Amics,
gràcies.
A tu, Eduard.
Per tots aquests anys. Vam estar pensant molt en com seria el moment de dir-nos adéu a dalt de l’escenari. Aquest divendres, al Palau, vam arribar junts a port. Et coneixem. Ho hem dit moltíssimes vegades: hem acabat tenint una relació que va més enllà d’un company de grup, d’un amic. Aquests anys ens han acabat unint per sempre a través d’una sèrie de cançons que un dia van deixar de ser nostres per esdevenir de la gent. Et coneixem, i sabíem que no havíem de simbolitzar l’adéu traient un ram de flors ni una foto dels quatre. Res d’això. Et coneixem i sabíem que el que millor sabries valorar, allà dalt, davant de tothom, seria la nostra més sincera abraçada. Una pinya de quatre. Molta sort i a reveure. T’estimem. Que aquesta nova aventura et porti allà on desitges.
A tot el nostre equip de gira.
Una de les grans sorts que tenim Els Amics de les Arts és que podem triar amb qui volem treballar. Tenim una manera molt senzilla de decidir qui volem a bord. De tant senzilla potser es fa difícil d’explicar. Ho intentarem. Si treballem amb aquest equip de gira, amb en Sergi i en Guillem, els primers de començar i els últims d’acabar, esforç i sacrifici en estat pur; si tenim a les llums en Toni Llobet, el talent fet persona, el bon gust i l’elegància; si tenim en Tete, el millor tècnic de monitors de Catalunya i de llarg, l’estima pel projecte incondicional; si tenim en Carles Xirgo, el tercer home del so, capaç de fer-ho tot i fer-ho bé, el somriure sempre a punt, poques paraules i un cor immens; si tretze anys després encara comptem amb en Kurti, la persona que ens ha acompanyat des del primer dia, l’amic amb qui hem après a caminar; si tenim en Roger, el pal de paller dels bolos, la persona a qui li pots confiar qualsevol cosa sense por; si tenim en Ferran Conangla, que va fer la sonorització de l’orquestra pel Symphonic Project però també es va encarregar de donar vida, forma i volum a totes les cançons d’Espècies per catalogar i Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure; si comptem amb la Rita, el nostre àngel de la guarda, la treballadora incansable sempre ens anima a veure-hi i a anar més enllà; si confiem amb The Project, la Judit, l’Iñaki, en Tito, en Manel i tota la família: mentors, mestres, consellers, amics a qui cada any els demanem una gira millor que l’anterior i sempre ho aconsegueixen; si hem comptat amb la Marta i en Pere, les noves incorporacions d’aquest estiu que han fet del somriure i la predisposició les seves millors virtuts; si ens hem unit a la gent d’OrganicSound; si vam posar en Joan Martorell al capdavant de l’orquestra, un nou descobriment amb qui segur ens retrobarem i que va fer tot el possible i més per ser a l’escenari amb nosaltres; si vam tornar a confiar amb la Buia Reixach per fer aflorar les veus precioses del Cor de Noies; i si vuit anys després seguim volent tocar al costat d’en Ramon Aragall i en Pol Cruells, els nostres escuders, els companys de batalles, els homes que treballen de millorar-nos a nosaltres i a les nostres cançons, la mirada a dalt de l’escenari que tot ho diu… Si tenim aquesta gent al voltant és perquè detectem en els seus ulls que creuen en nosaltres. Tots ells (i segur que ens deixem algú) tenen Els Amics de les Arts com una feina, evidentment, però no és només això. Va molt més enllà. Molt. Gràcies a tots. Només des del cor es puja al vaixell d’Els Amics.
A vosaltres.
El públic. Principi i final de tot. Ho hem dit mil-i-una vegades però no ens cansarem de repetir-ho mai: som absolutament conscients de que si tenim la millor feina del món és gràcies a vosaltres i cada dia ens aixequem amb la il·lusió de mantenir aquest regal que un dia ens vau fer, i de tornar-vos-el en forma d’històries, de cançons que us ho regirin a dintre tot. Si amb aquestes paraules som capaços de transmetre-us una milionèsima part de la força i les ganes indomables que tenim de posar-nos a treballar en un nou disc, d’encarar aquesta nova etapa, ja ens donem per satisfets. Avui marxem però no ens fa cap por. Perquè sabem que hi sereu. Divendres havíeu vingut d’arreu a veure l’últim concert de la gira, i quan us miràvem els ulls i vèiem com cantàveu, teníem (o potser ens agradava tenir) la sensació que per vosaltres això també va més enllà. Això tampoc no és només un grup de música, això és una manera d’entendre la música, les cançons, els concerts, les melodies les lletres però també les emocions, els jardins on s’hi pot ballar, les cases en venda, les llums que mai se’n van i per extensió, la vida: això són Els Amics de les Arts. Seguirem escrivint, escrivint-nos, explicant, explicant-nos, explicant-vos. I un dia tornarem, iguals però diferents, amb noves idees i la il·lusió infinita d’ensenyar-vos què hem après durant els nostres dies al local, a l’estdui i en els concerts que farem aquest any per diverses ciutats d’Europa. Avui marxem, i ho fem sense cap por. Perquè sabem que quan d’aquí un temps sentiu que tornen Els Amics, aquella petita notícia canviarà el vostre dia, que es tornarà estranyament lluminós, i que somriureu perquè notareu que, sense saber com, aquell rau-rau s’acaba d’atrinxerar dins de la vostra panxa. Serem nosaltres novament. Us avisarem amb temps però no caldria, perquè sabem (sentim) que a casa vostra sempre, sempre hi haurà llits de sobres. Som Els Amics de les Arts, sou Els Amics de les Arts. Llarga vida.
