Captura de pantalla 2013-05-20 a les 10.09.05

 

#74 de Catalina Mateu

A casa vau arribar després d’un campament d’estiu del nostre fill mitjà… I no n’heu sortit mai més! La primera cançó que va sonar fou “A vegades” i amb el vídeo ens vam fer un fart de riure,i a partir d’aqui heu passat a formar part de la nostra història com a família… Amb tres nens a casa i amb edats ben diferents de vegades anar al cotxe i posar música és complicat…fins que tots coincidim amb “Els Amics”.

I que els nins de 12 i 9 anys hagin gaudit de 3 concerts vostres,final de gira inclòs,i la nena de 4 d’un que no va parar de cantar, no té preu, més tenint en compte que som de Mallorca! I nosaltres com a parella i sense nanos vam estar fins i tot a Madrid al vostre concert!

Samarretes, llibres, cd’s i xapes corren per casa.
Gràcies per ser com sou!!!

Captura de pantalla 2013-05-20 a les 10.16.24

#75 de Marta Sangrà

Vas a Madrid de viatge i visites museus, carrers, botigues, parcs i monuments. Vius com un  turista, tot passa despresa, sense fixar-te ben bé on estàs i què és el què estàs mirant. Veus quadres i escultures per tot arreu, però no t’hi fixes en el seu significat. Tot és ple de gent, guies i estrès.  No et pots parar a contemplar tot l’art que t’envolta, ets allà per poder dir que hi has estat. No et pares a analitzar res, a posar-te a la pell del pintor, de l’artista, veure com va viure ell, veien reflectida la seva vida en aquell tros de tela. No pots percebre per la mirada que profund era el seu dolor, ni veus la llum que ben tractada, ni tots els detalls, res perquè sí. No t’exalta, ni et provoca.

Vas d’un lloc a l’altre i són els peus qui et mouen. Tens són i estàs cansada, però et pares  un moment a pensar que fas allà, que has vist, i veus com t’ha agradat, te n’adones que tot això ha valgut la pena. Has vist allò que volies i de cop un petit somriure neix al mig de la cara cansada.

Per la  nit quan a la fi tens ganes  i temps de gaudir del silenci i la lectura el teu esgotament ho impedeix. Els  ulls et pesen i es tanquen sols. Poc a poc caus en un somni  profund, tot es torna negre i fosc. Durant aquest temps descanses i tot el pes del dia anterior desapareix. Quan t’aixeques veus que el sol encara no a sortit. Encara pots tornar-te a endinsar en els teus somnis abans de començar un altre llarg dia, però en comptes de fer això, que seria el més normal, decideixes que ara és l’hora de gaudir realment del viatge.

T’aixeques del llit i sense fer soroll, per no aixecar a les teves companyes d’habitació, et vas treien la roba mentre et dirigeixes cap a la dutxa. Obres l’aixeta i esperes  que es reguli la temperatura de l’aigua. Un peu entra en aquella plataforma blanca i l’aigua  cau sobre el teu cap com un cop de plom sense fer mal, relaxan-te. Aquests són els millors moments per pensar. L’habitació comença a omplir-se de vapor, casi ni t’hi pots veure, i estàs tan endinsada en els teus pensament que no et dones compte que una de les teves amigues ja s’ha aixecat i vestit.

Al estar les dues llestes per sortir, decidiu anar al Parc del Retiro, un parc que uns dies abans t’havia inspirat i agradat tant. Només la idea de saber que tornaràs a estar enmig d’aquells arbres, tot verd, rodejada d’un llac veient sortir el sol, t’exalta.

Es respira pau, tranquil•litat, plaer. El sol poc a poc va treien el nas a l’horitzó i l’aigua comença a agafar un color groguenc. Tot és buit, i silenciós, l’únic soroll que sents és el cant dels ocells, el de l’aigua sota els teus peus, el poc vent que bufa, les passes d’un home que córrer i les fulles que mou al seu pas. Ets en un món diferent. T’aïlles, et poses els auriculars i aquella cançó que tan t’agrada comença a sonar.

“… bressol de grans pensadors.
De Parmènides a Sòcrates, d’Aristòtil a Plató…”

Captura de pantalla 2013-05-20 a les 10.20.54

#76 d’Anònim

Fa poc més d’un any i mig tot em va canviar. Fa poc més d’un any i mig la vida em va donar una gran bufetada. Fa poc més d’un any i mig es va morir el meu pare. Des d’aleshores vaig passar dies, setmanes i mesos sense poder escoltar música. Era incapaç d’engegar la ràdio, de pensar en qualsevol cançó, de sentir cap melodia. Si per casualitat m’arribava música a les orelles, abans d’adonar-me’n, ja tenia les galtes humides per llàgrimes. Abans era molt diferent: sempre escoltava música. Em tancava a l’habitació durant hores i gaudia d’aquelles cançons que considerava especials, cantava, ballava, feia l’animal i en tenia tot el dret!

No sabia quin era el motiu però des que el meu pare va marxar m’entristia escoltar qualsevol cançó. Un dia tot va canviar. Dues amigues, que estudiaven amb mi a la universitat, em van convèncer per assistir a un concert. Vaig haver de fer el cort fort, afrontar les meves pors, inseguretats, tristeses i records. Em vaig decidir a anar a un concert perquè pensava que potser la música en directe seria diferent, el fet d’estar acompanyada i viure un joc de llums de tots colors seria especial, en un context molt diferent a la mera intimitat en la que m’atrapava quan escoltava música. D’aquesta manera, vaig conèixer Els Amics de les Arts.

El 18 de maig de 2012 entrava per la porta del Centre Cívic La Fonteta de Sant Feliu de Codines. Ho feia espantada, nerviosa, neguitosa. No les tenia totes. Però Carnaval va començar. L’ambient, els Amics, les cançons, els seus missatges, tot plegat em va resultar heterogeni. Aquell dia vaig descobrir un grup excepcional, que juga amb la melodia, la sintaxi i la semàntica. Un grup que a mi m’ha marcat, un grup que ha fet possible que escoltés música de nou, que pogués tornar-me a tancar a l’habitació i gaudir de cançons, un grup que ha fet possible que la meva vida torni a tenir banda sonora. Moltes gràcies.