Amics,
la Marta Ferrer ens fa arribar la seva crònica personal sobre el concert d’ahir a la Barts i ens fa il·lusió compartir-la!

Amics,
Sóc jo. Sí, jo. La noia que s’ha passat el concert saltant com si estigués posseïda des de la fila 4, butaca 7. La que ha cridat com una histèrica quan ha sentit els primers acords de tots i cadascun dels temes que heu anat tocant –quina passada de setlist, no? La que més o menys sempre s’asseu al mateix lloc a tots els concerts que feu a Barcelona. (No em poseu una ordre d’allunyament, sisplau).

Res, que us escric per dir-vos que m’heu fet molt feliç.

Tampoc és que això sigui notícia, eh. Vull dir que m’heu fet molt feliç en moltíssimes ocasions. Però en els temps que corren –ja sabeu quins, ara no m’allargaré amb que la pandèmia no-sé-què i la crisi econòmica no-sé-quants—hi ha poques coses que em facin feliç, feliç. D’aquella felicitat que només es pot sentir quan t’aixeques de la butaca al concert i veus que la resta de la gent et segueix perquè ho necessita tant com tu. D’aquella que han d’aguantar els amics, familiars, les parelles quan escolten una “nota de veu de resum del concert” de quatre minuts que més que nota de veu és una psicofonia en què només crides “què fort, què fort, què fort, ha sigut l’hòstia!”

D’aquella que només podeu fer sentir vosaltres, vaja.

M’estic posant monya i això havia de ser un resum del concert. Em sap greu.

Però volia aprofitar l’oportunitat per dir-vos que això que feu, això que va començar en un pis d’estudiants del carrer Muntaner, als que estem asseguts davant vostre, ens arriba molt endins. M’atreveixo a parlar per tots els que avui hem estat a la Sala Barts –i si no us sentiu representats, públic, em podeu increpar als comentaris—perquè hi ha obvietats que no es poden refutar.

Com ara, per exemple, que heu estat cruels, en el millor sentit, amb el doble combo mortal “Et vaig dir” i “No ho entens”, per trencar-nos el cor de la manera més agredolça que se m’acut. Que el ‘subidón’ –pujadot? Ja ens posarem d’acord— de “Jean Luc”, “Ja no ens passa” i “Semblava que fossis tu” ens provoca la millor taquicàrdia possible, i crec que d’aquí poc hauré de portar amb mi una bombona d’oxigen per gestionar-la. I que estic segura que, si li dieu al Joan de ser el vostre cinquè Beatle, no us dirà pas que no. Joan, has de saber que ets un crack.

Tot això per dir-vos que, com cada final de gira, la pena que sentim quan us acomiadeu momentàniament és terrible. La depressió post-concert és real, i la post-concert-dels-Amics ho és encara més. Sabem que tornareu amb temassus –també cal una paraula, veig— encara millors, i amb un musical que ens encantarà, i amb una nova gira en què, amb una mica de sort, ens podrem tornar a mirar a la cara sense mascareta mentre cridem lletres que s’han convertit en icònics lemes de vida. Tornar sempre és… Ja sabeu com va. L’espera, però, sempre es fa insuportablement llarga.

(Si us poguéssiu donar una mica de pressa, doncs escolta, tot això que guanyem.)

Però ja se sap que tot plegat va de triar què fem mentrestant. Mentre componeu cançons que ens fan sobreviure. Jo, que avui he acabat amb la veu trinxada i el cor bategant a mil, mentrestant, intentaré recordar cada segon d’això tan bèstia que hem viscut avui. I intentaré explicar-ho sense sonar com la boja que avui ha cridat i saltat com mai des de la fila 4, butaca 7.

Ens veiem ben aviat. Segur.

Us estimem.

I com dieu vosaltres, sou Els Amics de les Arts, som Els Amics de les Arts.