Per tal de decidir quina de les cançons del disc ha marcat algun moment especial d’aquests últims mesos, he agafat el disc i he repassat la llista de temes, un per un, per no oblidar-me’n cap. Però és que totes i cadascuna de les cançons es mereixen un “M’he catalogat”!
Quan he acabat, però, m’he adonat de la importància de tot el disc i com aquest s’ha escolat en molts moments meus, però també en molts moments compartits. Només començar he recordat el dia que vaig comprar el disc. Com el vaig posar a l’aparell de música i vaig deixar sonar el primer tema. Mentre me l’escoltava parlava pel xat del facebook amb el meu amic David, dels millors amics que mai he tingut. I els “Amics” en tenen una mica la culpa.
Va ser el David el que, mesos enrere, em va posar un dia l’ipod a l’orella i em va fer escoltar “All together now” mentre feia percussió a la taula quan encara no parlàvem gaire ni ens coneixíem. Per sort vam començar a parlar una mica més i ja li puc donar gràcies per tantes aventures i camins recorreguts junts.
Amb ell vaig anar al meu primer concert dels Amics de les Arts (tocaven també Els Pets! No ens ho podíem perdre!!) i amb ell vaig anar al segon (li vam regalar dues entrades pel seu aniversari i em va proposar que l’acompanyés) i amb ell hi vaig anar el tercer. I espero tornar-hi quan els amics hi tornin.
Amb el David vaig comentar totes les cançons, les vam criticar, ens les vam començar a aprendre (ell més ràpid que jo), les vam fer nostres. El David em va ensenyar i jo li vaig ensenyar, i ens vam ensenyar tots dos.
El David també va riure molt el dia que es va adonar que jo em pensava que les espècies que catalogaven els amics eren les que s’utilitzen per cuinar (en defensa diré que no havíeu ni penjat la cançó ni res de res!! Sembla que penso més en la cuina que en la carrera…).
El David es va encarregar de saber quina era la samarreta Catalogada que més m’agradava i me la va regalar pel meu aniversari, jo com a bona amiga li vaig fer saber els errors sistemàtics del regal: la V de Vulgaris hauria d’anar amb minúscula! – li vaig dir – i quan porto la samarreta i se’n recorda, m’ho diu per anar de biòleg.
Ell va ser el que em va dissenyar la samarreta més xula i taronja del món amb la que marxaria a la Índia tot un mes. Gràcies a ell vaig passejar el lema “tornar sempre és la millor part de l’aventura” per aquell país tan màgic. Va ser ell el que es va posar una segona hora al mòbil durant trenta dies.
Aquest noi tan maco té un kazoo i deixar anar paraules o frases de les cançons de tant en tant com “ets un barbarisme!”, “xispassu” o “ma dove ci hai portato?”.
El David és el meu amic de les arts, una espècie en perill d’extinció que he catalogat com el millor super-bon-noi.
Gràcies Amics i gràcies David. Sé que, en quan llegeixis això, no trigaràs en tornar-me a obrir conversa per dir-me “nena, ara ja som més que amics. Et vols casa amb mi?”
Pd. La fotografia que adjunto és al Poble Espanyol, escoltant Pets i Amics: la primera foto que ens vam fer!!