Captura de pantalla 2013-04-11 a las 08.10.08La meua història va començar allà els últims dies del 2011; “ací” baix, al País Valencià, ens sentim (o volen fer-nos sentir) orfes d’una cultura, d’una gent. Poc a poc han anat apartant-nos del nostre origen, del que som. I sí, tristament ho han aconseguit. L’estat de la nostra cultura és pèssim, per no parlar de la situació de la llengua, que se’ns mor, i la mort d’una llengua no és més que la mort d’un poble. Però bé, segueix havent una feble producció en català, en valencià, una producció que no arriba als consumidors ja que no hi ha una difusió d’aquesta. I damunt hem d’acceptar (amb multes quasi milionàries contra les poques associacions que es preocupen per portar-nos aquesta cultura) tenir les connexions tallades amb el Nord.
La música… La MÚSICA és un element imprescindible en qualsevol persona i més en la vida d’un jove. Qui sap si sense aquesta isolació jo hauria conegut abans la quantitat de grups en català que conec (cadascun més bo que l’altre) i qui sap el que haguera pogut passar, però això mai no ho podrem saber (obvi). El que sí que sé és que he de donar les gràcies a l’Spotify per mostrar-me aquell àlbum magnífic que em va obrir les portes a un munt de cultura en la meua llengua, i que ho va canviar tot. Abans d’escoltar “El millor pop en català del 2011” jo sols coneixia grups com Obrint Pas i La Gossa Sorda (perquè els tenia a prop, no pas per la promoció de cap mitjà de comunicació ja que aquesta promoció era i segueix sent inexistent aquí). Varies cançons em van cridar l’atenció, com Calgary 88, El Camí, Aniversari, Bigoti Vermell, Jenifer. Els cantants de totes elles hui formen part del meu dia a dia. Però va haver una que em va cridar molt
l’atenció, una que deia “Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc…” . I jo volia entendre-ho. Com podia haver estat tant de temps sense escoltar aquella meravella? Ràpidament (millor dit lentament, perquè aleshores el meu internet anava com una xufa) me’n vaig anar a buscar qui eren aquests Amics de les arts, però foren qui foren ja eren també amics meus.
Ja coneguts, vaig començar a cantar les seues cançons per tots els llocs. Li les cantava a ma mare i em mirava amb cara de “per què he hagut de tenir jo aquesta peça com a fill?”, li les cantava als meus amics que em miraven amb cara de “deurien donar-nos una subvenció per part de l’estat per aguantar-te”, però jo era feliç! Semblava que els dies passaven cada vegada més ràpid i de sobte, “Espècies per catalogar” ja estava al mercat. Aquest àlbum ja va ser el súmmum, el no va más. Cada cançó té una història que la fa única, que la fa especial; cada cançó et porta unes sensacions molt fortes, algunes et porten fins i tot amb gent que (encara) no coneixes. Plores i rius amb totes les cançons, i això t’agrada.
Jo ja no era el mateix. Aquell estiu ja definitivament em va despertar el pardalet que duc a dins del pit, el pardalet que ha fet que siga qui sóc hui, el pardalet que ha fet que vaja a Barcelona a estudiar, el pardalet que m’ha fet aprofundir més en la nostra cultura, el pardalet que ho ha canviat tot. La meua història no és una història que haja passat, sinó que és el conjunt de històries que la vostra música ha fet que siguen possibles. La meua història està per escriure, l’únic que sé és que s’escriurà al ritme dels Amics de les arts.

Una última cosa. Per favor, no ens deixeu perdre la nostra cultura, açò que tenim és un tresor. Aquest viatge s’ha d’emprendre ja, i el Sud camina amb el Nord, no ho oblideu. O ara, o mai.

Adjunte una obra que vosaltres m’heu descobert, i que és un dels meus quadres preferits encara que jo el món de l’Art, ho reconec, no puc dir pas que el domini.