Captura de pantalla 2013-04-22 a les 14.48.58

#46 d’Anna Mateu

Ja fa gairebé quatre dies d’ençà del concert i he intentat escriure què em passa pel cap sense èxit quatre cops. Encara no he pogut pair la gran nit que vam tenir. I suposo que, com jo, la resta de gent que va acompanyar-nos a Razz i la gent que us va acompanyar el dia següent, al Palau (tot i que, la nit que vam passar a Lleida i la que vam passar a Cervera també van ser increïbles!)

El trajecte fins Barcelona va ser etern. No arribaven mai, les nou de la nit! Amb l’Helena i l’Anna vam poder escoltar ‘Bed&Breakfast’ i ‘Espècies per catalogar’, vam cantar-los a plens pulmons dins del cotxe, com si no hi hagués demà.

Gairebé ens mengem una tanca al sortir de l’autovia, gairebé ens fem mal just entrar a la Diagonal, però, al cap de tres hores, l’Ari ens esperava prop de l’illa, i amb no res, ja érem a la porta de Razz (a la porta és un dir, perquè érem a l’altra punta de l’illa de cases). I quan vam entrar, una barreja de sentiments ens va omplir els cors: l’eufòria que s’havia anat creat els dies anteriors, es materialitzava; la felicitat de ser allà, de compartir el moment amb tantíssima gent; la calor i l’emoció d’un moment comú; l’angoixa de no poder parar el moment i que durés per sempre…

Gairebé dues hores d’èxtasi. Vam lluir les nostres samarretes edició limitada. Vam ser l’home que fa de gos, vam ser l’home que dobla en Bruce Willis. Vam confondre bona nit i pantalons (tot i no entendre encara la frase…). Vam obviar qui eren Plató i companyia, vam deixar sortir al Peter Pan fotent la guitza i vam saltar i cridar sense preocupacions ni sostre. Vam fer de viure una festa. Vam tornar amb la línia groga (fent un bon tomb…) per poder cantar que no sabíem com posar-nos des de Joanic. L’endemà ens vam aixecar, cansades però contentes… afrontant el dia poc a poc i ‘nar fent… I encara avui som al planeta piruleta… però ep! que us recordem que tornar sempre és la millor part de l’aventura!

Però, de tot, jo em quedo amb Monsieur Cousteau. La primera espècie que vaig intentar catalogar… i l’he escoltat mil cops i mai me n’he cansat. Potser és incatalogable. Qui sap? Un plaer ser part de la vostra tripulació… que jo amb vostés vull ‘nar tan lluny, tan lluny que no hi arribi la ficció!

PS: El meu pare avui s’ha adormit amb Polseres Vermelles. Però tranquils, només li passa a vegades…

#47 de Yasmina Capó

Captura de pantalla 2013-04-22 a les 14.52.42

Fa uns tres anys estava vivint a França, i em va aparèixer del no-res un vídeo de quatre tios saltant sobre un trampolí cantant una cançó amb un munt de paraules franceses. Ara, aquesta mateixa cançó ha inspirat un llibre esplèndid, i s’ha fet gran amb un acordió fantàstic. Durant aquests tres anys han passat un munt de coses. A tothom. En aquests tres anys molts hem incorporat les cançons dels Amics de les Arts a la nostra banda sonora personal, i de rebot, com a mínim jo, hem conegut molts altres grups que també s’hi han afegit de manera flagrant i profunda. Heu crescut tant! Esteu lluny del Flix, flux, fluorescent, de l’Himne de l’Exercit de la Xamfaina, i els Flequers nocturns, per no dir del Código da Vinci… Cançons que no sonaran mai en directe però que animen el dia a qualsevol. Gràcies també per aquestes joies que us van fer i us fan únics!

La música calma, la música altera, la música anima, la música et fa viure, la música et fa entendre i la música també et pot fer plorar. Si a més, li afegim un “en directe”, l’efecte es multiplica.

