Arribem al Teatre Auditori de Granollers. A la ment teníem el record ja una mica borrós d’aquell darrer concert de l’abril de 2012. Intentàvem fer memòria plegats de com era el teatre, de com va ser la resposta del públic, del moment com va néixer la Lucy Perales i en certa manera intentàvem projectar com seria la nit que ens esperava.
Deixem les bosses als camerinos i ens dirigim a la sala del teatre per fer les proves de so. I de cop…sense avisar, se’t desplega al davant un fabulós teatre, amb unes butaques disposades en forma de pètals de flor i acollidor. T’inunda una sensació de bon rollo per tot el cos. Hi estàs bé! Pares, respires profundament al mig de l’escenari mirant les butaques que en pocs minuts s’ompliran i ja saps amb certesa que la nit que viuràs serà una gran nit. A l’acabar les proves anem a sopar a can Miquel al Sant Miquel Espai Gastronòmic. Sopem de perles i amb el regust d’un bon sopar ja estem a punt pel concert. Abraçada plegats i saltem a l’escenari.
I sí!, les memòries reviuen per moments. Trobem un públic entregadíssim. Al peu del canó, i amb una resposta com si fos el primer concert de la nostra gira del dinosaure. Imparables van avançant les cançons. Recordem al públic que aquest és el primer concert de l’any 2015, del nostre desè aniversari i els hi expliquem els nostres desitjos per l’any. I anem desgranant el temes. Abans del “Mite de Prometeu” parlem de les múltiples manera de partir peres que hem experimentat i el cel es fa immensament gran a la tremenda “Hivern (que la van abduir)”. I “Apunto Shakespeare” vola i arriba la rampa del concert. Al galop de “A mercè d’un so”, “Ja no ens passa” i de “Jean-Luc”. I abans del 4-3-3 us expliquem com vivim un sopar entre amics tots quatre. Des del tataki de tonyina d’en Dani amb uns índex de mercuri desbordants tal com apunta l’Eduard a la incomoditat dels quatre quan en Ferran descriu com en Joan Enric lliga amb la cambrera del restaurant. I “4-3-3” ens porta a l’apoteosi, amb en Joan Enric fent contorsionisme pel terra estirat amb la guitarra, en Dani que li falten tecles al teclat per tocar, en Ferran apretant tots els pedals possibles de distorció, en Ramon picant tant intensament com pot, en Pol tocant el baix amb contundència funky i l’Eduard saltant i ballant amb la pandereta com si fos d’un grup d’ska. Després d’aquest torrent d’energia arriba “Preferiria no fer-ho” on després de presentar a la banda i aprofitant la parada que fem al mig del tema, el públic s’apropia de la cançó i en massa coreja el nom de la Lucy Perales sense parar. Nosaltres estem literalment flipant a dalt de l’escenari. Sí senyors! La Lucy està més viva que mai a la seva ciutat natal, Granollers. És d’aquí i l’estimeu!
I anem al bisos. Apareixen en acció en Dani i l’Eduard. Sols, rodejats de l’absoluta foscor i només il·luminats per un focus puntual obren amb L’home que dobla en Bruce Willis. Acaricien cada nota, cada acord i el públic aplaudeix amb força i la cançó es dispara amunt i més amunt! I d’aquí ja no baixem. El Matrimoni Arnolfini ens acompanya amb el seu ritme frenètic i ens porta al moment íntim de parlar de la Clara, aquella noia guapa i sola amb ulleres de pasta que està al hall del teatre i que potser busca la seva mitja taronja i després agafem el bitllet pel Tren Transsiberià. Guitarres amunt i amb primera cap a la Sibèria i quan semblava que ja estava tot cantat. Que no podíem pujar més, el públic demana un altre bis i ens entreguem a Louisiana o els camps de cotó. Un final coral per recordar, de comunió entre el grup i el públic.
Però encara n’hi havia més. El nostre 3r temps. Després del concert sortim a firmar-ho tot i a xerrar amb el nostre públic. Un plaer tenir-vos tan aprop i veure com heu viscut la nit.
Després d’un concert com aquest tornes a casa amb cotxe, tranquil i feliç del que acabes de compartir amb un teatre ple de gent que fa que la nostra vida sigui tan maca.
Gràcies públic per aquests moment increïbles que ens esteu donant!
Salut i Amics per sempre!.