Aquelles cròniques d’abans, no? Aquells escrits llargs on explicàvem els concerts: el que sentíem, el que ens passava pel cap, el que vivíem des de dalt de l’escenari. S’ha com perdut. Ho hem com perdut. El bloc, la web ha acabat transformant-se. Abans la gent hi entrava cada dia, buscant una nova notícia, el nou concert. Ara tot passa a les xarxes: twitter, facebook i sobretot instagram. I tot ha de ser curt, molt curt. Tants caràcters i prou. I vídeo, i foto i clics. Quan vam començar tots plegats a pensar només en clau de likes?

Potser ara que estem fent aquesta gira és el moment de recuperar (encara que sigui momentàniament) aquestes cròniques. Les que ens van fer ser qui som. Les que ens expliquen més enllà del like i del link d’entrades pel “mega-super-concert que no et pots perdre”. Som Els Amics i estem fent una gira de concerts com al principi, en sales petites, amb el públic a tocar, sense filtre, parlant més del compte. Sí, més del compte, divagant si cal. Hem triat les cançons que ens han vingut de gust. Algunes hi són perquè vam creure que les vodrieu sentir, algunes perquè fa temps que no tocàvem, algunes perquè és possible que no les tornem a tocar en molt de temps.

Han estat dues nits a París memorables. A la primera, nervis. Molts nervis. L’emoció del tornar a començar, el rum-rum que escoltàvem des del camerino. A la segona un punt més de tranquil·litat. Paradoxalment, la única cosa que no ha canviat ha estat el públic. Ha canviat la gent, òbviament, però l’esperit s’ha mantingut intacte: ganes de passar-ho bé, ganes de cantar. A Londres també us hi hem trobat. En una sala amagada darrera una estanteria de llibres, al més pur estil Harry Potter. Hi éreu. Els que fa temps que hi viviu i us busqueu la vida en aquella ciutat infinita, i els que heu vingut expressament d’arreu, alguns com a part d’un regal de reis o d’aniversari, un “puja i baixa per veure Els Amics”. Ens torna a recordar qui som i sobretot la sort que tenim. I no és que en algun moment dubtéssim que vindríeu, aquí, allà o on fos. És que a vegades ho has de veure, ho has de tenir a davant per tornar-t’ho a creure, per explicar-te a tu mateix que en aquesta feina no importen els reconeixements de la indústria, ni els premis, ni les crítiques, ni les estrelletes que et donen els diaris o els blogs per l’últim àlbum que has fet. Només importa la gent a qui ets capaç de moure (físicament i emocional). Ens ha encantat poder-vos tornar a saludar després dels concerts. “Deveu estar fets pols com perquè ara us demanem fotos”. Ens és igual. És part del que veníem a buscar en aquest viatge.

Som a la meitat del camí, ara. A Brussel·les, al centre a més no poder, en un apartament que fliparíeu i on hi podríem fer tranquil·lament un concert aquesta nit de tant gran que és. I en comptes de fer turisme, hem escampat els portàtils sobre una taula de fusta preciosa i ens hem posat a treballar en les noves cançons, les que encara no són, les que no toquem aquests dies però que s’escolen a través de cadascun dels nostres gestos, dels nostres pensaments.

Amb ganes de demà. Amb moltes ganes.

Comentaris

  1. Yas

    Viviu aquest moment a tope, i si us ve de gust, siusplau, torneu a parlar més del compte aquí també. 🙏

  2. *algun nom cool que ara no se m’acudeix*

    Hey doncs ja que esteu recuperant hàbits antics a veure quan torneu a fer un video tutorial de alguna de les vostres cançons! Haig de dir que he rigut moltíssim amb els altres

  3. Maria

    Realment trobava molt a faltar aquest tipus de post al blog, recordo quan hi entrava cada dia per veure si hi havia novetats i per poder llegir les vostres paraules que ens transportaven als concerts on no havíem pogut anar. Espero poder-vos veure i llegir aviat!

  4. esther-sabadell

    Perfecte si torneu a recuperar les cròniques, sí, aquelles que tantes vegades havia demanat que tornèssin al bloc, a aquell bloc on van començar les amistats amicals, o “bloggers” com ens fèiem dir……i on vaig escriure el “m’he catalogat” i moltes altres coses…..que bonic va ser tot, que propers heu estat sempre…..molt grans….però com dieu tot va cambiant però no ha de parar mai !!!! grcs per totes les vivències, amistats, espais únics que heu creat ( i seguireu fent, espero) al vostre Planeta Piruleta. I un record molt especial pel que crec que va fer molt pel bloc…..salut !!!
    Per mi, sempre sereu 4 ( + 2) !!!!
    Petonassos !!!

  5. Jordi C

    La sensació de saber que marxo d’aquí unes hores de Brusel·les sabent que vosaltres quedeu per fer créixer els vostres versos en les nostres veus fa que marxi d’aquí una mica més buit. Espero que això simplement signifiqui ara una oportunitat perduda perquè després guanyi, guanyem, més oportunitats al ritme de nova vida feta cançó. Gràcies perquè, malgrat sentir-me ara tan lluny sabent que som tan a prop, sempre hi sou. Hi som.

  6. Marian

    El post és de llagrimeta… Però amb la il•lusió també de recuperar els posts i els comentaris.
    És veritat que ara tot és molt més ràpid a les xarxes, però llegir-vos per saber com ho heu viscut i com us sentiu, això no te preu.
    Espero que no només sigui per la gira Europea i a la propera gira també ho recupereu 🙂

  7. almudena

    Ei macus ! Em sembla molt bé que feu una gira europea , me n’alegre moltíssim , però penseu en els que hi som aquí baix ! Visc al sud a València, sóc del Sud i com deia Obrint Pas ;
    ” sóc del sud, país que ja no hi és, que s’amaga del temps dins els cors de la gent”…

    Vos vaig vore per primera vegada quan tenia 17 anys un any que vau tocar al Feslloch, en Benlloch, Castelló, no erem molta gent en comparació a altres concert vostres que he pogut vore en vídeo, però va valdre molt la pena, jo hi era allà baix cridant com una boja…
    Ara 5 anys després vos demane que per favor , quan acabeu la gira per Europa recordeu el Sud, i la seua gent ! Per favor per favor , un concert a la meua terra !!!! ^^

Deixa un comentari