11 de juliol de 2016 – Primer dia de gravació
Què passa? Esteu nerviosos? Contestem que sí, que és el primer dia de gravació i això fa que estiguem very excited. Resposta: Si un paleta anés a treballar com esteu ara, la casa cauria. Aquí també estem fent una casa. No hi ha res exciting. Es tracta de fer la feina. Mica en mica, a poc a poc. Fins que acabem.
12 de juliol de 2016 – SúperBuit
Un record per SúperBuit, la cançó que havíem treballat igual que les altres durant mesos i mesos. Ahir ens va deixar. Avui encara la recordem. Causa de la mort: una frase. “I’m not feeling this song“. Benvinguda a l’Olimp de les cançons bastardes, SúperBuit. Descansa al costat de “Vull aprovar l’ESO”, “El Xirucaire” i “Quan jo sigui gran, vull ser naturista”.
13 de juliol de 2016 – Gelat de torró amb ratafia
Parem 20 minuts de rellotge per dinar. Per aprofitar al màxim el temps, a les 12:00, en Jaume de l’estudi ens envia un Whatsapp amb el menú del restaurant. Decidim què devorarem quan encara no tenim gana. Els primers i els segons van canviant però els postres sempre són els mateixos. El clàssic de clàssics del local és el gelat de torró amb ratafia. Ja ho era fa tres anys. És el típic postre que demanes però no te l’acabes. Això provoca que, passats uns dies, el congelador estigui ple de tuppers amb gelat de torró desfet (i tornat a congelar) i ratafia tenyida de color marró clar. Per sort, avui podem tornar a demanar-ne.
14 de juliol de 2016 – Perspectiva
Sembla mentida però hi ha cançons que surten molt ràpid i cançons que no volen sortir. Quan la tocaves amb veu i guitarra, funcionava. Quan la tocaves al local amb els altres, funcionava. Quan vas fer la maqueta, funcionava. Quan la tocaves amb banda, funcionava. Ah! Però intentes gravar-la, fixar-la, capturar-la i no es deixa. Hi ha alguna cosa que no va. Aquí s’obre un moment interessant. Presa de decisions constants després de cada presa. Canviar això canviar allò. Toquem. No. Tornem a reunir el comitè de crisi. Se’n va fora del disc? No, no. Va, què és? És el ritme? És l’estructura? Massa lletra? Amb una cançó en concret, sortim de l’estudi a les 12 després de nou hores barallant-nos amb “allò” que no funcionava. Que ningú sap què és però tothom ho respira. En Tony, sap parar a temps. Quan tots hauríem estat picant de cap una vegada i una altra, apaga l’ordinador i diu: Tomorrow we’ll see. Alguns marxem a casa amb sensació de derrota, pensant que no ens n’hem sortit. L’endemà, quan arribem a l’estudi, ell ja fa estona que remena el Pro Tools. Gira el cap i diu: Sounds good! I sí, sona bé. Avui sona estrepitosament bé. Recolzat al marc de la porta i amb la motxilla encara a l’esquena, penses: en quin moment d’ahir vam deixar d’escoltar LA CANÇÓ com un tot? Per què només vèiem errors on avui tot sona fantàstic? Misteris.
18 de juliol de 2016 – Epidèmia
Es detecta un primer cas de refredat als Estudis Ground. Durant la gravació de Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure vam caure gairebé tots abans de gravar les veus. Vam recórrer a tot el que se’ns va acudir: bafus, infusions, medicaments, remeis casolans d’en Conangla… Per no tornar a repetir un episodi de crisi màxima, en Tony activa el protocol Berocca. Dos mesures preventives: 1) cada matí tothom hipervitaminat i 2) desinfecció obligada dels panys de porta i les mans amb gel d’aquell dels hospitals cada dos per tres. Al final no ens passa com a la pel·lícula Estallido i el refredat queda en un cas aïllat.
19 de juliol de 2016 – Hi ha vida a l’Studio B
Què vol dir Studio B? – preguntem. Studio B és el lloc on gravareu simultàniament les coses que us donin la gana sense que faci falta que jo hi sigui – contesta ell. Tots els “Uuhs”, “Aahs”, efectes estranys, sintetitzadors… All the shit you want. I sí, sí. El primer dia de gravació ens trobem que tenim dos estudis a la nostra disposició. El B és un mini Mac, una pantalla i un lloc on endollar un micro i un jack. Tan senzill com això. Durant els primers dies utilitzem l’A perquè toquem les cançons a l’hora. Però durant la segona setmana, com que estem fent recordings (afegint capes de so a les cançons) comencem a trobar gustet a fer una escapada fins a l’Studio B i gravar alguna coseta que se’ns acaba d’ocórrer. The Shit Sessions, en diem.
20 de juliol de 2016 – 222 bpm
Durant el procés de preproducció, una de les cançons va fer un canvi brutal. Curiosament, no vam retocar ni l’estructura, ni els acords, ni la lletra. Vam canviar el tempo. I si en un principi la tocàvem a 90 bpm, al final la vam acabar gravant amb una claqueta marcant 222 bpm. Una bogeria. La cançó va començar a desprendre una vitalitat encomanadissa i la lletra es va transformar en un embarbussament impossible. Aquesta era de les que calia que gravéssim tots junts. One shot. El més divertit va ser quan, un cop ja teníem la bona, en Tony ens va dir que la toquéssim without giving a shit. Volia que ens ho passéssim bé, que cridéssim, que ho exageréssim tot molt, que féssim el que ens donés la gana. Evidentment, és la que sentireu al disc.