Són les 7 del matí. No podem dormir més. Tècnicament és impossible. Ens hem passat la nit girant i regirant el llit com una croqueta. Altes dosis d’emocions en molt poca estona. És com si el cos no les pogués contenir totes mentre dorm i necessita estar despert per anar-les assimilant. Esperem (creuem els dits) que avui ens caigui una bona migdiada.
I sí senyors. Ahir va arribar el gran dia. La nostra particular festa d’aniversari dels 10 anys d’història del grup. Portàvem mesos preparant-la i la volíem fer grossa, molt grossa:
Volíem que hi fóssiu vosaltres, i així va ser. Volíem un pastís d’aniversari i que ens el portés l’home que treballa fent de gos, i així també va ser. Volíem confetti…molt de confetti, i així va ser. I serpentines…i també va ser. (A aquestes alçades del text això ja sembla el dia de la creació). Volíem anar mudats, i hi vam anar. Volíem que vosaltres també anéssiu mudats i guapus, i també us hi vau posar. Volíem una big band de pel·lícula, i la vam tenir. Al darrera portàvem la fantàstica Dream Big Band empenyent com una gran locomotora. “MUSICASSUS” amb majúsculesç: als saxos Guim Garcia, Marc Sort, Vicent Macian, Santi de la Rubia i Marcel·lí Bayer. A les trompetes Leonardo Torres, Jaume Peña i Ivó Oller i als trombons Josep Tutusaus, Àlex Huguet i David Parras. Cantar amb vosaltres al darrera ha estat un autèntic luxe. I volíem que hi hagués un director d’orquestra també tret de pel·lícula. I també hi va ser. En Vicens Martin, director i pare dels arranjaments de la nit, dirigia als 21 músics com si fossin una sola persona. Imparables. I no una, sinó dues bateries volíem a la nostra festa d’aniversari. I les vam tenir. A les baquetes hi havia dos feres, dos tigres de bengala, en Ramon Aragall i en Ramon Angel Rey (duo de Ramons). I un piano negre de cua, amb molta cua, perquè en Dani i l’Alejandro di Costanzo, els mestres de les tecles, s’esplaiessin. I també hi era. I unes coristes (l’Anna i la Xènia) que fessin veus impossibles. I sí, hi eren. I un baix que posés seny a tot plegat i en Pol Cruells també hi era. I nosaltres quatre, a tot això, estàvem entregats al que vingués. I vam saltar, cantar, ballar, vam fer de krooners hi tot, i sobretot ens vam emocionar.
De moments n’hi ha mil i se’ns fa difícil escollir-ne algun. Ens ve al cap el final de Tots els homes d’Escòcia, amb les 2000 persones escoltant atentament les notes del flabiol irlandès i les darreres paraules de la cançó i aquell silenci final màgic, irrepetible, que respirava tot ell i que ens portava una dosi de consciència, de presència. O el moment espontani de les bengales que van anar il·luminar mica en mica l’amfiteatre mentre desgranàvem Louisiana o els camps de cotó i que ens va tornar a recordar que vosaltres sempre sereu una sorpresa amb les vostres iniciatives. O l’entrada dels tambors a l’obertura del bolo i “A Mercè d’un so”, amb aquell ritme tribal que feia ballar el cos. O la delícia musical de “A aquestes alçades de la pel·lícula” que semblava com si cantéssim damunt d’una banda sonora de hollywood. O el moment íntim dels quatre al sofà vermell recordant les primeres cançons del grup, i així no pararíem de fer memòria de cada una dels moments de la nit.
Només ens queda dir-vos gràcies per venir a la nostra festa d’aniversari. Ens sentim molt estimats per tots vosaltres. I amb la vostra força podem deixar volar la imaginació i fer coses com les d’ahir. Gràcies pel vostre suport durant aquests 10 anys, gràcies per creure en les nostres cançons i gràcies per fer que aquells 4 amics del carrer Muntaner 260 avui estiguin aquí al Grec celebrant els seus 10 anys d’història musical. I si avui ens trobeu pel carrer ens veureu amb un somriure a la cara perquè no hi haurà manera humana d’amagar la joia del que vam viure ahir. Us estimem!
