Dia1: Nosaltres arribem a la tarda. Al matí tenim la primera entrevista del disc amb l’Elisenda Soriguera per l’Enderrock. En Michal Novak ens tira 4 fotos, potser 5, bé 45, d’acord 700. Després dinem amb un bon amic, li deixem escoltar algunes cançons del disc i ens diu: “sou uns cabrons”. Creiem que és positiu.
Sortim corrents del restaurant i per fi arribem al rodatge del videoclip.
El gat i la gent d’Intricate treballen des de les 7 del matí. Saludem de puntetes. Tothom està concentrat en el rodatge, actor i equip en silenci i de fons, en loop, LA CANÇÓ.
Quan s’apaga el dia nosaltres també anem acabant. L’equip incansable marxa poc després.
Dia 2: Estem citats a les 16h a l’antiga fàbrica Damm. L’equip i l’actriu protagonista es passen el matí gravant per Barcelona. Nosaltres aprofitem per fer reunió (calendari d’assajos, preparacions tècniques, nous concerts a la vista…) Ens arriba un missatge “es retrassa la nostra citació una hora”. A les 17h arriben els figurants i coïncidim amb ells. A alguns els podem saludar només entrar. A la resta els saludem durant la llarga espera que tenim abans d’entrar en “acció!”. Algú cita el tòpic de l’actor de cine “al cine et paguen per esperar”. (I en el cas que ens ocupa es paga amb cervesa i pizza). Els figurants, afortunats guanyadors del concurs tenen una paciència de sant. Ens vestim, ens pentinen, ens repentinen (a alguns) i sortim de camerinos. Tot a punt per començar a gravar.
Deixem escoltar la cançó a tots els figurants. Nosaltres d’amagat mirem la cara que fan. Mirem, però alhora no. Volem saber què en pensen, però ens fa un pànic terrible. Se’ns fa etern. Al final del rodatge l’hauran escoltat dues-centes vegades… En Pere, the boss, fa un crit “som-hi”. En Jorge, el director, pateix per l’hora. La Sira… la Sira està per tot i la resta de l’equip els veus sempre fent coses, i convençuts, sense dubtar. Pim-pam, ara aquí, ara allà, ara això ara allò, passa’m el nosequè, porta’m el frisflangers… Nosaltres arribem a la conclusió que “Quan veus que fan coses que no entens és que estàs en bones mans”. Comencem a rodar i passen les hores volant. Les bobines de la càmera de cine es van acabant. De cop els figurants acabem el rodatge. Gastem els últims centrímetres de carret fent plans curts. En Nilo, càmera, enllauna el carret i el posa al capdamunt de la pila de llaunes. Dos dies i ha crescut una petita muntanyeta de llaunes de 16 milímetres. L’endemà al matí s’enlairen cap a Romania. Al vespre un senyor que mai no sabrà qui som cap dels que sortim a la cinta, revela la pel·lícula, potser mira un fotograma a contrallum, potser no. Nosaltres des de casa l’estem envejant. No podem esperar a veure com queda el videoclip. Quins nervis.