No tindria sentit parlar de la meva història amb Els Amics de les Arts sense parlar del veritable protagonista d’aquesta història, el meu fill de 3 anys. Segurament, si no fos per ell m’agradaria escoltar-los però no estaria tan enganxada com ho estic ara. Al meu marit feia temps que li agradaven i jo els escoltava, els veia però no posava molta atenció. Ell feia com aquell de la cançó 4-3-3. “si dona. No et sonen?, els de l’anunci de l’Estrella Damm”. “Doncs sí però no” pensava jo. Així va anar passant el temps fins que un dia vaig conèixer a l’Eduard. Poques converses amb ell em van servir per adonar-me que una persona tan noble i tan bona gent només podia fer Art amb els seus Amics i vaig començar a escoltar i a sentir les cançons. Eren realment bons. Fa qüestió de 6 mesos em vaig adonar que el meu fill cantava perfectament “Louisiana” i vaig comprendre que els dos junts, “l’Arquitecte” i el nen, compartien música, balls i actuacions a les tardes d’hivern que passen junts a la sortida del cole mentre jo treballo. Va ser així com va començar tot. A casa, al cotxe, allà on anàvem sempre sonaven ells de fons i les preguntes, inquietuds i mitges paraules del petitó. “Mama, què significa matrimoni “molfili”?. M’agrada la de “semié” Cousteau, …” Fins i tot, en el teatre nadalenc que monta la meva família, el meu fill va fer l’actuació de la seva vida amb Louisiana i va deixar a tots bocabadats i, clar, a mi se’m queia la bava. A Louisiana li van seguir moltes altres cançons, de fet diria que les sap totes. És al•lucinant escoltar com les canta, com dóna el to correcte, com sembla que les entén. És al•lucinant veure-ho gaudir tant o més com quan juga amb els seus camions preferits. Els divendres a la nit, que és el moment de la setmana en el que ens posem els tres al sofà a veure alguna peli familiar, ell només ens demana que posem concerts, cançons, videoclips… Hem arribat al punt de jugar a xiular part de les cançons a veure qui l’endevina i us asseguro que ell és el guanyador indiscutible. La veritat és que portem uns mesos gaudint moltíssim dels Amics. Ell distribueix els personatges, decideix les cançons, prepara el micro i els instruments i comença l’actuació. Ens ho passem genial. Al principi vaig pensar que era una mica obsessiu però he arribat a la conclusió que els nens són purs i poden veure o sentir mil vegades el mateix i en cadascuna d’elles la cara que posen és com el primer cop, alguna cosa semblat al “Ciència-ficció”. El meu home i jo hem anat a dos concerts d’aquesta gira i estem esperant que arribi la propera per anar tots tres junts. Dani, Eduard, Joan Enric, Ferran … sou bons, molt bons. Ho dic jo, però sobretot ho diu ell, un nen de 3 anys. Gràcies per regalar-nos tants bons moments. Aquí us deixo una foto d’una de les actuacions amb la seva cosina de 2 anys a la que ja li està ficant el gust pels Amics.