Amics,
en una altra vida segur que vam viure al País Valencià. Sinó no s’expliquen moltes coses. Aquest dissabte vam tornar a València per presentar Un Estrany Poder. Hem perdut el compte de les vegades que hem visitat la ciutat però cada concert que ens ve a la memòria és entranyable: el primer, a la Sala Wah-wah; el del Palau de la Música Valenciana, el del Teatre Principal, el de la Sala Mirror… Aquest cop el lloc era el Teatre El Musical. Els telèfons feia dies que sonaven a les taquilles. La resposta de la noia era la mateixa: les entrades estan exhaurides de fa dies. A Twitter hi havia gent que es queixava de que li haguessin canviat el torn de feina a última hora, i que, ara que podia venir, ja no hi hagués més lloc. Els miracles però, a vegades es deixen veure. Un petita remanent d’entrades d’última hora va sortir el mateix dia del concert. Esperem que tothom que volia venir al final pogués entrar. Va ser un plaer comprovar que heu fet els deures amb les noves cançons i que seguiu cantant les antigues com si fos el primer dia. Pell de gallina sentint retronar el teatre amb l’una cançoneta i mo n’anem! Esperem poder tornar a fer-vos una altra visita aviat. Alguns ens ho recordaveu al final del concert: Feia dos anys que no venieu! Creieu-nos: no és per falta de voluntat. Seríem cada cap de setmana per aquí si poguéssim.
Al final del concert, vam fer uns beures al lloc del barri que tothom ens va recomanar: La Paca. Quintos a un euro i hummus passada la mitja nit. No es pot demanar més. O sí. Tornar-hi. Prompte. I que sigui a un lloc on hi càpiga tothom. I, si pot ser, de peu dret. I ballar, i ballar i ballar.
Gràcies.