dies que confon
bona nit i pantalons.
Diu que vist amb perspectiva
té molt clar que aquí no hagués estat feliç.
Però reconeix que això de desaparèixer tan tranquil, sense avisar-nos,
és marxar amb molt poc estil.
I que amb el temps, que ho cura tot,
tot s’anirà posant a lloc.
Diu que des del porxo veu un cel que no te l’acabes.
Que a la nit sempre surt a fumar i pensa en nosaltres.
I que, per molt lluny que estigui, no hem de tenir por,
quan s’hi hagi de ser, hi serà.
Diu que un dia hi hem d’anar, que l’avisem amb temps, però que té llits de sobres.
15. Reykjavík, amb Kevin Johansen
Yo me quedo las pelis de Kurosawa,
y tú los discos de Lou Reed.
Tú la máquina del café perfecto,
y yo ese wok tan ben parit.
Quédate el jardín de sobremesa,
el que compramos en Pekín,
que te va bien, que te relaja,
pero que yo nunca entendí.
Me quedaré el jarrón de Francia,
de los feriantes magrebís.
Me va muy bien, me va de perlas
porque me aguanta los Tintíns.
Y que tengas suerte en Reikjiavík,
que me borres ya del celular,
que los días pasen sin pesar,
Y no pienses demasiado en mí.
Este desaliento es pasajero
el mundo no se va acabar.
Es solo cuestión de encontrar a alguien
y todo vuelve a su lugar.
Durante este tiempo sin pareja,
cogeremos sin parar
yo sé que sí, que siempre pasa,
aquí nos vamos a encontrar.
Pero con tiempo para todo,
por separado y a gozar,
yo sé que sí, que haremos cosas
a las que no hay que renunciar.
Ver a los amigos que perdí.
Y pasar mil noches sin dormir.
Nunca más las pelis de Hugh Grant.
Nunca más pensar en qué vendrá.
Y que tengas suerte en Reikjiavík,
Y que nada te recuerde a mi.
Que la escarcha que todo va a cubrir
No sea un problema al conducir.16. Preferiria no fer-ho, per Scotty DK
I carregats de bons propòsits ara aferrar-nos a un clau roent, un “vinga!” marca de la casa i confiar que bufi el vent. Preferiria no fer-ho.
Tot i l’esforç en decorar-ho, saps que ja hi hem estat abans. D’on treus les forces tu per creure en el que tants cops s’ha esfondrat? Preferiria no fer-ho.
Que cabró l’amor, que fa confondre flors i merda, trobar bellesa en una esquerda. Que cabró l’amor! Se’n va sense deixar cap rastre i ens deixa sols amb el pollastre.
Si ens rendim ara a l’evidència ens queda més de mitja nit. Voto per encetar una ampolla. No em sentiràs marxar al matí. Preferiria no fer-ho i ballar.
Almenys hem après que un no sempre ha de dir el que pensa, que es pot follar amb amor i sense. Que no hi ha motor més enganyós que l'esperança: no va més lluny qui més es cansa.17. Les paraules que triem no dir, amb Manu Guix
He trobat, del 2010, un "m’he enamorat de tu"
que mai no va passar de mitja tràquea.
I, de l’any següent, aquell "es pot saber què has fet"?
quan em vas dir "ara et toca a tu deixar-la".
De l’any 2012, crec que els dos coincidirem:
el gran silenci a la pregunta del teu pare,
quan a mig sopar-presentació servint-me el vi,
em clava els ulls i em diu "i així, de què treballes?"
I jo penso "soc artista", però soc fatalista,
Tinc por que rigui, s’aixequi, se’n vagi.
Faig pur equilibrisme. Dic "emprenedor amb un toc idealista".
"Que interessant".
He descobert un lloc,
en un racó del pit, l’abocador del cor,
on cauen les paraules que triem no dir,
que moren just abans de pronunciar-les.
Del 2014, he triat un blanc de blancs:
arribo a casa i, queda clar: no m’esperaves.
Ni tu ni aquell paio que no duu la part de dalt,
que cantusseja a dins la cuina sense haver-se’n adonat.
Soc tan idiota, que la paraulota
que escopiria, l’aturo, l’empasso
i encara em foto a riure, dono mitja volta, surto cap a fora
i aquí no ha passat res.
He descobert un lloc,
en un racó del pit, l’abocador del cor,
on cauen les paraules que triem no dir,
que moren just abans de pronunciar-les.
Però el meu top és l’any dinou:
cau la nit, li explico Els Tres Porquets per enèsima vegada.
I sense preludi ni senyal, em deixa anar
amb innocència desarmant:
"Per què no viu aquí la mare?"
I jo penso
que si ara un gran cometa destruís la Terra,
m’estalviaria tot aquest problema.
Veu que no me’n surto i abraçant-me diu:
no cal que diguis res.
