M’he catalogat #62 Anna Morreres
La meva història amb els amics de les arts no és massa interessant però m’agrada com va començar. De casualitat, fent el treball de recerca fa 3 anys (si? 3 anys ja? Bueno… és igual) estàvem discutint amb ma mare què era més correcte: “A vegades” o “DE vegades”. Ella deia que la segona opció era la correcta i jo deia que no, que era “A vegades”. Bé, per resoldre el dubte vam consultar-ho al google i un dels resultat era un vídeo dels Amics de les Arts. Jo no en tenia ni idea de qui eren però vaig clicar i la sorpresa que em vaig endur va ser super agradable. No vaig poder parar de riure en tot el vídeo i a partir d’allí vaig perdre la tarda mirant més vídeos.
Des d’aquell dia no vaig tornar a escoltar-vos fins que per la festa Major de Sant Miquel de Lleida vau venir de concert. Volíem anar-vos a veure amb la colla de l’institut, sobretot l’Anna i la Helena us coneixien i flipaven amb la vostra música, és més: van estar a primera fila tota l’estona. Jo les vaig seguir sense massa convenciment, però a mesura que avançava el concert la ment s’obria i el punt clau per quedar rendida als peus de la vostra música i el vostre carisma van ser la performance (ara ja més que coneguda i més que imitada entre les meves amigues) de “Bed & Breakfast” i la presentació de fotos mentre cantàveu “Armengol”.
Aquell concert va ser la clau que va obrir la porta de la vostra música i des de llavors ja no s’ha tancat més: vaig demanar el vostre CD aquell Nadal i mons pares van acabar fins als nassos de sentir-vos i aquella gira no vaig poder tornar a veure-us més. Em vaig empassar els programes de tv3 i el 33 sobre els vostres concerts i des de llavors que quan vull riure em poso el gran monòleg del “pack” de sueques. ? Vaig anar seguint el vostre blog mentre preparàveu el nou CD i quan va sortir “Monsieur Costeau” ja no podia ni pensar dels nervis ( potser és una mica exagerat…) i em vaig endur una decepció: no em va agradar gens! Però va sortir “Louisiana o els camps de cotó” i vaig escoltar-la en bucle i, aprofitant que estic estudiant a Reus, vaig quedar amb un amic que estudia a Tarragona i vam agafar el tren cap a BCN el dia que vau treure el CD per conèixer-vos en plan “locura”. Em va fascinar i no vaig poder parar d’escoltar-vos altre cop,
ni jo ni les meves amigues, i ara ja sumàvem l’Ari a les vostres fans.
Així que des que vau catalogar espècies us hem anat seguint aquestes quatre boges de la vida: l’Anna, l’Helena, l’Ari i, de tant en tant, la Maria. Vam cantar com si s’acabés el món a l’Akampada Jove 2012, no vam estar-nos ni una cançó quietes quan vau venir a la Llotja aquest setembre passat (fins al punt de donar-nos un cop de cap bastant fort al saltar en un “hey!”) i, finalment, per celebrar l’aniversari vam anar a veureu’s a Razzmatazz. El final de gira va ser molt emotiu i mooolt intens, passant per transbordaments des de Lleida a un cotxe des de Reus, deixar les coses a la residència d’una amiga i tornar la mateixa nit conduint amb els ulls que se’ns tancaven, però amb un gran somriure a la cara. Vam fer-nos una samarreta per enviar-la al fan-Art i aquest moment no va arribar mai, així que us envio una foto amb la samarreta el dia del concert de Razzmatazz: som unes Amicis Carnavaleris.
M’he catalogat #63 Pere Pau
Tot va començar cap a l’hivern del 2009 , un gran apassionat del futbol va descobrir una cançó que m’ha acompanyat fins avui dia , 4-3-3 . Després d’una temporada sense escoltar a Els amics , perquè us seré sincer, va arribar Jean-luc , quin goig, o com diríem en bon alaroner ( Alaró/mallorca) quina pasada!!!!
I a partir d’aquí , tot i que hi hagui el meu nom posat, us parlo en nom de jo i els meus amics (Pere Pau Jimenez , Biel Rossello , Pedro Jimenez), vam descobrir Bed & Breakfast i ens vam enamorar. Per anar a sopar: els amics al cotxe. Per anar de festa: els amics al cotxe. De festa intentàvem posar els amics a totes les ”indie disco ”, que si la merda se’ns menja, que si les meves ex, i no podria oblidar el monòlog de les meves ex. Massa vespres mirant-lo. I va arribar espècies. El meu professor de filosofia, Xiscu LLadó, si em permet , va publicar l’Affaire Sofia al bloc estudiantil. Va ser l’exitant, va ser el boom, tot i que per primera vegada a la meva vida o nostra vida en un disc ens agradaven totes les cançons per igual, sempre destacant louisiana, ciència-ficció. En definitiva , el punt culminant va ser quan el dia dels 18 vam venir al concert de Mallorca al Trui Teatre i el Ferran després d’un gran crit ens va saludar i posteriorment ens vam fotografiar!! bono , que torneu prest a Mallorca i un nou disc jaaa!!!!!!