LA NO-CRÒNICA
És difícil resumir-ho, amics i amigues. És quasi inútil intentar-ho perquè fent-ho ens quedaríem curts. Unes quantes línies en un post no poden explicar aquests cinc dies a la carretera. La gira per Irlanda i el Regne Unit era un d’aquells caramels que esperàvem amb ànsia. La data estava marcada amb vermell de fa mesos. Ara que ja ha passat tot, podem dir que ha estat una de les millors experiències que hem viscut com a banda. Hi ha moltíssimes coses que ens han passat i que mai havíem ni somiat que viuríem. Aquesta sens dubte n’és una.
LES CIUTATS
Dublin va ser l’esclat d’alegria. Baixar de l’avió, hostel, sala, emoció, públic… El primer sempre és especial i més quan després una trentena de catalans no et deixen anar a dormir i et porten en un reservat d’un pub. Manchester va ser la gran sorpresa. Teníem molts dubtes de si vindria gent i allò va acabar sent una festassa. Una sala preciosa, un públic entregat. Londres va ser la cirereta del pastís. I ens va regalar potser un dels grans moments d’aquesta gira: una sala amb moltíssima gent emigrant cantant “Diu que un dia hi hem d’anar, que l’avisem amb temps, però que té llits de sobres”. L’espectacle (us ho podem ben assegurar) era a baix i no a dalt de l’escenari.
LES VEUS
Sempre en busca de nous formats, vam optar per explicar de viva veu algunes de les experiències. Aquí teniu la de Dublin (amb molt de camp per córrer en el terreny imaginatiu) i la de Manchester (més culinària)
LA LLISTA D’INTENCIONS
Portar un tros de casa ben lluny. Cantar les cançons d’aquí, allà. Fer-ho amb normalitat. Crear durant una hora i mitja la sensació que allò és un concert més dels molts que fem en una gira. Adreçar-te al públic en el millor anglès possible. Transmetre coses als espectadors que saps que no entenen les lletres. Cantar a pulmó. Mirar els ulls de la gent. Cantar amb i per ells. Somriure. Picar algun ullet. Anar a dormir i abans de tancar els ulls pensant que ets afortunat. No menjar gaire fregit. Demanar half-a-pint si quan portes dues pints ja veus que sempre es queden calentes. Tenir els ulls ben oberts tot el dia. Apuntar coses.
LA XARXA
El reportatge de TV3, la notícia del Diari Ara i la peça de Vilaweb.
LES ANÈCDOTES I ELS FETS
– En Xirgo va conduir la furgoneta sense cap mena d’incident. Un valor segur.
– El taxista de Dublin es deia Liam i era tan bon home que no va venir però va fer una bona crítica del concert.
– A mitja tarda, a Dublin unes seguidores van haver de corregir els homes que posaven les lletres del cartell a l’entrada. Posaven Els Amis des…
– En Dani i en Ferran van demanar FULL ENGLISH BREAKFAST a Manchester i no es van ni atrevir a provar-lo.
– En Joan Enric va intentar donar una propina de 2 lliures pagant en targeta. Es va equivocar i va acabar donant dos penics. La cambrera flipava.
– Els ous Benedict no són iguals a tot arreu.
– Enmig del bolo de Londres un seguidor va cridar “L’Himne de l’excèrcit de la Xamfainaaaaaa!”
– Ens vam atrevir a mirar sota la moqueta dels dos hostels on vam dormir a Dublin i Londres. Tenim fotos no-publicables.
– Al cartell de Manchester deia Els Amics de les Arts + Special Guests. They never showed up.
– Just al principi del bolo de Manchester en Joan Enric va sortir disparat de l’escenari cap al camerino quan la música ja havia començat perquè no trobava pues per la guitarra. L’Eduard va salvar els papers amb uns “Good night Manchester!” i altres clàssics del gènere.
– L’Eduard s’aixeca sempre entre sis i set.
– En Dani necessita dormir molt.
– Set homes dins una habitació mai pot ser una gran idea.
– En Ramon parla italià.
– El divendres en Pol es va separar del grup i va anar a Carlisle a veure un mestre sensei en l’art de fer baixos elèctrics. Li va encarregar una peça a mida tal o com feia la Uma Thurman a Kill Bill.
– El segon piano que va fer servir en Dani a Londres en realitat era el primer. Vam detectar que feia un sorollet a les proves i vam demanar un canvi. El segon era pitjor.
– A l’esmorzar del hostel de Londres vam demanar fruita fresca i encara riuen.
– L’acústic de l’Home que treballa fent de gos a Manchester es va fer perquè una noia va entrar pràcticament al camerino amb cara d’incredulitat i gran preocupació dient-nos “No pot ser que no feu L’Home que treballa fent de gos! No!”. Va ser un dels grans moments de la nit i una gran idea per salvar el “moment piano” a Londres.
LES GRÀCIES
Agrair la implicació de Rock Sin Subtítulos (Fran i Mar). Agrair la fidelitat a tots els que viviu allà i vau venir. Agrair l’esforç als que vau venir des d’aquí a un, dos i fins i tot tres concerts.
I res més! Bona setmana a tots! Marxem uns dies de vacances fins dimecres que ve.
Una abraçada i fins ben aviat!