Captura de pantalla 2013-05-20 a les 10.24.41#77 d’Anna Aguilar

Jo us voldria parlar simplement del meu amic de les arts, de la meva espècie per catalogar, l’Haritz Salvadó. Fa ja casi cinc anys que ens coneixem, així ens hem convertit en millors amics i sí ho he d’admetre, en part ha sigut gràcies a vosaltres. La nostra relació és més que una relació de millors amics: definiria la nostra relació com un conte amb un final feliç. Ens han unit moltes coses com baixar cada dia a casa junts, llargues hores de classes de català, francès i socials… però sobretot les vostres cançons; ens les sabem les 54 cançons vostres, des d’uns petons que depenen de la Dow Jones fins una taula al carrer per Sant Joan passant per unes viatges amb metro de Verdaguer a Joanic.

Ens hauríeu de veure a clase cada cop que un professor pronuncia a un filòsof grec, o un tal projecte Galileo, o bé encara qualsevol película del Bruce Willis; ens agafen uns rampells i ens busquem els dos per les taules i a l’hora ens mirem. I això ens ha portat a seguir-vos aquest últim any al Coliseum, al Grec, i obviament no podiem faltar a la festa màgica que s’anunciava al Palau de la Música.

Sou la banda sonora de la nostra amistat, la banda sonora de la nostra vida que ens acompanya cada dia, que ens ha acompanyat de viatge fins Sicilia on hem conegut a la nostre nova amiga de les arts, l’Aina Pons. Els vostres discs ens acompanyen a tot arreu i ens fan somriure, ens fan pensar en l’altre, fins i tot ens han fet plorar; ens fan fer l’animal.

Aquí un breu resum de la nostra història que no s’acaba avui. Justament és el que vem pensar de la vostre última nit al Palau. Allò no era un Adéu , era un Fins ara!

Així ens hem catalogat nosaltres i us hem catalogat a vosaltres amb les tres paraules mágiques de l’últim concert i que ens defineixen a nosaltres 2: “bé, bellesa i veritat”.

Aquí una foto del nostre primer concert l’any passat al Coliseum.

Captura de pantalla 2013-05-20 a les 10.27.32

#78 de Mercè López

Bé, doncs jo també he decidit catalogar-me i explicar la meva història. Als amics els havia seguit des que els vam descobrir amb el meu marit amb la cançó “Jean Luc”. Van estar presents a la nostra boda i com no podia ser menys, quan va néixer el nostre Martí, ara fa un any. I què té a veure tot això amb les cançons dels Amics? Doncs bé, comencem des del principi de la història. Em vaig quedar embarassada l’estiu de fa dos anys, l’any 2011. Tot va anar molt bé aquells mesos que eren plens d’il·lusions, què us he de contar a vosaltres! A mesura que s’anava acostant el moment del part, tenia més i més por i respecte al fet, ja que mai saps el què et pot passar ni a què t’enfrontes perquè per molt que t’ho expliquin, no t’ho pots arribar a imaginar! Al febrer del 2012 em van donar la baixa, i havia d’estar-me a casa pel meu avançat estat. Què faria ara? M’avorriria? Noooo, casualment els amics van treure el seu disc “Monsieur Costeau”, i ja tenia solucionat el mes i mig que estaria a casa. El meu fill des de dins de la panxa ja us escoltava i ara que ja té un any, deu dir, quina mare més pesada que sempre posa el mateix! Embarassada de 8 mesos vaig ser de les primeres en fer cua per venir-vos a veure a l’Abacus de Lleida on el Dani, molt amablement, em va oferir una cadira (no ho oblidaré mai) i vam estar xarrant mentre em firmàveu el disc. Crec que el fet de tocar-me la panxa els quatre aquell dia em va fer desaparèixer aquella immensa por que li tenia al part. Encara recordo les paraules de l’Eduard dient-me, “Això que t’està passant és molt bonic” “Disfruta-ho” “Et canviarà la vida” I quanta raó teníeu!!

Un mes i mig després va arribar el gran moment. Tanta por vaig tenir al part i tant mal em feia, que vaig decidir buscar un antídot al meu dolor i cada cop que em venia una contracció, cantava  la cançó “l’Affaire Sofia” així que ja em veieu a l’habitació de l’hospital, amb un mal espantós cada cinc minuts, i jo cantant “Una parella lingüística, una oportunitat, d’enterrar l’affaire Patrícia, fer dissabte emocional”. El meu marit, tot estranyat, em deia… què fas cantant?? I jo li vaig repondre, oblido amb els meus Amics, el dolor que estic patint.

Així doncs, moltes gràcies per formar part dels nostres millors moments de les nostres vides!

#79 Bet Martí

bet

Jo no us vull explicar com vaig descobrir els amics ni si vaig viure una gran experiència amb els amics com a banda sonora. El que vull explicar-vos és com increïblement les seves cançons m’han donat la oportunitat de fer realitat un dels meus somnis. Quan fa relativament poc em vaig enganxar a les cançons dels Amics de les Arts em pensava que seria com amb qualsevol altre grup al que segueixo durant un temps, escolto les seves cançons i quan me’n canso no hi torno a pensar.  No sé ben bé perquè amb ells no va ser així. Quan escoltava i escolto les seves cançons puc estar-hi hores sense cansar-me. Porto mesos seguint-los i gracies a ells he conegut gent nova i he viscut moments increïbles, tot i així no me’n canso… A on volia anar a parar és a quan un dia qualsevol estava amb l’ordinador i vaig trobar un document on, feia temps, havia començat a escriure una historia. Em vaig llegir la pàgina i poc que hi havia i vaig pensar que era un bon inici per una gran historia. A partir d’aquell dia vaig seguir escrivint aquella historia. Això va passar quan feia poc que m’havia enganxat als amics així que, per tal de que no em molestessin els meus germans amb la tele, em vaig posar els auriculars amb les seves cançons. Van passar dies, setmanes i mesos d’escriure amb els auriculars i les seves cançons (només les seves). A poc a poc la petita historia s’anava formant. Quan l’escrivia notava com em transportava a dintre la historia i vivia jo mateixa tot el que li passava a la protagonista. Tot gracies a la inspiració i a la concentració que em vau donar amb les vostres cançons.

Ara ja fa un temps que vaig acabar la novel·la (de 60 pàgines de word, mai m’hauria imaginat que arribés a escriure’n tantes). En aquest moment l’estic rellegint tota i arreglant-la per veure si en puc fer alguna cosa. El meu somni s’acabaria de complir si l’arribés a publicar…

Gràcies de veritat per aquestes magnífiques cançons!

****

Amics,
fins aquí l’aventura del M’he catalogat. Gràcies a tots pels vostres escrits. Ha estat un plaer llegir com les cançons han anat sonant a diferents moments de les vostres vides. 


Només hi ha una cosa que ens sap greu: hi ha un M’he Catalogat que vam rebre i no hem publicat perquè no el trobem. Era el text d’una noia que ens parlava del seu pare i Ciència-Ficció. Una història d’un accident i de com s’havia quedat sense memòria. Si llegeixes això i ens el vols tornar a enviar el publicarem sense cap problema.