Luxemburg és punt i a part.

Tot és petit, a tocar, tot és perfecte. Diu que el transport públic és gratuït els caps de setmana i que en breu ho serà SEMPRE (sí, sí) per incentivar totalment a la gent a deixar d’una vegada la idea de tenir un cotxe privat. La gent del Centre Català ens fan una rebuda triomfant i ens vénen a rebre a l’aeroport per dur-nos en cotxe fins a l’hotel. Ens expliquen que això de la mort de Joan de Luxemburg (que ha provocat el canvi de sala) ha trastocat el país totalment. I és veritat: als bancs, als restaurants i a les botigues pengen quadres, fotos d’aquest home. Carai. A la tarda fem una caminada pel centre i més tard la Montse i en Jaume ens porten a un lloc on ens diuen que no ens acabarem el menjar que en serviran. Es genera una espècie de “pique” adduint que tenim molt de saque, nosaltres, i que ens acabem sempre tot el que ens posen al plat. Perdem. Estrepitosament, a més.

L’endemà és dia de concert. L’últim d’aquesta tongada (quedarà Andorra al juny però d’això ja en parlarem més endavant). Arribem a la Sala Melusina amb la sensació que potser amb el canvi d’emplaçament hi hem sortit guanyant i tot. Sala preciosa amb un bon equip, amb llums. El concert està previst a les 20:00 però comença més tard per redirigir els despistats que hagin pogut anar a l’antic emplaçament. Res, 5 minuts de pagès (tres quarts d’hora). Però no sembla que a ningú li importi. La gent ha tornat a venir d’arreu: Catalunya, Madrid, Suïssa, França, Bèlgica, Andorra… Tothom canta des de la primera fins a la última. Des de dalt, les cares de felicitat no es poden explicar. En Dani fins i tot detecta un grup que de tant bé que canten sembla que facin diferents veus. Amb A VEGADES la cosa ja es desferma sobremanera i la primera part acaba a dalt de tot. Quan tornem, Louisiana i Tots els homes d’Escòcia troben aquell silenci necessari que les fa una mica més grans i emotives quan es canten en petit comitè.

No sabem si ens haguéssim pogut acabar aquell plat immens de carn, patates fregides i enciam (aquest últim, totalment testimonial, van posar-ne perquè no fos dit); el que estem segurs és que no ens hauríem pogut acabar la hospitalitat, ni l’amabilitat, ni l’estima que hem rebut dels que viviu en aquest petitgran poblepaís. Ha valgut la pena venir fins aquí per posar el punt i final a aquest seguit de concerts. Des d’aquí volem donar les gràcies a tots els Casals per l’esforç i a la Rita (que ho va planificar tot al detall) i en Roger (que ens ha acompanyat durant el viatge) per fer-ho possible.

Ara ja som tots a casa. Molt contents i satisfets d’aquesta experiència que de ben segur repetirem, d’aquest tornar a començar. No hi ha millor recompensa que tocar pels que heu vingut amb ganes immenses d’Amics, els que sabieu que aquest 2019 era la única oportunitat de veure’ns en directe, els que volieu saber què es respirava als inicis quan tocàvem en sales petites amb aforaments reduïts. Era això, som això i serem el que vulguem en el futur.

Ho tenim clar.

Gràcies a tots.

 

Comentaris

  1. Antoni Nicolau

    Hola Amics de les arts, teniu pensat publicar en format DVD o CD el concert Symphonic project? Va ser fantàstic. Gràcies.

Deixa un comentari