Els qui més em coneixen saben bé que la cançó de l’Espècies per catalogar que més m’ha emocionat, des del moment en que vaig escoltar aquells 30 segons que Amazon va colar per error, és l’Arquitecte.

Parla d’uns pares que s’esforcen i es desviuen perquè els seus fills creixin sans i forts, tan físicament com mental. Perquè tinguin el que necessiten, una casa gran, amor propi, un jardí, respecte per un mateix i el seu voltant, un sol brillant, opinió crítica, un lloc on poder ballar, ser bones persones. I em fa pensar en els meus pares, que després de tots aquests esforços i treballs, per coses de la vida, han acabat anant a viure i treballar a un altre país. Amb més de cinquanta anys han tingut la força per canviar de vida i començar de nou, i deixar-nos fer sols.

Aquesta cançó m’ha fet adonar-me de tot això. Ha posat paraules i emoció a una cosa de la qual no era conscient. És el poder de la música. Lletres, melodies, instruments, persones, músics, tot s’uneix per fer-te sentir sensacions noves, o sensacions que tenies sepultades i refloten. Algunes són un relat de la teva vida, expliquen fil per randa històries que t’han passat. Vivències, bones o dolentes, que recordes amb intensitat. I t’ajuden a verbalitzar aquests sentiments que vius. Amb un clic et posen content, i amb un clic et poden posar nostàlgic.

Deu ser per això que aquesta gira l’he viscuda molt més personalment que la primera. Aquesta no només ha estat divertida i intensa, també m’ha arribat moltíssim al cor. Les cançons no només explicaven històries divertides i fresques, parlaven i parlaran d’històries meves, de vides viscudes abans, durant i després d’aquesta gira.

L’altre dia vaig fer recompte dels concerts i les ciutats on he anat per veure els Amics. Sumant les dues gires, van trenta-un. Amb tants concerts fas molts trajectes, moltes nits fora, caps de setmana, trens, ferrocarrils, nits bus, una passejada, en metro, en moto… Però el més important és que en mig de tot això et trobes persones. Persones que poc a poc van entrant dins la teva vida. Persones amb qui acabes muntant un cap de setmana fora aprofitant el concert. Persones amb qui rius i xerres, i desconnectes, i amb qui acabes anant a altres concerts de molts altres grups, a qui expliques el que et passa, i que t’ho expliquen, fas amics, es crea confiança, una estima creixent, i sense adonar-te’n es tornen imprescindibles. Sense totes aquestes persones res de tot això tindria sentit. Persones amb qui fer el burro durant els concerts, a qui fer abraçades als aeroports, persones a qui París els queda bé, persones a qui aparcar sempre els hi costa, persones amb monos de cavall, persones que porten un cartell que diu imbècil, persones que viuen lluny de tot amb un quatre per quatre. Aquestes persones ja saben qui són, i espero que es donin molt per al·ludides perquè les estimo molt fort i pels descosits.

Fas un concert rere l’altre, vas sumant, tots i cada un són diferents, per molt que digui la gent del teu voltant que no entenen per què repeteixes tant. Tot és molt intens fins que arriba un punt que necessites posar intensitat també en altres coses. Repartir energies, pensar més en un mateix. Sí, fer molt l’animal, però de tant en tant seure a pensar i escriure el que penses tan senzillament com pots.

Amics, moltes gràcies per aquesta aventura, pel temps que ens dediqueu, per la paciència que gasteu, per les cançons, pels vídeos, pels moments que gràcies a aquest fil conductor que sou hem pogut viure tots plegats, per la senzillesa que us caracteritza i per la complexitat i la profunditat de les històries que ens expliqueu.

Aquesta gira ha acabat, però ens queda el que compta de veritat, un munt d’amics disposats a fer de la vida una festa, abans de fer-nos grans. Disposats a venir a fer-nos abraçades als aeroports. Que ens diran que el temps ho cura tot i tot s’anirà posant a lloc. Ens repetiran que quan menys t’ho esperis tindràs un cop de sort, i que tots a la vida, com a la tele, podem tenir una mala temporada.