Captura de pantalla 2013-03-18 a les 15.19.51

A principis de l’any passat, una amiga meva i jo ens varem embarcar en l’aventura d’anar a estudiar anglès 3 mesos a Dublín, Irlanda. El dia de l’estrena del Videoclip de Monsieur Cousteau em vaig llevar amb moltes ganes de mirar-lo, malauradament, a causa de la connexió lenta d’Internet, no el vaig poder veure, per tant vaig decidir escoltar Louisiana o els camps de cotó. Em vaig posar els auriculars, i vaig pitjar al play. Les primeres notes varen començar a sonar, i des del primer moment vaig sabre que aquella cançó era genial. Després la lletra de la cançó em va anar arribant, a poc a poc, parlant d’un home que es troba lluny de casa. Feia un més que havia arribat a Dublín, i en aquell moment vaig trobar molt a faltar casa meva. La nostàlgia em va envair, fins al punt que casi em vaig posar a plorar. Finalment, la cançó va acabar, i l’únic que vaig poder fer, va ser tornar a escoltar-la. Ho vaig fer un parell de vegades aquell matí. Cada cop que escolt Louisiana, és inevitable pensar en aquell moment en què la vaig escoltar per primer cop, a Irlanda, lluny de casa meva.

Però aquesta cançó no és l’única que em recorda a Irlanda, i a aquests llocs tant meravellosos que vaig descobrir. Quan escolto Tots els homes d’Escòcia, no puc evitar pensar en un Pub al qual vaig anar un parell de cops. És un pub que es troba a un carrer de Dublín, i es diu The Celt. En aquest bar, com diu la cançó, cada dia hi ha algú que canta en un recó. Tot i que els cap de setmanes l’ambient està molt animat, si hi vas entre setmana, la cosa està més calmada, i pots escoltar tranquil•lament el músic, mentre beus una cervesa, i et deixes emportar per aquest aire folk que tenen les cançons d’allà.

I la darrera cançó que m’ha marcat és El matrimoni Arnolfini, perquè els tres mesos que es passen a l’Índia són equiparables als tres mesos que varem passar a Irlanda, perquè la meva amiga i jo varem fer la nostra pròpia versió d’aquesta, canviant la lletra, ja que a les fotos d’Irlanda no sortim gens morenes, i perquè quan vaig tornar a casa i vaig entrar a la meva habitació, el primer que vaig veure va ser, a sobre del piano, el disc d’Espècies per Catalogar, signat per tots els Amics, i amb la frase: Tornar sempre és la millor part de l’aventura!

PD: La foto és del dia de Sant Patrici. En ella sortim la meva amiga (primera per la dreta) i jo (primera per l’esquerra) amb les nostres companyes de pis.