Mirar els crèdits dels discos que t’agraden. Veure qui hi ha treballat més enllà dels grups. Trobar un nom. Buscar-lo a la Viquipèdia. Descobrir en quants d’altres àlbums que admires ha participat. Escriure als altres Amics. Parlar-ho. Voldrà? El no ja el tenim? Apuntar massa amunt? De perdidos al río? Comprar uns bitllets d’avió cap a Glasgow per d’aquí a dues setmanes. Escriure’l per demanar-li veure’ns. Volar fins allà. Entrar a Castle of Doom Studios un dia plujós de novembre de l’any passat. Donar-li la mà. Seure en un sofà. Explicar-li qui som. Que et digui que ha vist i ha escoltat tot el que hem fet. Saber que has encertat.
En Tony Doogan és un home senzill. Viu a Glasgow, tot el que menja ho troba poc picant i té un estudi que es diu Castle of Doom. El comparteix amb els Mogwai, els seus socis. Està acostumat a viatjar per tot el món per feina. Comenta que fa poc ha estat a Tailàndia i al Canadà. Parlem d’Els Amics, dels discos anteriors i de les nostres intencions en un futur. Diu que li agradaria molt treballar amb nosaltres. Que no podrà fer-ho a l’agost (més tard sabrem que el motiu és que estarà gravant la BSO d’aquest documental produït per en Leonardo di Caprio sobre l’escalfament global) però que al juliol sí. Diu que no entén les nostres lletres però que li ha quedat molt clar què transmet el grup. En sentir que “Volem fer una cosa diferent” diu que no cal tornar-se boig tampoc amb aquest tema. Primera lliçó. Cito traduint de l’anglès: “El 99,9% de les bandes en algun punt de la seva vida s’obsessionen a fer coses molt diferents, més sofisticades, més complicades… I no sempre és intel·ligent. Està bé fer-ho quan ets molt ric o molt amateur (perquè t’és igual que la gent ho escolti i digui QUÈ COLLONS HAN CARDAT AQUESTS?) Pel que he vist teniu molt públic i seguidors a concerts, xarxes… Una de les coses que sempre els hi dic a les bandes que vénen aquí havent tingut un èxit relatiu és LA GENT T’ESTIMA PEL QUE ETS. I els encoratjo i ajudo a buscar en les cançons les coses que poden potenciar allò que els fa singulars, diferents. Per molt que facis 50 discos i tots molt diferents, la gent vol sentir les primeres cançons o les que representen més l’esperit del grup“. Patapam. Diu que sempre s’ha de tenir un peu en el futur i l’altre en el passat. Que d’aquesta manera mai et traeixes ni a tu ni als que t’escolten. Parlem de quin so volem que tinguin les cançons. Hem d’eixamplar-lo, diu. Enriquir-lo. Les cançons alegres seran les més alegres que hagueu fet mai. Les cançons fosques seran les més obscures. Les tristes seran per tallar-se les venes o no seran.”Hit them in the heart“. I què fem amb aquesta cançó que apunta que serà èpica? “Ningú ha destacat mai per ser modest. Think big and bigger things will happen. Call to your National Orchestra”. Com? És impossible? Diran que no! “Diran que sí“. Diuen que sí. Ah! I parlem de l’estil de les cançons? “No cal. Les cançons seran el que vulguin ser. Els grans artistes amb qui he treballat MAI es fan aquest tipus de preguntes. Busquen el millor per la cançó i punt. A més, quant fa que no escoltes un disc sencer?”. Touché.
Ens despedim. Havíem de parlar vint minuts i hem parlat dues hores. Una encaixada de mans. M’assenyala la direcció de l’hotel. Quedem per veure’ns a l’abril a Cornellà del Terri. Vindrà a fer pre-producció amb nosaltres. De camí cap a l’hotel em tremola tot. Intento no oblidar res del que m’ha dit. He d’arribar fins a l’ordinador i escriure-ho ràpid. Comença a ploure fort però m’és igual. No me’n puc estar. Agafo el telèfon i escric al grup de Whatsapp. “Tenim productor“.