Diga-li Berlín, diga-li la ciutat que no s’assembla a res. “O t’agrada molt o no t’agrada gens”, va dir l’Anna, la professora de català a Univeristat de Humboldt. I és veritat. És tan diferent a qualsevol altra ciutat europea que no et deixa indiferent. Teníem encara molt present el concert de la Kulturbrauerei, fa deu anys. Vam marxar amb un gran record i amb una certesa que hem reconfirmat: simpàtics, no ho acaben de ser.

Els dos lectorats de català, l’Anna i l’Eduard, ens van convidar a una trobada amb els alumnes en motiu de Sant Jordi a la mateixa aula on ja vam cantar i parlar a l’anterior visita. Ha canviat la gent però no el shock, l’alegria que vam experimentar en sentir parlar català amb accent alemany. La feina que fan la gent que ensenya català a l’estranger és fantàstica i sempre hem cregut que hauria de tenir més ressò, se n’hauria de parlar més a tot arreu. Fa 40 anys que s’ensenya català a Alemanya. Gent que queda enamorat de la nostra llengua i cultura, que decideixen aprendre una llengua petita com la nostra i que la parlen a la perfecció. Un regal.

Arribem a les 17:56 a la Sala i la dona no ens deixa passar perquè diu que queden quatre minuts per l’hora que vam pactar. Esperem a fora els tres minuts i mig restants i després sí. Proves de so una mica accidentades amb cables que no apareixen i tamborets difícils de fer baixar. Hora de l’hamburguesa prèvia. For the record, hem menjat hamburguesa només dos cops en tot el viatge, una a Londres a les dues de la nit en un McDaixonses i una aquí. El Junction Bar va quedar petit pel concert. (Nota mental per la pròxima vegada: Berlín mai falla, bigger venue). Una festassa en tots els sentits, la gent a dalt de tot. Gràcies. Vam saludar a tots els que es van quedar un per un i va acabar passant una d’aquelles coses maques, especials que només vius molt de tant en tant. No podíem sortir a prendre alguna cosa amb els instruments i la dona del bar (ara ja més receptiva un cop va veure que li havíem petat el local i havíem accedit a fer mitja part perquè la gent consumís) tampoc semblava tenir ganes de tancar mentre pogués servir alguna coseta més. Vam fer una rotllana amb les 12, 15 persones que encara no havien marxat i vam tornar a treure les guitarres i a cantar Oasis, Leonard Cohen, Carla Bruni, vam improvitzar blues… La millor manera de tancar una gran nit.

Comentaris

  1. rolivetti

    Gràcies per tornar a fer posts llargs com aquest al bloc! La vostra manera d’explicar històries és genial!

  2. Marian

    Uoo, com m’hagués agradat estar allà, a la rotllana amb vosaltres. Una mica d’enveja sana 😉

Deixa un comentari