I l’indi agafa el cavall i galopa sentint el vent. Sentint la seva pell tallant l’aire.

Agafat a la crinera galopen, sentint els embats de la terra.

I no hi ha límits.

Tot s’expandeix davant seu.

Ell galopa arrapat al cavall fins que es fan un.

Respiren junts.

I davant seu la immensitat els espera.

Poc a poc es van transformant en una cosa nova.

En una cosa finalment lliure.

gold-fields

The Wish To Be a Red Indian

If one were only an Indian, instantly alert, and on a racing horse, leaning against the wind, kept on quivering jerkily over the quivering ground, until one shed one’s spurs, for there needed no spurs, threw away the reins, for there needed no reins, and hardly saw that the land before one was smoothly shorn heath when horse’s neck and head would be already gone.

           “The Wish To Be a Red Indian” by Franz Kafka, 1913. (Wunsch, Indianer zu werden)

El poema de Kafka ens va tocar. I per això el vam adaptar com a cançó. Tots tenim aquest indi a dins que galopa. Música i lletra es van trobar. Com en un amor a primera vista. I es va fer la màgia. I després va venir la simfonia de la mà de la OBC.

Gràcies des d’aquí a l’Orquestra simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya per posar la peça que faltava a la cançó perquè galopés. Gràcies als arranjament de l’Enric Palomar per vestir la melodia de la millor manera, i al director, en Joan Martorell per acompanyar als 60 músics de l’orquestra en aquest viatge sonor, i a l’Alberto Sampablo i a la Montserrat Grau per la seva visió tan oberta i fomentar aquest dolç encontre.

Us deixem galopant al vent tallant!