M’he catalogat #34 – Sóc el confeti
Socelconfeti15 de març. Sala Razzmatazz. 22:45. Començo a estar nerviós, arriba el meu moment. Amb aquest porto set bolos amb Els Amics, però avui és especial, per mi és l’últim de la gira. El públic aquesta nit està més entregat que mai, fins i tot em fan la competència. (Què és això? Panderetes? No veig bé dins aquest canó…) Perdoneu, deixeu que em presenti: sóc el confeti de final de gira d’Els Amics de les Arts. Però no aquell que llença el Joan Enric que pica, no no, ni el de l’Eduard que ni es veu. Sóc el confeti guapo, el de colors, el del final, a qui tothom mira quan surt disparat.

Qui m’hagués dit fa un parell de mesos quan jeia avorrit als prestatges del “Party Fiesta” que acabaria aquí. He compartit grans moments amb Els Amics durant aquest final de gira, abans, durant i després dels concerts. La meva primera aparició va ser a Sant Joan Despí, tots estàvem nerviosets aquell dia, jo el que més. La setmana següent Terrassa, un gran sidral durant el Carnaval. Encara ric quan recordo el “segurata” corrent com si l’hi anés la vida quan el Joan Enric va fer explotar el seu canó, li deurien dir que quan sortís confeti el concert acabava. Manresa va ser molt guapo també, però tanta festa i nevades pel mig ens va fer arribar a Salt ben constipats. Com sempre el públic va ajudar a aixecar el concert i ho vam petar. Palma…què dir de Palma…doncs, poca cosa perquè la combinació d’ensaïmada i gintònics abans d’un concert no és gaire bona. No recordo res d’aquella nit, però pel que m’expliquen va molar molt. La setmana passada vam
fer un bolo molt maco i familiar a Salou i, per fi, el gran final a Barcelona.
M’he posat ben guapo perquè diuen que això ho graven avui, estic acostumat a protagonitzar fotos d’Instagram, però mai he sortit a un dvd. Més emoció. M’han dit que demà no puc anar al Palau de la Música, es veu que són molt senyorets allà, el que no saben és que seré a les butxaques i bosses de tothom que hagi vingut avui. I a l’escenari també hi penso pujar, m’amagaré entre els rínxols del Joan Enric i a les butxaques del Ferran per si hem d’improvisar. Estic content perquè, malgrat no poder sortir, el Dani m’ha dit que la camisa que portarà va dedicada a mi, no entenc què vol dir exactament però segur que molarà. És l’últim dia i tenim dret a fer l’animal. Com? Ja?! Vaig, vaig! (tornaaar sempre és la milloooor part de l’aventuraaaa)

Sóc el confeti

M’he catalogat #35 – Judith Inglavaga

Amics-de-les-Arts-SolsonaQuan vaig llegir que podia enviar alguna experiència viscuda amb alguna de les vostres cançons vaig començar a rellegir el meu diari (si us semblarà una cursilada però no és un diari rosa ni esta perfumat haha), buscava la cançó d’amics que més m’havia inspirat per escriure el que em passava pel cap, em vaig adonar que no n’hi havia una, ni dos, ni fins i tot tres.. sinó que a cada pàgina d’aquell diari i sortia alguna referència dels Amics de les Arts. Aquí us en transcric una pàgina.

“Vivint en una eterna improvització? , 9/11/2012
Són les 3:00 però no tinc son, després d’algunes setmanes a Barcelona torno a casa, el concert d’Amics de les Arts ha estat espectacular, ja he perdut el comte de quantes vegades els he vist, sembla que fa dos dies que els descobria en aquella petita plaça amb encant a Solsona, i ara ja formen part de la meva pròpia banda sonora. Hauria d’esta dormint però no puc para de repetir-me “que el que estic intentant és del tot impossible”, he anat al concert amb un AMIC (ho escric amb majúscules perquè em quedi gravat al cervell i on s’hagi de gravar per no plora com una bleda durant tres mesos). Una de les seves cançons preferides: Tots els homes d’Escòcia, la meva: l’Arquitecte, inclús en això ens posaríem a discutir. Assentats un al costat de l’altre ,al fons d’aquell teatre de Badalona, fingia una comoditat impossible, el concert feia que cada cop m’emociones més, la frase “ara ja som més que amics” donava voltes dins al meu cap repicant
, sort que hi havia la meva part racional que m’ajudava a tocar de peus a terra! De sobte, m’adonava que just darrera nostre hi havia dos petits marrecs, no tindrien més de cinc anys, pujats damunt les butaques que cridaven: Aiiiii Jean Luc, aii Jean Luc vull entendreu però no puc (si mai tinc fills, escoltaran Els Amics!) jo també hagués crida’t com una boja “que allà no passava res! Potser no era el seu tipus millor que no fes res…”. Seguia la nostra aparent no-cita, i apunt d’acabar el concert sonava altre cop Affarire soffia, tot el teatre s’aixecava, aquí no gosava a mirar-lo però jo cantava tan fort com podia.. Tot flueix deixa’t portar! (si hagués estat la protagonista d’una pel•lícula de Hollywood, l’hi hagués donat un petó digne de pòster i hagués sortit un preciós THE END en lletres vermelles de fons!), però no és el cas… Un cop acabat el concert he enviat un whats app a les nenes guapes (el grup de les meves amigues)
–       Neneees (amb un gran accent lleidatà) Amics de les Arts sempre a l’altura! Busquem entrades pel pròxim concert ja!”

Al diari ,no rosa, no hi havia més, segurament vaig caure adormida. El final de la història? Pagines i pagines intentant auto-convencem que el concert no va marca un abans o desprès. El millor del relat? Que vaig acabar tirant-me a la piscina i donant-li un petó, ja de dia, en un carreró del Born.

PS: La imatge és del primer concert en què vam venir a veure-us amb les nenes! 😀