#50 de Montse Guitart

Captura de pantalla 2013-04-22 a les 15.24.28

He reescrit unes 2 o 3 vegades la meva crònica, i després d’#amicspalau aquest és el definitiu.

Per mi “Louisiana o el camps de cotó” significa “Suïssa i França”. A Suïssa va marxar la meva germana per amor, i més tard el meu germà va anar a França per amor i feina.

Louisiana sempre ha sigut una cançó que sempre m’he identificat amb ella. En aquests temps molts de nosaltres tenim a un familiar o algun amic estimat que hagut de marxar del país, sigui per la raó que sigui: per feina, amor o per prosperar a la vida.

He anat a molts concerts, però aquell 27 d’octubre, a Cornellà, va arribar aquell moment en que s’ajunten masses emocions i no pots evitar que se’t caigui alguna que altre llàgrima; masses emocions juntes en una sola cançó. La connexió via Skype amb en Jaume i la Jordina va ser el desencadenant, i recordar les connexions que fèiem amb els meus pares a casa amb la germana; o que em truqui la meva mare explicant-me alguna trucada d’Skype amb el meu germà comentant-me tota cosa nova que faci el meu nebot.

Justament, aquell mateix cap de setmana la meva germana estava de visita a casa del meu germà, els 2 germans emigrants junts per una raó: conèixer el primer nebot, en Gael, que justament aquell dissabte 27 feia 3 mesos.

Sempre que escolto Louisiana em fa pensar amb la meva germana, suposo perquè va ser la primera de la família en marxar, que els primers mesos ens explicava com de dur era estar allà “sola” sense conèixer a ningú, sempre reclamant als pares i familiars que l’anéssim a visitar durant un cap de setmana; i la seva insistència envers a mi que anés una temporada a viure-hi, que m’aniria bé per créixer personalment i professionalment, que al tornar a casa les coses m’anirien millor.

D’això ja han passat 4 anys (i encara insisteix!). Sempre he pensat que tenia raó i deixava passar una oportunitat darrera l’altre, tot just ara començo a traçar una trajectòria a llarg termini. Sé que és dur marxar, però  em donaré una última oportunitat per créixer al lloc que em correspon, sabent que sempre que avisi amb temps, tindré un llit de sobra a Suïssa.

Per acabar, tan sols agrair-vos tot el que ens heu fet viure i sentir durant aquesta gira.

#51 de Marta Devesa

Captura de pantalla 2013-04-22 a les 15.26.49

Podria explicar les cançons que més m’agraden o la meva preferida, les històries i els bons moments que he passat amb vosaltres però la veritat no sabria per on començar. Són moltes coses viscudes en aquests dos anys gairebé tres que fa que us conec però aquesta gira ha sigut diferent, l’he viscuda amb més intensitat i cada cançó era un moment màgic com el solo del Jaume a Ocells o de bogeria com Jean Luc, el Matrimoni Arnolfini i finalment el solo del Tutu on el públic embogia i començava a cridar. Cada moment dels concerts és únic i és per això que no en puc triar un en concret o la cançó que m’ha marcat més, totes tenen el seu que… Però si que tinc ganes d’explicar una cosa que va passar fa uns dies a la Sala Razzmatazz. Louisiana o els camps de cotó, Tren transsiberià, 4-3-3, l’affaire sofia i Bed&Breakfast per molta gent són les cançons que han cantat concert rere concert però aquella nit per unes persones i per mi és van convertir en petits instants que no oblidarem mai. És tan fàcil com agafar el mòbil, trucar a les persones que no estan allà amb tu però que d’alguna manera vols que hi siguin presents, les persones que quan et pregunten quants amics tens es compten amb els dits de una mà. Després només fa falta que flueixi la màgia entre el que passa al concert i el que escolta la persona que està al telèfon. La veritat es que aquesta màgia de la que us parlava va existir perquè va ser una nit IMPRESSIONANT i tot podia passar. No em fa falta mencionar-les perquè ja saben perfectament qui són… Vaig començar la gira sola i l’he acabada formant un grup d’amigues i ara no m’imagino un futur sense elles. A part de tot el que ens feu viure aconseguiu que les persones que us segueixen acabin fent amistats…. Sou més que un grup de música per molta gent, per mi ja sou més que amics! jajajaja… M’agrada moltíssim parar el món quan sóc als vostres concerts i oblidar-me de tot, descanseu moltíssim que tinc ganes de parar-lo de nou ben aviat. INFINITES GRÀCIES per tot el que feu per mi i per nosaltres, difícilment us ho podré agrair amb paraules ni amb fets. Per acabar només us demano una cosa, que no perdeu l’esperit d’aquells  tres (quatre) nois que deien “Nosaltres sempre diem que som tres (quatre) cantautors d’habitació que s’han trobat en un menjador”. Perquè no hi ha color si em fa dir què vull ser de gran: Jo, Amics de les arts.

#52 de Leslie Martorell

Captura de pantalla 2013-04-22 a les 15.31.27

Aviat farà 11 anys que vaig deixar el meu poble a Valencia, de vegades pares i fills no acaben d´entendres i vaig  decidir partir, sincerament, “vaig marxar amb molt poc estil”, en la distancia em vaig enamorar, vaig riure, vaig plorar, vaig passar por, vaig perdre el cap per nois que no varen sortir com jo esperava…  però finalment “quan menys  ho esperes es quan tens un cop de sort” i  vaig conèixer un home meravellós.. . el pare del meu fill. Durant aquest temps vaig estar molts mesos  sense parlar en la meva  meva mare i ben poc  amb el meu pare, però com diu la cançó: “al final tot es va posar en lloc…”  quan ja penses que tot anirà be la part aquesta part de la cançó del  quan s´hi hagi de ser hi serà”.  El meu pare va morir i vaig haver de tornar, gracies a que tot  s´havia posat en el seu lloc, el meu pare abans de morir va tenir temps de venir a Palma, de conèixer el lloc on visc, de conèixer el meu home i el meu fil. Ara la meva mare ve a visitar-me regularment.  El meu fill de 4 anys barreja el Mallorquí i el València.
PD: Us deixe la foto de la darrera vegada que el meu fill i el meu pare varen estar junts  a l´aeroport de Valencia. Aquesta cançó ens ha d´ensenyar molt a tots.

Gracies Amics i bon i merescut descans!!