M’he catalogat #60 Alba
Durant l’estiu del 2011 vaig anar amb ma mare i ma germana a Ikea. Vam comprar tot un dormitori i quan estàvem fent cua perquè ens portessin a casa el paquets, ma germana va i diu: “Mira, mama! És l’Eduard dels Amics de les arts!” Jo en aquell moment no tenia ni idea de qui eren els Amics de les arts i molt menys de qui era l’Eduard. Ma germana estava emocionada i jo la vaig encoratjar perquè anés a saludar-lo i demanar-li una foto, cosa que va fer. Cal dir que l’Eduard anava amb la seva dona embarassadíssima i súper amable va fer-se la foto mentre la seva dona somreia.
A partir d’aquí ma germana em va passar algunes cançons i me les vaig posar sense parar-hi gaire atenció. ” Nena! Quines cançons més rares que canten! Un home que fa de gos, un altre al que se’l menja la merda…” Em va fer gràcia i m’hi vaig posar de debò, al cotxe, a casa, al mòbil…
El dia 14 de febrer (tot i que sempre hem celebrat Sant Jordi i no Sant Valentí), el meu xicot em va regalar l’ansiat Espècies per catalogar.
Escoltava una cançó rere l’altra entusiasmada, fins que vaig arribar a Miracles. He de dir que en aquell moment portàvem tres mesos intentant tenir una criatura. “El desig tan gran com la vida” de ser mare i la “por” del meu xicot em van fer sentir molt i molt identificada.
Em vaig recordar de la trobada a l’Ikea amb l’Edu, la seva dona i el seu “miracle” que estava a punt d’arribar.
Tot plegat em va remenar per dins.
Més d’un any i cinc concerts desprès, no ha arribat la Maria, ni ningú. Se’m segueixen posant els pèls de punta cada cop que escolto la cançó i segueixo esperant el meu miracle. Mentres tant, i per mirar d’alleugerir-ho, podrem anar escoltant els nostres estimats Amics.
M’he catalogat #61 Irene
La música sempre havia format part del meu dia a dia, l’estona del desdejuni, el camí cap al institut, el petit descans entre feina i feina, sempre acompanyat de la millor melodia, però puc afirmar que aquests moments mai havien sigut tan plaents fins que no vaig descobrir la vostra música, la vostra màgia.
L’àlbum Especies per catalogar, és senzillament la millor col•lecció d’històries, de música que, per sort, he tingut el plaer d’escoltar. Comences a escoltar-lo i la primera cançó ja et deixa bocabadada, penses que aquesta és la millor del disc, que és difícil que qualsevol altra siga millor, però de sobte et trobes en la segona, amb la tercera , la quarta… I t’adones que cada una té quelcom que la fa especial, té una història diferent que et transporta al món dels somnis, i és per això que se’m fa quasi impossible escollir aquella que és per mi la més especial.
Però bé, si una he d’escollir, si una ha sigut la que més m’ha arribat eixa ha sigut “L’affaire Sofia”, és la meravellosa combinació d’una bella història acompanyada d’una exquisita melodia. És aquella cançó que quan surt alguna cosa malament, quan et sents avorrida per la rutina, quan has tingut un mal dia, poses només arribar a casa, tractes d’oblidar tot el que t’ha ocorregut i de sols escoltar i gaudir dels cinc minuts que et passen com si foren tan sols un.
Tots tenim eixes setmanes en les que no veiem el got mig ple, ni tan sols mig buit, el veiem trencat, en que el costat bo de les coses pareix que no es troba ni en el Google, resumidament aquestes setmanes en que “la merda se’ns menja” i és en aquest moment on la música pareix la millor companyia i on la vostra música i en especial “l’affaire Sofia” van ser un suport fonamental. Gracies a ella cada nit podia anar a dormir amb un petit somriure i podia somiar que qualsevol cosa és possible, que qualsevol dia pots ser la protagonista d’una història semblant i que el teu destí i la felicitat que hi haja en ell, està a la palma de la teua mà.
Lo vostre és més que música, és màgia, és art, Amics.