La fotografia és la tècnica que permet obtenir i guardar de manera permanent imatges, sobre una superfície de material sensible a la llum o en dispositius d’emmagatzematge de dades, basant-se en el principi de la càmera obscura. La paraula fotografia prové del grec i significa “dibuixar amb la llum” (de photós, llum, i graphe, escriptura).
Aquest matí, en Gregor ens esperava a la porta de l’estudi amb la bossa plena d’objectius, un trípode de gamma alta i un somriure. Eren les nou. Bé, les nou i deu. Ahir, abans de marxar, ens va dir de que havia de portar els tres fills a l’escola i que no seria aquí sharp. Hem caminat una mica pel barri buscant edificis antics i carrers amb una mica d’encant. Per poder fer servir les fotos durant tot l’any, ha suggerit que seria millor no portar els abrics. El joc, per tant, consistia en fer veure que no estàvem a menys quatre graus de temperatura. Molt divertit tot plegat. Quan disparava estàvem quiets però just després ens posàvem a saltar i a fer una moviments espasmòdics que vorejaven el ridícul. Tot per agafar calor. Don’t breathe! Cada cop que obríem la boca, les nostres cares quedaven amagades sota una cortina de vapor d’aire. Mentre estàvem immòbils, la fred començava a fer estralls al nas, regalimava per les galtes fins que s’instal·lava a les orelles. Ens deia que cada cop que sentíssim el txic de la reflex ens moguéssim lleugerament. Look at me, look somewhere else, look at your bandmates! (El signe d’exclamació el poso perquè estava lluny, no perquè estigués enfadat). Disparava ràpid, amb la generositat pròpia d’una digital i amb l’esperança de que, en algun moment, els quatre ens col·locaríem de manera improvisadament perfecta, dibuixant l’escena que ell tenia al cap. Durant els canvis de localització, passàvem una i altra vegada per davant dels warm coffee shops i li anàvem suggerint fer alguna foto d’interior. No ha colat.
Ahir vam sortir de l’estudi a les 01:30 de la matinada. Curiosament, l’únic que tenia el cervell en condicions a aquella hora era en Tony. Portava setze hores seguides d’estudi només interrompudes pels àpats (“twenty minutes break“) i algun trip to the toilet. Quan cap dels quatre ja no tocàvem quarts ni hores, ell anava fent feina de formigueta, posant les coses a lloc fins que tot sonés. L’última cançó que vam mesclar va acabar amb la meitat d’instruments que havíem gravat a la paperera. Cada cop que trèiem un track, tot sonava una mica millor. És la més tranquil·la del disc i possiblement la més trista. En Pol Cruells ens ha enviat un missatge aquest matí després de sentir-la i ha dit que ha acabat entrat en el seu top5. Per una estranya casualitat (alimentada pel mètode alfabètic que en Tony utilitza per saber what’s next), els temes que vam treballar ahir eren tot low-tempos. Avui en canvi, ens hem trobat amb les cançons més enèrgiques entre les mans. Anem contrarellotge per acabar-ho tot abans de marxar demà a la tarda. Agafarem el vol directe Glasgow-Barcelona amb una companyia que sempre dius que no tornaràs a utilitzar i al final sempre ho fas.
Serà al voltant de les nou. Amb el disc sota el braç (emmagatzematge de dades), baixarem les escales de l’avió amb una estranya sensació: hem acabat un disc (material sensible) però no en tenim ni idea sobre com el rebrà la gent (càmera obscura). L’aventura de veritat encara s’ha de començar a escriure. Amb llum i sense.
