Quan pensàvem en avui t’imaginàvem despertant d’una manera diferent. L’alarma de les 07:00 sonava quan ja feia estona que donaves voltes. Amb el primer tirorí et veiem fer un bot del llit i anar de pet cap a la dutxa. No era un dia com els altres. Esmorzaves a corre-cuita i agafaves i cotxe fins a la feina. Només d’entrar, un company et deia És avui, no? I tu somreies sense aturar-te. A l’hora de dinar, un altre comentava Què? Ja l’has sentit? A mi m’ha agradat molt la de… I tu li feies un gest amb la mà, com dient, no vull saber-ne res fins que no l’hagi escoltat. Maleït Internet. Tant útil en alguns moments i tan intrusiu en d’altres. T’havies desinstal·lat Twitter i Facebook de manera preventiva i provisional. Volies escoltar-lo tu, sense que ningú et condicionés amb la seva opinió: ni bona ni dolenta. Així és com els discos s’haurien d’escoltar, com abans. Així és com ens agrada imaginar-te: estirat a casa amb auriculars i a tot volum, i si et ve de gust en aquell moment, amb les lletres. Però en solitud, deixant que les cançons vagin desfilant per les teves orelles en l’ordre que han estat posades. Hi ha un viatge emocional a cada disc i els músics el tenen molt en compte. Una cançó no és la que tanca el disc perquè sí, el hit no està on està per casualitat. Tot té un per què.
Quan pensàvem en avui t’imaginàvem sortint de la feina encara sense haver escoltat ni un segon del disc. Et dirigies ràpidament a la botiga, el veies, per fi, el tocaves, l’abraçaves i no podies esperar: abans de ser a casa l’obries. De camí li feies una foto i l’enviaves a no-sé-qui, i aquest no-sé-qui et contestava el missatge amb un Jo ja l’he escoltat i quatre sevillanes. Arribaves a casa i sopaves tot desitjant poder començar-lo. El moment: sofà, auriculars. Just abans de prémer el PLAY, t’aturaves i et venia un sentiment estrany: la por. Què hi trobaré? Seran ells? S’hauran flipat amb el productor aquell? En definitiva: seguirem sent amics o aquest cop em decebran? T’imaginàvem aturant el temps, gaudint d’aquest moment, de l’abans, de la màgia de no saber, de la capsa tancada. Ho podia ser tot i podia no ser res. Un viatge de més de 50 minuts per davant. Telèfon en mode avió. Amics i família avisats. Un búnquer: tu i 12 cançons. Sense encara haver començat, agraïes que el disc arranqués amb Les Coses, perquè aquesta almenys ja la coneixies. A partir de 30 dies sense cap accident però, sabies que tot seria un salt al buit i en caiguda lliure, i només al final d’El vent tallant descobriries si el disc acaba havent aixecat el vol.
Quan pensàvem en avui t’imaginàvem prement finalment PLAY. A partir d’allà no imaginàvem res més, no podíem, el disc ja era teu i ara només faltava que decidissis si era un disc per tu. Encara parlem de tu? Alea jacta est. Ha arribat el moment de comprovar-ho. Estem a dins del teu mòbil, del teu reproductor de CDs, del teu plat de vinil, allà dins, a punt per cantar, cagats de por i emocionats a parts igual. Quan pensàvem en avui ens imaginàvem cantant només per tu.