#48 de Xavier Blanch
Catalogar tot allò que m’han transmès aquestes cançons pot arribar a ser una feina llarga ja que podria escriure pagines i pagines i segur que em deixaria alguna cosa, així que intentaré fer un petit resum. Es veritat que aquestes cançons son més madures (i madurades), però com que un també ha madurat això no ha resultat cap impediment perquè Espècies per catalogar es convertís un altre cop en la meva banda sonora d’aquest últim any.
Descobrir que el protagonista de l’Affaire Sofia surt victoriós de la seva cita em va alegrar especialment ja que per fi algú que tenia tots el números de ser un perdedor triomfava, i es que aquest Joan es podia haver dit Jordi i podia haver passat tota la vida buscant la seva Marta i quant l’hagués trobat es podia haver passat tota la nit preguntant a un pòster de un tal Jean Luc si fa el pas o no el fa, fins i tot es possible que en Joan en una altra vida es digues Pere i tingues uns binocles i fos un cor solitari. Però les alegries duren poc i arriba l’home que dobla en Bruce Willis, ràpidament sents tal empatia amb la seva historia que si algun dia em trobo en Ramon Langa per el carrer li diré “Oye Ramon ya se que no eres de Cardedeu pero macho dame un abrazo”. Clar que llavors venen els ocells amb una gran línia de baix que et traslladen a paratges llunyans que recorden Reykjavík i sense donar-te compte arriba el Carnaval on les paraules canvien de sentit. A aquestes alçades de la pel·lícula ja estàs tant identificat amb aquestes cançons que no et sorprendria que tot això ho hagués escrit un guionista americà; i no, no es ciència-ficció ni cap miracle però un que ja ha sigut pare dos cops sap molt bé el que costa intentar desempallegar-se del Peter Pan que tot home porta a dins, però també es cert que un reconeix en l’Arquitecte l’essència del que significa ser pare. I sí, tornar sempre es la millor part de l’aventura, i sempre va bé rebre tota una lliçó de vida (i de cant) per part d’un vell escocès. Ara bé, si em feu triar jo em quedo amb Monsieur Cousteau i amb Louisiana o els camps de coto, la primera per què em transmet molta energia i em porta de tornada aquells temps on hi havia uns aparells que anomenàvem “videus” i funcionaven amb cintes de VHS. Tot i que quant la vaig escoltar aquell llunyà 24 de Gener de 2012 no em va acabar de convèncer, a dia d’avui ja es tot un clàssic capaç de fer aixecar tot un pavelló. I de Louisiana que puc dir que ja no s’ha dit, i es aquesta em toca molt, aquesta historia em fa pensar i reflexionar, i m’identifico molt amb el seu protagonista tot i que mai he fugit sense donar explicacions, almenys no físicament; i després d‘escoltar aquesta cançó arribo a la conclusió que per fer el que va fer el seu protagonista s’ha de ser molt valent, tot i que pugui semblar el contrari. He de confessar que les primeres vegades que vaig escoltar aquesta cançó no vaig poder reprimir alguna llàgrima.
Per el que fa a la gira, vaig anar a Viladecans al març de l’any passat i al Palau de la Musica, dos concerts ben diferents, un amb les noves cançons i l’espectacle amb rodatge i l’altra amb tota la maquinària ben rodada, però els dos varem disfrutar molt, al primer el Pol el meu fill petit amb tres anys recent fets es va passar part del concert demanant a crits que toquéssiu Monseiaur Costeau, i del Palau que he de dir, que va ser màgic i emocionant. I entre mig la actuació al Petits Camaleons on vàrem poder saludar l’home gos. He de dir que en directe encara us heu superat mes i que aquesta Banda per Catalogar es “aspactacular”, amb en Ramon i en Pol marcant el ritme, cor i anima de la banda, i aquest vents que semblen sortits del planeta piruleta i que sonen genial.
Per acabar nomes dir que feu el que feu a partir d’ara, el meu vot de confiança ja el teniu, i m’atreviria dir que el de la meva dona i els meus dos fills també. Una forta abraçada.
#49 de Txell Serrano
Dos concerts, dos móns!
