Hola a tothom, seguim desgranant els flashbacks de la gravació del nou disc d’aquest passat mes de juliol.
21 de juliol – Les escapades a nadar d’en Tony i d’en Jaume. Com els homes de ferro, en Jaume Figueras i en Tony Doogan s’escapaven cada matí a nadar a l’Estany de Banyoles. Quan nosaltres arribàvem a les 10, ells ja portaven des les 7 en marxa i amb un somriure a la cara. Realment era inspirador i ens ajudava a que el dia tingués un altre aire. De fet, en Tony, quan va marxar, es va sincerar amb nosaltres. Pensàvem que ens diria que ens trobaria a faltar però no va ser així. Ens va confessar que trobaria molt a faltar l’Estany i ja ens ha dit que vindrà el 30 d’abril a banyar-se i de pas a veure el directe de les escales de la Catedral de Girona (quins nervis!).
22 de juliol – Entre cançó i cançó passaven coses. Entre tema i tema hi havia un estat d’espera, indefinit, que no sabíem mai quan duraria, i on es preparava tot el material tècnic abans d’atacar l’enregistrament de la següent cançó. I era en aquests moments quan passaven coses. Doneu-li un cop d’ull. Són només 30 segons però són la punta de l’iceberg de que s’amaga al darrera.
Entre cançó i cançó en Dani es deixava anar amb la guitarra.
I en Ferran se’ns posava intel·lectual
23 juliol-24 juliol. Weekend off. Sí, la màquina també parava. Per la salut de tots. Les nostres famílies ho van agrair després d’aquests dies de clausura intensos a Ground Studio. El següent dilluns tornàvem amb força per enfilar la darrera setmana de gravació.
25 de juliol. Pa amb pernil i la dieta del tabasco. L’entrepà de pa amb pernil i tabasco era l’àpat estrella del nostre productor. Així de senzill i així de clar. A en Tony li encantava dinar un entrepà de pa amb pernil i tabasco. El seu lema era “aquí el menjar no és prou picant” o “aquí el menjar no té gust”. I tot el que es posava a la boca tenia l’adjectiu d'”spicy” que el seguia tot darrera. Demanàvem pizzes…triple hot. Demanàvem bistec…amb bitxo. Hamburguesa amb patates rosses…amb salsa picant) i així anar fent. Per un moment vam fer l’exercici d’empatitzar amb l’estómac del productor. Allò que vivia aquell estómac no passava durant un període curt de temps, no. Allò que vivia aquell estómac passava cada dia. La conclusió és que era un estómac a prova de bombes o si més no, que tenia la fortalesa genètica dels mexicans o dels hindús.
Nosaltres no paràvem de recomanar-li que provés el peixet (però no s’atrevia), que es deixés seduir per les paelles, o que explorés el món dels trinxats i dels estofats però no hi havia manera. La seva resposta era simple i clara repetint-se com un mantra: “pa amb pernil”.
26 de juliol. El ritual de l’escalfament de veu abans de cantar. Quan arriba l’hora de cantar, senyors, són paraules majors. És aquell moment on saps que el que cantaràs quedarà estampat per sempre a la cançó i t’envaeix un profund sentiment de responsabilitat. Així doncs, abans d’iniciar una empresa d’aquest nivell activàvem el protocol Mariona. L’hem batejat amb el nom de Mariona perquè la Mariona és la nostra profe de cant. És un petit homenatge (hola Mariona! aprofitem per saludar-te si ens estàs llegint).
Després de beure el tradicional “veu clara”, en posàvem a escalfar
Els exercici bàsics són: fer la vaca, fer la llanxa motora, fem el “ngo ngo ngo” per deixar lliure la laringe, rotació de braços i espatlles, fer ganyotes amb la cara com si fos de goma (tipus Ace Ventura), parlar deixant la mandíbula lliure i finalment, el més agosarat de tots, tirar-nos petons a la distància d’una forma pronunciada per relaxar els llavis….Ja veieu, tot un mètode revolucionari a l’alçada del famós mètode Suzuki, i amb la única finalitat de deixar sortir el so el més lliure possible, sense entrebancs.
I fins aquí aquesta entrega del diari de gravació. Ens quedarà el darrer capítol 4, del 27 al 31 de juliol.