💫Avui us deixem amb les paraules que ens envia la @adrianad1412 sobre els concerts a la @bartsbcn
He perdut el compte de quantes vegades he anat a un concert de Els Amics de les Arts. Han sigut moltes. No masses (mai n’hi ha prou), però moltes. I, tot i això, la sensació de tornar a casa cada vegada que s’apaguen les llums no s’esvaeix.
Quina sensació, Amics.
Aquella escalfor reconfortant que totes les persones reunides durant dues hores venen a gaudir de les cançons que tant els han ajudat, amb les que tant s’han identificat, amb les que tant han plorat o ballat.
Aquell sentiment de pertànyer a un grup, encara que no siguis tu la que està a dalt de l’escenari. Creieu-me que això et dona una mica igual. Perquè en el moment en què sonen els acords de “Ja no ens passa”, jo soc Els Amics de les Arts. Tots els que estem deixant-nos les cordes vocals, som Els Amics de les Arts.
Aquella estona que passes amb la teva parella, la teva amiga o la teva mare, sense pensar en tot allò que et preocupa fora d’aquelles quatre parets. Perquè saps que durant dues hores s’esvairan tots els teus mals i el teu cos et demanarà ballar a El seu gran hit, saltar a l’uníson amb tot el públic a Jean-Luc o cantar -cada vegada més fluixet segons ens indiqui el Joan Enric- a Louisiana.
Quina sensació, Amics.
La de saber que els vostres concerts són una reivindicació, una festa i un lloc segur per a tothom.
La d’estar segura que, quan fa uns anys la Marta em va dir “et presentaré a les Spice Girls catalanes i t’encantaran” i us va presentar a través de les vostres cançons, em va remoure tantes coses per dins que no vaig tenir més remei que sumar-me a la bogeria col·lectiva que és formar part del vostre grup.
Em sap greu, Amics. Em deveu mil dòlars, per ser els primers a escriure versos que m’han fet un nus al coll, cançons que m’ho han regirat a dintre tot.
Me’ls cobraré a base de més concerts, de més escalfor i de més estones sentint que, efectivament tots junts som Els Amics de les Arts.