#71 de David i Gei
GEI
Al cap d’uns anys es quan t‘adones quan de sentit té la frase ”tots els camins porten a Roma”. Va ser l’abril del 2009 quan vam marxar a Roma per desconnectar de l’estressant vida universitària una amiga i jo. Després d’unes hores descobrint els carrerons de la ciutat eterna, assegudes vora el Tíber em va comentar si sabia qui eren els Amics de les Arts, i si els havia escoltat mai. La resposta va ser un NO i immediatament ella va arrencar amb Jean Luc. Jo no vaig entendre res: ni que li passava al noi de la cançó, per què li demanava consell a un director francès, ni perquè em va cantar aquella cançó. Així que pràcticament vaig eliminar aquell moment del meu cap i vaig tornar a centrar-me en que els meus peus descansessin ja que encara ens quedava per recórrer la terra on gladiadors havien lluitat segles enrere.
Un mes més tard, el Barça va guanyar la Lliga de Campions i a la Universitat no s’escoltava altre cosa que 4-3-3. Immediatament, el meu cap per un instant va traslladar-se a Roma on vaig fer una ruta virtual pel Coliseu, la Sapienza, Cinecittà… i es va aturar vora el Tíber, on per primer cop vaig sentir a parlar d’aquests quatre amics, i aleshores vaig entendre que necessitava escoltar-los; dos escenaris, dos motius, eren suficients com per començar a escoltar què deien les seves lletres. Aquells exàmens finals de segon de carrera van ser suportables gràcies al Bed&Breakfast i, a partir de llavors, cada lletra dels Amics va acompanyar algun dels meus esdeveniments, sense jo ser-ne conscient.
Però no va ser fins al febrer del 2012 quan, amb l’Espècies per Catalogar a les mans me’n vaig adonar. La meva vida tornava a tenir nova banda sonora per acompanyar les aventures que m’acompanyarien aquest any passat. Pocs dies més tard, vaig veure un post pels Amics Films Awards, i com l’altre cop, el meu cap va tornar a viatjar al Tíber. Vaig tornar a la ciutat eterna i a la meva amiga i vaig creure que el millor que podíem fer aquell març era retrobar-nos i presentar-nos al concurs. Tot i que ella va rebre la mateixa proposta per un altre amic, va considerar l’opció de presentar-nos tots tres…
DAVID
Va ser tot molt ràpid. La nostra amiga ens va presentar. El dijous vam quedar els 3 per triar la cançó pel videoclip i fer l’story board. Va ser tot dinant a la facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. L’endemà, durant el rodatge a casa la nostra amiga, van aparèixer els nervis de gravar amb una noia molt maca i simpàtica i la meva millor amiga. Jo d’actor no en sóc pas, però va ser fàcil convèncer-me. Vam continuar el dissabte, a casa d’aquesta noia. La meva sorpresa va ser descobrir que vivim al mateix poble, i mai abans no ens havíem vist! I allà estàvem, vam acabar de gravar i editar el vídeo, i el vam enviar…
Ella va entrar a formar part del nostre grup de percussió. El que no sabia jo era que el motiu principal pel qual en va voler formar part, era jo. Va entrar per mi. Van anar passant els mesos i l’amistat entre aquells pseudoactors s’anava creant. El temps anava passant, les coses van anar canviant, però sempre de tornada a casa, després d’assaig entre converses, hi sonava al cotxe alguna cançó dels Amics.
A finals de mes, ella em va proposar d’anar al que seria el millor concert que he anat mai: el que es va fer al teatre Grec. Va ser una vetllada magnífica i inoblidable. Aquell va ser el primer. Vam poder gaudir plegats de l’acústica del Grec i de l’Auditori de Cornellà i poc a poc ens vam adonar que entre nosaltres hi havia alguna cosa més que amistat. Alguna cosa dins meu em deia que jo podria ser l’home que un dia la recollís quan sortís de treballar. Però no va ser fins a finals de novembre que va començar l’aventura.
