M’he catalogat #22 – Irene Fernández
Fa 5 anys que només sentim el “Cantajocs” o el “Club Super 3” al cotxe. Ara, per fi, la nostra filla ha decidit que “Jean Luc” es una de les seves cançons i ha estat així com hem tornat a l´edat adulta!! Fem de viure una festa!! Gràcies!! (ho sento, no és de l´Especies pero estem emocionats).
M’he Catalogat #23 – Èlia Tell
Des de petita a casa em diuen que les coses s’han de fer mica en mica, sense presses. El meu pare em diu que cada cosa té el seu temps, i que amb els anys aprens com funciona la vida. Ell, com que treballa d’arquitecte, ho compara molts cops amb la construcció d’una casa. Diu que els fonaments són la base de tot, del projecte que tu vols tirar endavant, i que mica en mica, quan vas posant els pilars i avançant l’obra, el que has fet a la base et recompensa. Tot i que només tinc setze anys d’experiència en això que li diem vida, aquesta ja m’està recompensant. Per entendre tot això cal remuntar a un 15 de febrer de 2011, el dia de l’aniversari del meu germà. Ja que ell feia la festa amb els seus amics i jo no tenia plans durant la tarda, vaig decidir prendre-me-la cent per cent meva, tancar-me a l’habitació i mirar vídeos fins que em cansés. Aquell dia vaig veure els vídeos del concert al Palau de final de gira de Bed & Breakfast. Em van agradar tant, que, amb el temps, vaig anar seguint totes les notícies noves que publicàveu al blog. Quan vau començar a donar pistes del nou disc em vaig sentir molt feliç, perquè sabia que en poc temps us podria veure en directe i formar part dels sidrals que munteu. Amb la sortida de “Monsieur Costeau” i el videoclip d’aquest ja vaig veure que seria un disc molt bo, amb un aire diferent a l’anterior, però que agradaria igualment. Però el que veritablement em va fer sentir com a casa va ser el moment que vaig escoltar “L’arquitecte”. Sense dubtar-ho, és el tema que més em va arribar de tot el disc. La primera vegada que el vaig sentir no és que m’arribés massa, perquè en aquell moment estava pendent d’escoltar tots els temes. Una vegada vaig acabar, em vaig centrar en cada una de les peces, i quan “L’arquitecte” va tornar a sonar em va arribar una sensació de com si haguéssiu estat mirant la meva vida per un foradet durant setze anys. Tot el que el meu pare m’havia dit estava plasmat a la peça i per casualitat també coincidia amb la seva professió. La llagrimeta va ser imminent. Em van venir moltes emocions de cop, pensava en els pròxims concerts i en els consells que els meu pares em seguirien donant al llarg de la vida.
Quan vau anunciar els primers concerts de la gira i hi vaig veure Reus, vaig fer un crit de molta alegria. Al final, no vaig poder anar-hi, em va fer molta ràbia. Amb el temps, aquell sentiment de passió cap a la vostra música, va anar augmentant quan finalment, va arribar el 4 d’agost més esperat de la meva vida. Havia quedat a casa del meu millor amic, l’Arnau, per sopar abans de marxar cap a Tarragona. Quan vam sortir de Reus a un quart de deu del vespre, els nervis ja eren presents, però quan ens vam plantar davant de la porta del Camp de Mart quan faltaven vint minuts per l’inici d’aquella nit màgica, el primer que li vaig dir va ser: Arnau, anem a viure una de les millors nits de la nostra vida, res ens ho impedirà. Immediatament ens vam abraçar amb força i vam entrar decidits cap al teatre. Definitivament, aquella nit va ser el principi d’alguna cosa, no sabia ben bé el què, però era el principi.
No anava gens desencaminada. A partir d’aquesta nit vaig començar a conèixer molta gent i algunes van entrar a la meva vida d’una forma especial. Ha anat passant el temps i aquesta afirmació s’ha convertit en realitat. El punt àlgic de la gira va arribar a Salou, un concert que, a part que per mi fos l’últim de la gira, va ser el millor de tots. El vaig poder disfrutar com mai amb la gent que aprecio, tot i que no va ser complet del tot. Això sí, el post-concert va acabar d’arrodonir una nit difícilment igualable, i com diria el Dani, aspactacular.
Infinites gràcies des del sud Amics, no només us ho agraeixo a vosaltres quatre, també a la banda, sí sí, a tots: Pol, Ramon, Jaume, Tutu i Santi (per suposat també els membres de la Bed&Banda) ; aquest “m’he catalogat” també va per vosaltres.
Gràcies un altre cop per entrar en el meu dia a dia i fer que aquest sigui més fàcil, us estaré eternament agraïda.