#43 de Maria

Captura de pantalla 2013-04-22 a les 14.32.46

Pensava que tot s’havia acabat. Que trigarien molt tornar i a fer-me somriure. De cop i volta una gran ovació cridant: “no n’hi ha prou” omplia la sala. Ells sobtats i emocionats van pensar-se això de tornar a cantar-ne una altre, com si no poguessin marxar mai, com si hi hagués un imant atraient-los. Van decidir accedir a fer l’última. Primer una que recordava perfectament, que em va fer baixar la temperatura corporal i que em va fer viatjar per països freds. Finalment, la cançó. Aquella que sempre que havia escoltat m’havia emocionat, aquella que m’ajudava a desconnectar i a somiar, aquella que m’ajudava a sentir-me més forta. Aquella cançó va ser la última que vaig escoltar. La vaig escoltar d’una manera diferent, com si sabés que en molt poc temps la podria tornar a escoltar. Aquesta última vegada va ser diferent, més màgica, més propera. Si us plau no deixeu mai de ser propers, d’emocionar-nos i de fer-nos sentir orgullosos de la vostra feina. Ara i sempre

#44 de Maria de Balanzó

Captura de pantalla 2013-04-22 a les 14.39.04

Això més que una història d’amor (que també ho podria ser) és una història d’amistat. Una amistat que tant sols porta en marxa 7 mesos però que és igual d’intensa que una que podria ser de tota la vida.

Inici de curs en una escola nova. Mai saps què et trobaràs però estas segur que coneixeràs a gent meravellosa, i realment és així. Al segon dia la Martina i jo ja ens vam fer amigues, i el primer que vam saber que teníem en comú es que a les dues ens encantaven Els Amics de les Arts. Vam començar a parlar i parlar i parlar… de res i de tot alhora.
Hi havien moments durant el dia que ens venia al cap una de les vostres cançons i començàvem a cantar-la les dues alhora (realment eren i són moments màgics). Un dia em va escriure en un full la lletra de “Umi o koete, yama o koete” i me la va fer aprendre de memòria (cosa que va funcionar)

Però el moment que ens va unir més va ser quan, en una classe de filosofia, la Martina va escriure en un full la lletra de “L’affaire Sofia”, i em deia que quan estudiava a casa sempre s’inspirava en la cançó. Aquell dia li vaig demanar que em deixés el disc perquè no aguantava més dies sense tenir les pròpies cançons, i el dia de l’amic invisible (cosa estranya de destí però li vaig tocar a ella) em va regalar el disc d’ ”Espècies per catalogar”. I a la nota que em va deixar a dins, l’ultima frase que em va deixar va ser :

“Perquè l’amor i la filosofia no tenen perquè estar sempre renyits”.

Pd: no t’enfadis per la foto 😉

#45 de Mònica

Captura de pantalla 2013-04-22 a les 14.41.45

Recordo el primer cop que vaig escoltar “Tots els homes d’Escòcia”. Em va transportar automàticament a l’agost del 2004 a Edimburg: era el primer viatge que feia amb el que ara és el meu marit i un vespre vam entrar a un pub per fer una cervesa i descansar les cames després de tot el dia visitant coses. El primer pensament que vam tenir tots dos va ser “on coi ens hem anat a fotre que està ple de vells mig torrats”.

Com que ja érem dins i les butaques semblaven tan còmodes, ja no ens vam plantejar tornar enrere així que vam demanar la “pint” (per ell) i la “half pint” (per mi) i ens vam posar a mirar -de manera dissimulada- a aquella fauna.

Tot d’una ens veiem a quatre homes aixecar-se (amb més feina uns que els altres) i dirigir-se cap a un mini-escenari on els esperaven dues guitarres i una bateria. I de cop van posar-se a tocar i cantar. I com dieu a la cançó “vam haver de callar i posar-nos a escoltar”
Crec que des d’aquell instant, Escòcia ens va captivar tot i ser només el segon dia de ser-hi.