Amics,
avui un post de mirar enrere en comptes d’endavant. Sabeu per què? Avui estem d’aniversari. El 14 de febrer de 2012 sortia a la venda l’Espècies per Catalogar, un disc clau en molts sentits. Va ser el moment de deixar les feines estables per abraçar la música amb els braços. El somni s’havia fet realitat. I ara que havíem aconseguit l’impensable, calia fer el més difícil.

els_amics_de_les_arts-especies_per_catalogar-frontal

Sortint del primer dels Palaus de la Música (al final de la gira Bed & Breakfast) vam prometre tornar amb un disc a l’alçada de l’energia i la vida que la gent ens havia regalat. Cinc anys i dos discos després tenim la sensació que el vau rebre d’una manera meravellosa. No s’entén la història d’Els Amics sense L’home que dobla en Bruce Willis, sense Tots els homes d’Escòcia, sense Els Ocells, sense El Matrimoni Arnolfini, sense Ciència-ficció. Voleu un secret? Quan fèiem el repertori dels 10 anys, ens vam adonar que Espècies per Catalogar era el disc més representat. Per alguna cosa devia ser.

Menció a part hem de fer a Louisiana o Els Camps de Cotó. Una d’aquelles cançons que tens la sort que s’escapi per la finestra i vagi a parar no només a les cases dels seguidors sinó a les cases d’altres músics. Ens ve pell de gallina quan sentim les versions de l’Orfeó Català o de l’Andrea Motis. Només podem dir, un altre cop, gràcies.

No podem acabar sense dir-vos que no hauríem pogut tirar-lo endavant sense en Ferran Conangla, en Pol i en Ramon, que van ser allà donant-ho tot en els moments bons i en els moments difícils.

I res més. aquí estem. A deu dies de publicar un altre disc que avui en dia encara és una capsa de sorpreses. Les cançons hi són. Ara bé, el que arribaran a ser, només ho podeu decidir vosaltres. Esperem tornar-vos a emocionar, a moure, a fer riure, a fer ballar. Ho hem tornat a posar tot.

Gràcies.