Captura de pantalla 2013-05-12 a les 07.37.55

(Treball d’una alumna d’Història de l’Art de Segon de Batxillerat dirigit al seu professor. El treball s’anomena Jo i… i consisteix en relacionar els quadres que estudiem amb alguna vivència de la nostra vida.)

Jo i… L’Escola d’Atenes

Fa aproximadament tres mesos va ser el meu aniversari. Entre els regals que em van regalar pel meu divuitè aniverari (un aniversari com un altre, no m’agraden massa les grans celebracions) hi havia les entrades del mundial d’handbol, i sobretot, sobretot, dues entrades pels Amics de les Arts. I així doncs, el 15 de Març allà em trobava, a la sala Razzmataz en un concert de final de gira, amb un amic a qui havia inculcat feia poc les cançons.  El concert va ser espectacular, com sempre, però cal destacar que vaig fer un descobriment. En un moment del concert, el Dani (piano) va demanar una cosa en especial al públic: va demanar que tots, absolutament tots, fessim la ovació que ell sempre s’havia imaginat quan cantés I si haguessis vist com reia intentant dir cotó fluix, hagués dit “Despertaferro!” l’almogàver que hi ha en tu. Amic meu, si mai t’hi trobes no t’ho pensis ni un segon i que la filosofia ens ensenyi a veure el món.

I en aquell precís moment, de la cançó de L’Affaire Sofia, vaig decidir que aquella cançó que per mi em semblava un mer tràmit per seguir el CD dels Amics i arribar fins les meves cançons preferides, potser representava alguna cosa més. Casualment, als seus concerts sempre acabo descobrint coses estranyes, perquè al mig del de Granollers de l’any passat, em vaig discutir amb una amiga pel significat del Matrimoni Arnolfini (no és que no m’agradin, però he tingut mala sort). I així va començar la meva vertadera incursió en la filosofia.

Així doncs, vaig començar a agafar el gust per la filosofia, i sobretot, a prestar més atenció a les classes de l’Isaac, que sempre havia trobat molt surrealistes i estranyes (tot i que ell és molt bon professor, no cal dir-ho). Però un dia en concret, vaig arribar a classe d’Història de l’Art. Aquell dia tocava Rafaello, i vàrem estudiar l’Escola d’Atenes. En pronunciar tots aquells filòsofs que aparèixen al quadre… Crec que el Dani va rebre l’ovació que demanava aquell dia per tal d’haver escrit, o de formar part d’un grup que va escriure una cançó com l’Affaire Sofia. Estic segura que el Dani et dona les gràcies, Joan Antoni.

A partir d’ara, aniré a més concerts dels Amics de les Arts, perquè veig que sempre em passen coses curioses.

“La rebeldía es la virtud original del hombre.” – Arthur Schopenhauer

(Per cert, ara ha sorgit una iniciativa molt original dels Amics que es diu M’he catalogat, on la gent explica la seva experiència. És interessant i molt curiós.)

#69 d’en Marc

Després de pensar i pensar de fer un m’he catalogat, al final he decidit fer-ne un.
Tot va començar fa molt temps, a principis de segon d’ESO a l’escola Pia de Sabadell. La Maria, una gran fan d’aquest grup, no parava de dir-nos que escoltéssim els amics, però jo només l’hi deia que es calles d’una vegada, que Els Amics no feien música que valgues la pena.
Van passar els mesos, i jo seguia amb la mateixa idea fins que teníem que fer un treball sobre una cançó catalana. No sabia quina fer i vaig pensar: -Ja ho se! Faré aquella cançó que sempre hem diu la Maria: Jean-Luc.

Al arribar a casa, vaig haver d’ escoltar la cançó i no va ser fins aquell moment que em vaig adonar que m’agradaven Els Amics. Més tard, vaig començar a escoltar el disc de Bed&Breakfast i hem van agradar totes les cançons i més tard, el de Espècies per catalogar. Al final em vaig adonar de la meva equivocació i vaig anar “aquells mars remots” anomenats Els amics de les arts.

Només puc donar les gràcies a la Maria per ensenyar-me Els amics i animar-la a fer un m’he catalogat. Espero que feu una bona  obra mestra  aquest any Amics!!!!

#70 de Júlia Ramírez

Captura de pantalla 2013-05-12 a les 07.50.23

Sóc una persona a qui agrada molt la música i, a més, molts tipus de música diferents. Malgrat això, poques vegades m’ha agradat el mateix tipus de música que a la meva família.

Després d’haver anat a un concert de Manel amb la meva germana i la meva mare – i després d’anar al Ikea i trobar-nos l’Eduard -, vaig enganxar la meva germana als Amics, i aquí ens teniu.

L’Espècies per catalogar ha suposat una mena de punt d’unió més fort amb la meva germana. No només pel fet que algunes de les seves cançons signifiquen molt per les dues – a ella li agrada Miracles; a mi, Louisiana, perquè al cap i a la fi, vull acabar marxant i començar en algun altre punt d’Europa -, sinó pel fet que hem passat moltes hores juntes gràcies als Amics.

Han estat molts concerts, ho reconec, som una mica ‘groupies’. Sitges, Colisseum, Faraday de Vilanova, el Privat de Mataró i, per rematar-ho, Palau de la Música.

Aquest disc ha suposat tot un dia sencer a la Daurada de Vilanova i la Geltrú esperant veure els Amics a la prova de so i poder donar un petit regalet a l’Eduard; ha significat passar hores i hores de cotxe amb El matrimoni Arnolfini i ha suposat no escoltar mai Els ocells quan anem en cotxe des que un se’ns va xocar contra el parabrises. També ha estat tornar a les 4 de la matinada per haver anat a Mataró i veure per primer cop el Palau de la Música, escoltar en acústic Louisiana, a quatre veus i piano.
No puc dir que gràcies als Amics em porto més bé amb la meva germana, perquè la diferència d’edat ens facilita la relació, però sí que ha creat alguna mena de vincle més fort.

Per mi, els Amics de les Arts sempre em portaran a la meva germana, siguem on siguem.
Això vol dir que espero el proper disc amb ànsies, perquè les dues volem molts més concerts!