M’he catalogat #64 Lucrecia
Per mi l’Índia…l’Índia està molt lluny…no fa falta agafar un avió per a volar. Jo pens que tancant els ulls i escoltant una cançó ja ho pots fer. Pots anar-te’n a l’Antiga Grècia a veure senyors estranys amb barba o imaginar-te que vas amb el Calypso i el teu capità és Monsieur Costeau que te porta a terres llunyanes que ningú mai ha vist abans… Quan veig algú pel carrer amb uns auriculars m’agrada pensar que dins el seu cap està succeïnt una història que només ell pot entendre i que està basada en la cançó que està sonant. Pot ser sona molt surrealista…però a mi m’ho sembla quan us escolt i no puc negar que a mi, de tant en tant , se m’escapa mitja rialla…
La música dels Amics ha fet possible que compartís moments molt bons. El vostre concert a Palma ( i punt) va ser espectacular. En el moment que deieu ‘Hello dear Mr. Willis..’ les meves amigues i jo no vàrem poder evitar aixecar-nos. I quan tots cantàvem a l’hora i ells miraven des de l’escenari se’ns va posar la pell de gallina. Quan vareu anar a firmar discs a la tenda ‘Xocolat’ una amiga que no va poder em va demar que vos dugués la seva sabata perquè la firmassiu. I ja us podeu imaginar com es va posar de contenta quan li vaig tornar!
A lo millor és perquè visc a una illa i els illencs sempre enyoram la nostra terra, la nostra ‘roqueta’ com li deiem a Mallorca, així que estic completament d’acord amb el vostre ‘tornar sempre és la millor part de l’aventura’. Fa poc me’n vaig anar de viatge a veure unes amigues que viuen a Londres i quan ens vam acomiadar, si les abraçades d’aeroport haguéssin estat patentades, segur que el tio, aquell dia hagués guanyat el doble.
I no puc acabar sense dir res de l’Affaire Sofia…fa poc vaig conèixer a un noi que, com a bon estudiant de filosofia, em va explicar cada part de la cançó a què feia referència. Era un divendres d’hivern, tornàvem de festa i al cotxe va començar a sonar la primera cançó d’aquest disc. I per cert, a la meva habitació, penjat a la paret hi ha una fulla amb unes lletres que diuen ‘Fem de viure una festa, fem-ho abans de fer-nos grans, que demà serà impossible, que demà ja serà tard’.
Gràcies Amics, gràcies per fer que una banda sonora marqui els moments essencials.
M’he catalogat #65 Marina
MIRACLES
Jo no em parlava gaire amb una noia que ara és molt amiga meva; només la coneixia una mica de vista, fins que un dia vaig descobrir que li agradaven els Amics de les Arts tant com a mi, de fet era el seu grup de música preferit, com el meu. Bé, això va passar sobre l’octubre de l’any passat un dia com un altre que ens vam posar a parlar i ens vam adonar que, a més, la nostra cançó favorita era “Miracles”. A partir de llavors sempre parlàvem dels Amics i semblava que un dia sense parlar dels Amics era un dia perdut. Ens passàvem l’estona cantant Miracles, sobretot aquella part que diu “Però sempre queda un Peter Pan, fotent la guitza dintre nostre…” i aquell va ser l’inici de la nostra amistat. Un dia ens vam assabentar que un professor que teníem li agradaven molt Els Amics i intentàvem fer tot el possible per que ens sentis parlar d’ells, pensàvem que així potser ens pujaria la nota(una mica ridícul). Sí, hagués sigut un MIRACLE, com diu la cançó, que ens pugés nota, ja que al passar per davant seu callàvem i semblàvem ximples; però era divertit, molt divertit. I ara puc dir que m’he fet molt amiga d’aquesta noia i ens ajudem l’una a l’altra gràcies a vosaltres i a la vostra genial, increïble, atraient i mil adjectius més que descriuen la vostra música. Sou els millors, seguiu així cracs!