Aquelles cròniques d’abans, no? Aquells escrits llargs on explicàvem els concerts: el que sentíem, el que ens passava pel cap, el que vivíem des de dalt de l’escenari. S’ha com perdut. Ho hem com perdut. El bloc, la web ha acabat transformant-se. Abans la gent hi entrava cada dia, buscant una nova notícia, el nou concert. Ara tot passa a les xarxes: twitter, facebook i sobretot instagram. I tot ha de ser curt, molt curt. Tants caràcters i prou. I vídeo, i foto i clics. Quan vam començar tots plegats a pensar només en clau de likes?

Potser ara que estem fent aquesta gira és el moment de recuperar (encara que sigui momentàniament) aquestes cròniques. Les que ens van fer ser qui som. Les que ens expliquen més enllà del like i del link d’entrades pel “mega-super-concert que no et pots perdre”. Som Els Amics i estem fent una gira de concerts com al principi, en sales petites, amb el públic a tocar, sense filtre, parlant més del compte. Sí, més del compte, divagant si cal. Hem triat les cançons que ens han vingut de gust. Algunes hi són perquè vam creure que les vodrieu sentir, algunes perquè fa temps que no tocàvem, algunes perquè és possible que no les tornem a tocar en molt de temps.

Han estat dues nits a París memorables. A la primera, nervis. Molts nervis. L’emoció del tornar a començar, el rum-rum que escoltàvem des del camerino. A la segona un punt més de tranquil·litat. Paradoxalment, la única cosa que no ha canviat ha estat el públic. Ha canviat la gent, òbviament, però l’esperit s’ha mantingut intacte: ganes de passar-ho bé, ganes de cantar. A Londres també us hi hem trobat. En una sala amagada darrera una estanteria de llibres, al més pur estil Harry Potter. Hi éreu. Els que fa temps que hi viviu i us busqueu la vida en aquella ciutat infinita, i els que heu vingut expressament d’arreu, alguns com a part d’un regal de reis o d’aniversari, un “puja i baixa per veure Els Amics”. Ens torna a recordar qui som i sobretot la sort que tenim. I no és que en algun moment dubtéssim que vindríeu, aquí, allà o on fos. És que a vegades ho has de veure, ho has de tenir a davant per tornar-t’ho a creure, per explicar-te a tu mateix que en aquesta feina no importen els reconeixements de la indústria, ni els premis, ni les crítiques, ni les estrelletes que et donen els diaris o els blogs per l’últim àlbum que has fet. Només importa la gent a qui ets capaç de moure (físicament i emocional). Ens ha encantat poder-vos tornar a saludar després dels concerts. “Deveu estar fets pols com perquè ara us demanem fotos”. Ens és igual. És part del que veníem a buscar en aquest viatge.

Som a la meitat del camí, ara. A Brussel·les, al centre a més no poder, en un apartament que fliparíeu i on hi podríem fer tranquil·lament un concert aquesta nit de tant gran que és. I en comptes de fer turisme, hem escampat els portàtils sobre una taula de fusta preciosa i ens hem posat a treballar en les noves cançons, les que encara no són, les que no toquem aquests dies però que s’escolen a través de cadascun dels nostres gestos, dels nostres pensaments.

Amb ganes de demà. Amb moltes ganes.