Nuria venturaPer alguna raó del món, potser perquè soc jove i encara em queden moltes experiències per viure, em costa triar una cançó, escriure unes línies sobre ella i relacionar-la amb una vivència personal.
Quan penso en les Espècies per Catalogar em venen al cap un conjunt de cançons, moments, persones o paraules que m’han marcat i m’han acompanyat durant aquest darrer any.
Per això el meu M’he Catalogar és un breu resum del que ha estat aquesta gira:
Comença un dimarts, concretament el 14 de febrer de 2012. Jo estava tant tranquil•la al sofà de casa fent la becaineta d’abans de posar-me a fer els deures quan de sobte el Xavi Coral presenta a 4 nois que acaben de treure un nou disc.
-Ah, sí! Són els Amics de les Arts. Aquells que sonen a la mitja part dels partits al camp del Barça. Acaben de treure un disc nou? No en tenia ni idea…
Comencen a tocar el single, Monsieur Cousteau. Sonen bé, molt bé. En aquell moment penso que em podria comprar el disc i començar-los a seguir. (En aquella època jo ja era molt fan de l’altre grup de la ciutat, que en poc més de dues setmanes acabaven la gira. La música en català començava a formar part del meu dia a dia i obrir les portes a altres grups m’ha satisfet més del que esperava). Acaba la cançó i xerren una mica.
-Aquests nois semblen molt divertits, segur que em faran viure bons moments! Decidit, em compro el disc!
Al cap de pocs dies, amb les seves cançons més que escoltades, ja tenia cita pel primer directe.
7 d’abril de 2012. Bolo a Palma. Les sensacions que estava vivint els dies previs al primer concert dels Amics eren totalment noves!
Va ser una passada! Des del minut 1 la gent ja aplaudia i ho donava tot! Vam al•lucinar moltíssim! Se’ns dubte, iniciar aquesta història a Palma ha estat la millor part de l’aventura!
A partir d’aquell dia vaig entrar en un bucle de necessitar dia si, dia també les vostres cançons i els concerts que feien que cada dia fos especial.
A mesura que passaven els mesos, la llista de concerts i vivències anaven augmentant progressivament.
Però aquest capítol havia d’acabar. Vareu anunciar que en quedaven 8, els 8 Samurais que havien de tancar la gira d’Espècies per Catalogar.
Les setmanes prèvies al Palau tocava fer memòria, recordar el dia que em vareu firmar el disc, el moment Lucy Perales a Granollers, les converses post-concert amb vosaltres, la banda i la resta d’amics, veure a la meva àvia tota emocionada cantant L’home que dobla en Bruce Willis a Sant Joan Despí o la felicitat extrema al sentir una pluja de confetti que cau sobre meu i que desaparegui tot el que m’envolta.
El concert al Palau va ser un somni fet realitat. Tancava els ulls, i al obrir-los us veia allà dalt, envoltats de 18 muses “aspactaculars” i cantant les cançons que m’havien acompanyat durant un any. Masses emocions concentrades en una sola nit.
Mai hagués pogut imaginar que em féssiu conèixer a tantíssima gent, de diferents punts dels Països Catalans i de diferents edats, amb la que comparteixo les mateixes aficions, bogeries i alegries. Hem format una gran família!
Per acabar, vull donar les gràcies a la meva família, sobretot al meu pare que m’ha acompanyat a tots els concerts i a ma mare i al meu germà per aguantar els meus atacs d’histèria i d’alegria perquè els Amics venien a Sabadell o perquè m’havien tocat entrades per veure-us al Confidencial de Rac105 a l’Antiga Fàbrica Damm.
Sense la vostre companyia no hagués viscut el millor any de la meva vida. Gràcies!
Llarga vida als AMICS DE LES ARTS i a les alegries que ens doneu diàriament!

PD: Pandes, impossible oblidar-me de totes vosaltres. Sou increïbles!