PUROL’Espècies per catalogar em sembla un disc brutal, totes les cançons em semblen molt bones, tinc 5 favorites que no em cansaria d’ escoltar mai, però per sobre de totes n’ hi ha una que és molt especial per mi i no la puc escoltar sense que em saltin les llàgrimes.
He vist que algun altre ‘catalogat’ ja ha parlat de Louisiana o els Camps de cotó, per cert per mi una cançó amb tres noms ja que el meu fill de tres anys li diu la “Bona nit i pantalons”. Deixeu-me que us parli des de un altra vessant al de la persona que fuig de tot, vull parlar des del punt de vista de la persona que es queda … el de la persona que troba a faltar a aquell que ha marxat, i en el meu cas a algú que va marxar a un lloc molt més llunyà que Louisiana, a un lloc potser molt semblant als camps de cotó. Cada un escolta les cançons i les interpreta com vol, jo la escolto pensant en el meu germà Albert que va viure sense pors, com va voler i gaudint de la vida, va fer vida en mil ciutats i va estimar moltes noies i dones. Un dia la seva vida es va aturar a un poble molt llunyà de la Xina i a partir d’ aquí m’agrada pensar que continua allà i ens escriu dient que tot va bé, que està content i li va bé, que té una filla de tres anys, un quatre per quatre i pensa en nosaltres quan surt a fumar al porxo.  Reconeix que això de desaparèixer tan tranquil, sense avisar-nos, és marxar amb molt poc estil i ens diu que no ens preocupem, que algun dia l’ anirem a veure i que estem tranquils perquè te lloc per tots. I que amb el temps, que ho cura tot, tot s’anirà posant a lloc. I que, per molt lluny que estigui, no hem de tenir por, quan hagi de ser serà … i llavors… fotem una festa, muntem un sidral i per un sol dia tot és diferent … Ui! Crec que ara el disc ha saltat a la cançó següent 😉