He descobert un lloc,
en un racó del pit, l’abocador del cor,
on cauen les paraules que triem no dir,
que moren just abans de pronunciar-les18. Sort que sou aquí, amb La Fúmiga
Riure,
tant de bo pogués fer com vosaltres i somriure,
tant de bo pogués autoconvèncer-me que és del tot normal,
tant de bo en pogués parlar,
tant de bo pogués aixecar el got,
pogués brindar.
Calma.
No em mireu així. Jo, aquí, només demano calma.
He de recollir-me a trossos per muntar-me un altre cop.
Costarà posar d’acord
al que queda del meu ego,
al meu cervell i jo.
Sort que sou aquí, que assenyaleu un nou camí.
Ja em coneixeu: és part de mi aquesta enyorança.
Sort que sou aquí, que assenyaleu un nou camí,
que no parlem només de mi.
Sort que heu vingut.
Dies.
He anat millorant però ja sabeu que això va a dies.
Per moments el dubte pren el meu control i es fa gegant.
Penso si al final guanyar
és una qüestió de simplement
no abandonar.
Agafeu-me fort,
que el record pampallugueja a gran distància
crec que soc capaç de tirar-m’hi,
de jugar-m’hi el nord.
Va, traieu les vostres cordes
i lligueu-me el cos a aquest màstil.
Sort que sou aquí, que assenyaleu un nou camí.
Ja em coneixeu: és part de mi aquesta enyorança.
Sort que sou aquí, que assenyaleu un nou camí,
que no parlem només de mi.
Sort que heu vingut.
Sort de vosaltres.19. Apunto Shakespeare, amb Amulet i O-erra
Li juro pel que més estimo que el d'avui ha estat un fet aïllat, que puc fer aquesta feina. Els dies que venen vostè no s'ha de preocupar. Que ho llegesc ara, a casa, amb més calma. Ho faré cent vegades si cal. Que tendré molta cura, la pell ben gruixuda i demà no cauré en el parany. Només deixi'm un minut i entendrà perfectament el que he viscut.
El forat del teló em permetia espiar com entrava la gent. Els actors escalfaven, els tècnics fumaven. Me n'he anat al meu lloc, impacient. I Déu meu! Vostè ha vist l'arrencada? La platea arrapada al seient! Ai, quan jo ja augurava una nit excel·lent un actor s’ha encallat a mig fer. Un silenci massa llarg. He mirat el text intentant-lo ajudar. Amb un vers he sopegat i dins meu alguna cosa s'ha espenyat.
Com pot ser? Com ho fa? Com un vers que porta escrit quatre-cents anys pot estar parlant clarament de mi? Qui ho sap fer? És humà? Qui té el do? Qui és que no sent, però pot descriure el que l’altra gent porta tan a dins?
I llavors el següent que recordo són xiulets de la gent, la remor, un que al fons s’aixecava, de cop llums de sala, el prosceni escopint el teló. Un actor de mirada ferotge cap a mi dient-me el nom del porc. Amb el dit m’apuntava. Senyor, com cridava! El de so l’aguantava, per sort. Si es pogués posar al meu lloc entendria com se n'ha de ser de fort quan hi ha un vers que diu així (i disculpi si no soc massa precís):
Els valents sucumbeixen a la mort un cop només i els covards, senyor, moren constantment.20. Carnaval, amb Figa Flawas
Hi ha una nit concreta en què tot s’hi val,
fotem una festa, muntem un sidral.
Avui les paraules també ens disfressem,
i per un sol dia tot és diferent.
Mireu la Tertúlia, com entra triomfant,
ens va de Conversa, el punt elegant.
Al mig de la pista la paraula Vell
que avui va amb B, tots estan per ell.
Perquè avui és Carnaval,
tenim dret a fer l’animal.
A anar a contracorrent,
a significar coses que ens facin els dies més dolços,
no tan transcendents.
El company Palíndrom fa un any va destacar
per dur una disfressa estranya a matar.
“Em dic Cita’l a l’àtic. No veieu que bo que és?”
Però aquest any no es complica i tots l’hem entès.
Vesteix monosíl·lab: avui es diu Pep.
Com balla la Porta! Topar, Tropa, Patró.
El Pany que ho intenta, però quin Nyap, Déu n'hi do!
Carai la Llumeta, s’abraça amb el Pal,
“No em digueu Llumeta, avui sóc un Fanal!”.
Perquè avui és Carnaval,
tenim dret a fer l’animal.
A anar a contracorrent,
a significar coses que ens facin els dies més dolços,
no tan transcendents.
L’endemà t’aixeques cansat però content.
Un diumenge s’afronta, a poc a poc i anar fent.
Et mires al diccionari i tornes a ser tu.
I creus que és injust però no ho dius a ningú.