El dia D és el dilluns 11 de juliol de 2016. Però, en realitat, tot comença uns quants dies abans. Divendres 8 a la tarda, en Tony arriba a l’aeroport del Girona amb vol directe des de Glasgow. L’anem a recollir i el portem a Cornellà. Li hem trobat un lloc per dormir a un minut caminant de l’estudi. En Josep (un antic entrenador de waterpolo de l’Edu) i la seva família el tindran tot el juliol a casa. Tenen un altell perfectament equipat amb un accés pràcticament independent des del carrer. A part d’un llit, també té taula, sofà, lavabo, TV, Internet… Fa dies que li vam passar un vídeo de l’espai i va dir: “It’s OK“. L’idioma sembla que no serà tan un problema gràcies a l’Abril, la filla gran de la família, que parla anglès perfectament i agafarà el rol de traductora. Al cap d’uns dies ja es refereix a ells com my catalan family. Sembla que hem encertat.
Dissabte. En Tony, en Jaume i la Judit (l’estudiant en pràctiques de l’ESMUC que ens assistirà durant totes les sessions) es dediquen a fer el set-up de l’estudi. Testegen el software, revisen tots els cables, preparen els diferents espais. Gravar tots a l’hora fa que hagis de tenir una instal·lació més ambiciosa. Diu que si anem amb mentalitat de que allò s’acabarà gravant, el disc ho notarà. En vàries de les cançons no ens deixarà gravar de nou el nostre instrument tot hi haver-hi petites coses a retocar. This is music, not maths.
En aquell moment encara no ho sabem, però tocarem cada cançó un nombre incomptable de vegades abans no digui que està bé. Cinc o sis cops. Quick talk. “Not solid yet“. Cinc o sis cops més. “Let’s change something“. Moltes més vegades. “It’s getting there“. Més. “It’s fine“. Ja està? “Let’s do three more for fun“. Fins que, de cop, sortirà la bona.
Diumenge, arribem els quatre Amics, en Pol i en Ramon. Fem pre-producció d’un parell de cançons que ens havien quedat penjades a l’abril, quan va venir per conèixer-nos i veure l’estudi. Es fa tan estrany, tenir un estudi, tenir un productor, tenir les cançons i no començar a gravar! Seiem al gran sofà que hi ha al centre d’Estudis Ground i canviem cosetes de les cançons. Ens explica com les veu i proposa retocar estructures, veus, rodes d’acords… És un moment on, com a creador de cançons, has de ser molt valent. Vas desfent-te d’idees que tenies molt arrelades per incorporar les seves. Generalment canvies el que et demana i la cançó fa un clic en positiu de cop. Llavors penses “Com és que no se m’ha acudit a mi?” A vegades però, no veus la llum al final del túnel. Però t’has de deixar portar. Confiar.
Tenim tot el juliol per endavant. Cada dia una cançó. A cada presa (o take, com en diu ell), noves decisions. Perdre coses per guanyar-ne. Fer un disc. Fer el disc. I cada dia, al vespre, tornar cap a casa amb una cançó campant alegrement pel teu cap, barrejant-se amb tots els teus pensaments. Allà. Feliçment instal·lada. Sense intenció de marxar.