La quarta setmana d’assajos de Pares Normals és l’equador. Un mes per l’estrena. Direu: nervis? Sí. Però no perquè res pugui fallar ni molt menys. Nervis de ganes, d’il·lusió, de fer realitat aquesta idea que ens rondava pel cap des de 2005, quan vam decidir que faríem un grup de música però que no ens quedaríem aquí. Estem a punt d’unir dues de les nostres grans passions: teatre i música. Estem a punt d’explicar una història que no ens cabia a dins d’una cançó, que requeria més veus, més situacions, persones, personatges. En definitiva: un llenguatge diferent.
A la sala d’assaig del Poliorama, cada setmana puja l’exigència. Cant, coreografia, interpretació. Però aquí ningú s’arronsa. L’equip actoral ja és capaç de fer l’obra de cap a peus sense ni una interrupció. Alguns de nosaltres vam veure el primer passi sencer aquest divendres i vam caure de cul. Vam riure, ens vam emocionar. Què més voleu? Queda feina però ja és un tema d’integrar les diferents disciplines. Ser capaç de fer-ho tot bé i al mateix moment. Creieu-nos: és una simple questió de temps. De polir, de tornar-hi, d’identificar què podem millorar, de tornar-hi, d’afegir, de descartar i de tornar-hi fins el dia que tenim marcat al calendari amb una E gegant. E d’estrena. Molt fort. Queden 30 dies però ja sabem que això serà immens. I sobretot bonic. Molt bonic.
Des d’aquí, una abraçada a tot l’equip! I fins demà.