ELS DOS
Il·lusió i amor no ens en falten però tot i que Déja-vu va marcar el nostre inici, un PhD ens farà marxar lluny de casa, potser no lluny de tot, potser no a Lousiana, ni entre camps de cotó, ni entre els taurons d’en Monsieur Cousteau, ni amb filòsofs grecs que ens facin pensar, ni una minúscula taverna escocesa. Però ens tindrem l’un a l’altre, sense guionistes que ens ajudin en el dia a dia, sense oblidar res viscut com en un conte de ciència-ficció, i amb el desig, en un futur, de viure més d’un Carnaval fent l’anima
#72 de Maria Bertolín
Buff! Recordo el primer cop que vaig sentir els amics, va ser el cop que el meu germà Santi, em va posar el videoclip d’A vegades. Jo en aquells temps tenia deu anys, i pel que recordo, em ve al cap que em va fer molt gracia allò de que s’anessin ficant per la reixa de ventilació i tornessin a sortir per la porta. En aquell moment vaig descobrir que m’agradaven els amics. Això va ser a l’estiu del 2010, i per casualitat resultava que els amics venien a la meva població, Sant Quirze del Vallès! Així que vaig anar al meu primer concert. Recordo bé aquell concert, recordo que venien de Sentmenat on aquella mateixa tarda havien fet un altre concert. I també recordo perfectament l’anècdota del concert; se’ls va espatllar el transformador del piano del Dani! Sort que un home del públic va anar a buscar-ne un de casa seva! Em va encantar el concert i vaig marxar feliç cap a casa.
Després d’això vaig deixar els amics durant un temps, bé, ara mateix no en sabria dir el perquè, ja que sou fantàstics i la vostra música m’encanta! Però no va ser fins a mitjans del 2012 que us vaig tornar a escoltar i la vostra música em va transportar a llocs llunyans i preciosos i em va transmetre sentiments extraordinaris. Us vaig seguir per la web i tenia moltíssimes ganes d’anar a un concert però tots eren molt lluny i tard, i no hi podia anar. Fins que un dia en que estava llegint com cada dia la web, vaig llegir que farien un concert a Sabadell!! Vaig cridar de l’alegria! Vaig anar a dir corrents als meus pares lo del concert i no van poder dir-me que no (feia moltíssim temps que sabien que tenia moltíssimes ganes d’anar a un). Quan va arribar a casa el meu germà vaig anar a dir-li corrents fent salts d’alegria. Vam ser ràpids i vam agafar seients a primera fila. Va ser un concert inoblidable! Va ser tan fantàstic! A part va ser molt curiós veure un professor
meu saltant i cantant les vostres cançons a tot drap! Vau fer uns grans monòlegs, vau cantar molt bé i tot va anar sobre rodes. Després, com normalment feu, us vau quedar a signar discos i em veu signar el meu i ens vam fer unes fotos.
En tot aquest temps he anat cantant i parlant de vosaltres als meus amics, però al principi no em feien ni cas, i deien que la música catalana era tota igual, però el meu millor amic Marc, quan vam fer un treball a català on s’havia de treballar una cançó en català, li vaig dir que agafés Jean-Luc, que era del disc anterior i jo creia que li agradaria, i li va acabar agradant, la cantava a totes hores! Li vaig passar la resta de les cançons i ha acabat sabent-se-les totes de memòria com jo! Ara a totes hores estem cantant les vostres cançons, i si algú diu una frase que surt en alguna cançó vostra, no podem resistir la temptació de cantar-la!
I res, ara estem esperant nerviosos el vostre pròxim disc, per poder anar a tots els concerts que puguem, a passar-nos-ho super bé i a escoltar-vos junts! Sou molt grans, recordeu-ho sempre!
#73 de Yolanda i Miquel
Mmmmmm difícil elecció! Perquè les vostres cançons formen part de la banda sonora de les nostres vides.
Però n’hi ha una molt especial per nosaltres: MIRACLES.
El passat 18 d’agost vam saber que una coseta petita ens canviaria la vida, com diu la cançó passaríem a una altra lliga, seríem PARES!
Per celebrar-ho, aquella nit, vam anar de concert. A quin concert? Doncs com no als Amics de les Arts a Passanant!!!
Va ser una vetllada espectacular, genial, inimaginable,… i d’on ens va sorgir la inspiració:
Nosaltres que som una mica especials i “frikis” a la vegada, per donar la noticia a pares, parents, amics, coneguts,… vam decidir fer un lipdub amb la cançó Miracles, que descrivia a la perfecció el moment que estàvem vivint (us sona???) i que ens acompanyarà per la resta de les nostres vides.
El passat 19 d’abril va nèixer el nostre petit miracle, en Guim. Qui ens havia de dir que una coseta tan petita ens canviaria tant la vida! Ens passem el dia babejant, amb un somriure d’orella a orella, i és que malgrat l’estrès dels primers dies, només mirar-lo fa que ens desfem i oblidem la resta del món!
Gràcies per formar part de les nostres vides!
****
I, per acabar, un nou teaset de Tenim Dret a Fer l’Animal…
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=EHgTV5nQFS0]