M’he catalogat #53 Borja Bley

abuelo-amics-de-les-artsSón realment tres cançons màgiques que m’han fet viure moment únics: Affaire Sofia, l’home que dobla a en Bruce Willis i sobretot Lousiana o els camps de cotó. Tot va començar quan una amiga em va dir que “Els amics de les arts” havien tret un nou disc i que n’escoltés alguna cançó.  Aquella nit al estirar-me al llit i després d’amagar-me sota els llençols amb un estampat de cuadradets vaig agafar el mòbil, em vaig connectar al “you tube” i el destí va fer que escollís Lousiana. La cançó va ressonar pel meu cap, la vaig posar un segon cop,  la trobava interessant. Vaig adormir-me sense voler, però al matí següent recordava que tenia un punt màgic.  No sé ben bé si va ser al matí o a la tarda però va coincidir que aquell dia havia quedat amb la Mar, una amiga de l’escola, per fer el cançoner dels campaments d’estiu.  Va venir a casa perquè teníem molta feina a fer i poc temps. Tot buscant cançons, els acords respectius, refent lâ??índex, cercant imatges per decorar-lo, a mitja conversa va sortir el vostre nom. Amb un rampell i tot emocionat li vaig dir si coneixia la cançó de Lousiana. No he sabut mai si la cara que em va posar era perquè si que l’havia escoltat o perquè creia que estava boig. La vam escoltar un, dos, tres, quatre i cinc cops, en silenci, paint cada paraula, imaginant aquell paisatge, situant-lo en unes coordenades,  conduint el quatre per quatre i jo almenys recordant al exigent del meu avi. Ens va moure l’estómac, i un vincle màgic quedarà etern entre nosaltres. Després d’aquells campaments cada cop que obro el cançoner per la cançó número trenta em venen al cap infinits records i somriures. Desitjo que encara que sigui  de tant en tant i encara que no coincidim gaire que ella sàpiga que sempre seré allà. Gràcies “Amics”, gràcies Mar.

M’he catalogat #54 Mar

426814_3370416469368_1848458382_n

Bé, són moltes les cançons que m’han fet sentir i viure experiències brillants però si n’hagués de triar una, em quedaria amb la primera.
Una tarda, a casa un amic, fent el cançoner de campaments, el nostre últim any com a nens. Fent feina sense parar, moltíssima pressa però alhora ganes, moltes ganes i mil cançons per decidir. Havíem hagut de canviar de format trenta vegades, començàvem a estar cansats i de cop, ell, agafa i em diu: Mar, posem Louisiana, no? Jo em quedo parada de cop, em poso a pensar, m’adono que sé que és una cançó dels Amics de les arts però no em ve al cap la melodia i penso Mar, com t’ho fas? El disc porta una setmana a casa i ni tan sols et sona la melodia. Ràpidament ell se n’adona i em diu que no pateixi que si la sento una vegada m’adonaré de quina és. La va posar i durant 20 minuts seguits (és a dir 4 vegades la cançó) vam estar en silenci escoltant i gaudint. No ens cansàvem però havíem de treballar així que vam decidir escoltar-la un últim cop, però això sí, la vam anar parant poc a poc pensant en la lletra, sentint-la. Aquella cançó la vaig descobrir aquella tarda. I bé, ens va portar a parlar de tots els temes que mai haguéssim pensat cap dels dos que parlaríem amb l’altre. Fins i tot ens vam oblidar del partit del Barça que hi havia aquella nit. Ara continuem sent amics, sabem que si algun dia ens necessitem, ens tenim perquè coses així no passen tant sovint i nosaltres hem tingut la sort d’haver-ho pogut viure en part gràcies a vosaltres.

Que el despatxa un avi que li fa pensar en algú, que li fa pensar en algú.