M'he catalogat #21

Amb la família al Palau de la Música.

ESPECIE CATALOGADA (REF: 23-1899  NUM: 4 exemplars)

Tot va començar el 25 de Maig del 2012, camí de Madrid, amb 7 amics, a veure la final de Copa del Rei del Barça … un viatge de 8 o 9 hores, i el conductor-dj us va posar de música de fons … evidentment el “4-3-3” era l’himne ideal per una jornada futbolera, però em van agradar totes aquelles cançons que varen sonar un i altre cop …

Els dies després vaig començar a buscar-vos per l’Spotify, i a “descarregar” (vilment, ho reconec) les vostres cançons … Durant la meva busqueda vaig trobar el vídeo del concert del Palau de la Música … i allà ja em vareu enganxar del tot. Però no sols a mi, a la meva dona i als meus fills, també.
L’Alex (7 anys), es mirava el vídeo, un i altre cop, i disfrutava veient, sobretot, quan sortien els animals a escena i s’ha passat tot l’any sentint-vos al cotxe i a l’hora d’anar a dormir (L’A vegades, es el seu hit nocturn). La Bruna (2 anys) de tant sentir el disc en el cotxe … camí de la guarderia va cridant pel carrer “ ai janluuu, ai janluuu“.

Per la meva part, vaig començar a voler saber de vosaltres, i vaig trobar el blog i els discs i les cançons i els vídeos i els microdocus, etc… el blog es senzillament genial … i va començar la búsqueda d’un concert per venir-vos a veure en directe …

Amb l’Eva, la meva dona, varem decidir venir al concert de el GREC, espectacular l’escenari, fantàstica la nit d’estiu, genial el públic (vareu saber que Guardiola i la seva familia eren allí?), i enorme el concert … no vareu fallar… Aquella nit ens va passar dues coses curioses, la primera; que en veure-hi tants nens, ens varem “arrepentir” de no haver-hi portat l’Alex, la segona que després del concert, ens varem quedar xerrant, als jardins del GREC, una bona estona, i quan varem marxar a buscar la moto, per l’altre vorera, baixava en Dani, amb la seva motxilla i la seva parella. No hi havia ningú mes pel carrer, i em vaig quedar amb les ganes d’haver-m’hi acostat, i haver-m’hi fet una foto amb ell. Quan sigueu com U2, els Rollings o els Beatles, m’arrepentire de no haver-ho fet. [Una cosa semblant em va passar amb Messi, quan tenia 16 anys i el coneixia del Barça B, i mira ara … maleït sentit del “no molestar” dels catalans].

Després va venir un furor de tornar-vos a veure en concert, aquest cop amb l’Alex i vaig estar estudiant opcions … si el concert per els mes petits a Sant Cugat, si fer un pugi-baixa a Vidreres, etc … res es va concretar fins que vaig rebre el correu del vostre blog anunciant el concert del palau de la música … i allà si, era el lloc (ideal), el moment (últim concert) de venir-hi els 3 (a la bruna la farem debutar quan traieu el pròxim disc)

Al Setembre em va agafar la dèria per sortir a córrer (la edat, a prop dels 40), vaig fer-me la llista de música, al movil, amb les vostres cançons, i hem estat fent entrenaments de 10 km (un parell per setmana). Varem fer junts, primer la Jean Bouin, la cursa del RACC al circuit de Montmeló, després la cursa dels Nassos i finalment, va costar, però l’esforç m’ha permès complir un primer gran repte, hem acabat la primera mitja marató, i vosaltres hi éreu, allà, marcant el ritme a cada kilòmetre …

El concert del Palau es va fer esperar, perque varem comprar les entrades fa un munt de temps, però dissabte (amb companyia de uns bons amics) varem passar una nit rodona. El concert va ser… perfecte, el ritme, la música, la combinació de les cançons, la entrega del públic des de el primer moment (molt diferent al Grec, on va costar aixecar-se). Veure la cara del meu fill brillant d’emoció no es paga amb diners. El repertori va ser ideal, patia per l’Alex perque es sabia, i volia escoltar, les cançons del primer concert al palau, i les vareu fer totes …

En Joan Enric va dir alguna cosa així com “que agraïa ser una part minúscula de les 2000 vides que hi havia aquella nit al palau”, com podeu veure, de minúscula res… ens heu acompanyat i mooolt, durant aquest últim any … us trobarem a faltar i us esperem amb força …

GRACIES
Miquel

PD: Els reis varen portar els CD’s del “Especies per Catalogar” i el “Bed & Breakfast”

Cançons:
“L’home que dobla en Bruce Willis”: el moment que diu “I és que l’home n’hagués tingut prou amb un gest, un somriure de complicitat …”  veig el típic somriure d’en Bruce … brutal
“Louisiana o els camps de cotó”: Es la cançó més trista i mes maca que recordo.
“Miracles”: Tots els “pares” ens sentim identificats …
“Tots els homes d’Escòcia”: En el canvi de ritme, l’emoció es transmet d’una manera increïble … com si fos una peli o una obra de teatre.