Tres paraules: Roger Mas Solé.
Al pis d’estudiants que compartíem teníem penjades caràtules buides de CDs a la paret. Cadascú hi deixava un disc que havia descobert i volia recomanar als altres. Era una de les poques maneres que teníem de compartir música (sí, el primer any que vam viure a Barcelona no teníem ni mòbils smartphone ni Internet al pis, titis!). Però era molt eficient perquè el discos regnaven en un lloc destacat del menjador i anaves veient què posava aquest, què posava aquell, te l’enduies uns dies a l’habitació, o a casa dels pares i després el tornaves a deixar.
El primer disc que va viure entre nosaltres va ser Les Flors del Somni (1997) de Roger Mas, el debut d’un jove cantautor de Solsona. Eren catorze cançons noves però que sonaven tradicionals (“Sé que m’estimes com el vent s’estima aquell pi…). A més, eren relativament fàcils de mig tocar amb la guitarra. Ens vam aprendre el disc de dalt a baix i uns anys després, vam cantar-les asseguts entre el públic de l’escenari petit del Senglar Rock. Des de llavors l’hem seguit de ben a prop. Inclús el 11 de desembre de 2014 vam tenir l’oportunitat de cantar junts “I la pluja es va assecar” i en motiu d’un concert benèfic que vam celebrar al Teatre Auditori de Sant Cugat.
Quedava pendent entrar a un estudi i fer realitat el que ens passa al 99% de les cançons que escrivim. Sempre hi ha un moment que algú diu: “Això li quedaria bé a en Roger Mas”. Doncs ja ho tenim aquí. No hem volgut fer masses experiments amb la versió original. Simplement la hem recantada amb ell, el seu timbre de veu, la seva immensa tessitura, una delicadesa inigualable i aquells greus tel·lúrics que ningú sap d’on brollen. En fi, que hem tingut el millor cantautor a casa nostra i hem estat molt més feliços del que ell es pugui pensar.
Gràcies, Roger.