El primer concert que anava dels Amics! El vaig esperar molts mesos i va arribar, no fa ni un any i ha canviat tant tot…
El recordo perfectament però… Un divendres a la tarda, una amiga (Eva) i jo agafem un tren a Torredembarra, fem un soparet d’aquells ràpids i marxem directes al Coliseum, arribem amb molt de temps, els nervis han fet que estiguem allà abans d’hora. Ens posem davant del cartell, fem un llarg silenci i ens diem que això no pot ser real! Per fi, arriba l’hora i entrem, el teatre es comença omplir, es queda tot a fosques i sortiu! L’adrenalina al nostre cos és màxima! Fa poc que ha sortit el CD, però ja ens sabem algunes cançons i les altres les descobrim al moment i encara ens agraden més!
En tenim una d’especial l’Affaire Sofia, ja que aquell mateix matí teníem examen de filosofia! Aquell concert, aquella foto amb vosaltres ens van fer agafar força, el juny teníem la sele! La vostra música ens va fer passar molt millor les tardes d’estudi! Com ha canviat tot des de llavors l’Eva estudia medicina i jo química! En part, gràcies a vosaltres i aquell concert molt inspirador!
Passem doncs a l’altre concert, fa quatre dies! Jo li diria el concert de les casualitats! Tot comença per festes de Nadal, quan per tv3, surt el vostre concert. I el meu germà i jo comencem a tuitejar, ens diem que hem d’anar a un concert que sou molt grans! Dit i fet comprem de les últimes entrades pel Palau de la Música!
La voliem venir la meva cunyada (Aixa), el meu germà (Roger), la meva neboda (Tíndari) i jo, però a menys d’una setmana pel concert la meva neboda agafa la varicel·la! I aqui veig que el meu germà ja juga una altra lliga! En definitiva, el Roger i la Tíndari es van quedar a casa. Llavors el Palau va baixar l’Aixa des de la Garriga, una amiga seva (Ariadna) des de Tona i jo des de Creixell (agafant el mateix tren a Torredembarra!).
El mateix que l’altra vegada, un soparet ràpid i cap al Palau! Mentre pujava l’escala tenia una sensació estranya… Em faltava el Roger. Tenia ganes d’un concert de germans, com anys enrere… I per altra banda estava allà, al vostre últim concert de la gira! Mentre ens trèiem les jaquetes, em sona el mòbil, Núria hi veig, una ex-professora del insti, contesto un si, amb molta interrogació, i em diu t’estic veient des del galliner, la busco amb la mirada i la veig amb la seva germana (Maria Cinta), ens saludem, els hi veig a la cara tenen la mateixa emoció que jo, l’adrenalina es dispara! Les llums es tanquen i sortiu…
Cançó a cançó, ha canviat tant tot, hem sé totes les cançons i ha totes ja els hi correspon un moment, una persona, una olor.., Ja són part de la meva vida! Em deixo la veu cantant! Però hi ha dos cançons que el sentir el primer acord les dediquem, una Espècies per Catalogar la preferida del meu germà, reocordo ser petita i veure a casa tots els “capítols” de Cousteau, “aquesta pel Roger” diem! I l’altra cançó A aquestes alçades de la pel·lícula, a la meva neboda li encanta fer el Hey! Aquesta per la T’índari diem! El concert s’acaba, com el primer cop em sembla que només han passat cinc minuts! Us miro, i penso que no entenc com ho feu per posar-me la pell de gallina durant tot el concert… I jo mateixa em responc, sou molt propers i sobretot grans músics!
Un cop al llit, abans de dormir, intento gravar tots els instants del concerts i totes les emocions, em prometo que els dies dolents ho recordaré i ja tindré un motiu per tirar endavant! Encara no em puc adormir, i ja m’imagino quan surti la pròxima gira.. Tinc molt clar el que faré: Tete, a quin concert anem?
Mentre moltes gràcies, per fer aquestes cançons! Per fer concert tant emocionants! I per fer-me vibrar! Vull dedicar aquest post al Roger i a Tíndari! I també a vosaltres, perquè és l’unica manera de dir-vos que quan em pregunten; què escoltes? Se m’omple la boca i dic: Els Amics de les Arts!