Els Amics de les Arts Clap

Si del món tots els desitjos, un de sol ara ens en fessiu triar, voldríem viure en el moment final de Semblava que fossis tu, l’últim acord abans d’acomiadar-nos. Atrapats aquí.

La gira més estranya de totes les gires va arribar al final. Dissabte la @clapmataro es va omplir fins a dalt per dir adeu a EL SENYAL QUE ESPERAVES. No cal ni dir que estem immensament agraïts a tothom que va venir al concert (gent de lluny, gent d’aquí, cares [b-v]elles, cares noves). Les sensacions en bolos així són molt difícils de descriure. El que més xoca és veure a què ens havíem acostumat durant aquests últims dos anys: la distància, la mascareta, l’eufòria controlada… Dissabte, no! Dissabte tocava salts, crits, balls… Dèiem adeu a un disc però també dèiem adeu a l’època més difícil de la nostra vida com a banda. I ho dèiem amb un somriure malgrat tot. Hem superat sis onades en una sola gira. A partir d’ara estem convençudíssims que podrem amb tot.

El secret segueix sent una mescla entre les cançons i vosaltres. Hi heu estat en els moments més difícils. Des del primer concert al camp de futbol de Corçà (Els dies més dolços) fins al de Mataró fa dos dies. No ens podem sentir més afortunats. Han passat disset anys des del nostre primer concert i seguiu (seguim) aquí, amb corda per estona i amb la il•lusió intacta per continuar desembolicant el gran regal: desitjar que arribi dilluns per quedar amb els teus amics i fer cançons que un dia cantarem amb i per algú altre. La idea a preservar és així de senzilla. La resta són reunions, números, estratègia, entrades… però són totalment secundaris si el que passa a l’escenari no és de veritat.

Encara ens passa.

Gràcies!

PD: Dedicarem els posts d’aquesta setmana a anar tancant temes. Demà farem un petit homenatge a l’equip que ha fet possible aquesta gira i dimecres… us explicarem els nostres plans de futur.

📸 @paugrierafoto