Hola Amics!!!!
Em dic Pasqual. Bé, simplement Pasqu per als amics, així que vosaltres també em podeu cridar com Pasqu. Mai millor dit! 🙂
Què dir-vos? Sóc d’un poblet de la província d’Alacant, Gata de Gorgos. Aquest es troba just al costat de Pedreguer, on vaig tindre el gran plaer de vore-vos en directe. Recordeu el directe? Va ser a un auditori, amb el públic assegut… lo qual em va limitar un poc per disfrutar com cal un concert vostre. De fet, el vaig disfrutar moltííííssim. I l’encant que vaig trobar-hi a l’auditori, en pla familiar…em va encantar. Jeje, recorde que, abans del concert, vau anar a un pub just a l’altre costat de carrer. I nosaltres estàvem allí! jaja. Va ser un detall que em feu sentir com més “próxim” als artistes, sentiment que a l’auditori es va confirmar.
Tinc la costum de ser sincer o, si més no, franc. Vos vaig conèixer de “rebot” que diem al meu poble. De rebot de Manel, tot siga dit. No obstant això, i per a la meua sorpresa, ja que acostume a escoltar música en anglès, escoltí el vostre disc, Bed & Breakfast….I EM VA EMOCIONAR!!!!! I quasi just després d’escoltar fins la sacietat aquest, va arribar el segon, l’Espècies. Amb aquest ja vau acabar de captivar les meues emocions i sentiments. Lligue la vostra música amb moments crucials de la meva vida, inclús de tristos, com la mort del meu avi. Però, tot i això, vos seguia escoltant! Alguna cosa m’atreia…l’afinitat que m’identificava amb moltes històries contades a les cançons, la facilitat amb que m’identificava, i seguisc fent-ho, amb les lletres.
En aquestos moments vos escric desde Bolivia, fent un voluntariat a una escola que està enmig del camp salvatge i pur. Molt bonic, per cert. I em feia temor escoltar-vos per tot lo que esclataria al meu cor!!! Recordar la meva novia, que està a València, però que amb un poc de sort en breu vindrà cap ací també, la mort del meu avi, trajectes de cotxe d’ací cap allà…però ho he fet avui precisament.
Amb Louisiana em capfique totalment en l’aventura, veient clarament que eixa podria ser la meva història. Tanmateix, l’última part en coro no m’acaba del tot, però bueno, que se li va a fer! Amb Carnaval, m’esclata el cor, ric i pareix que de dins del pit vaja a despertar un volcà amb lava ben calenta corrent cap al cap, passant per la gola. En Aquestes Alçades de la Pel.lícula…la referència a Morricone, simplement va ser com un “touché”. Ciencia Ficció, endimoniadament original, tendra, trista i bonica al mateix temps. Com m’agradaria ser el protagonista!!!! Miracles, “no soc home de bitter kas”, de nou em feu dibuixar un somriure tonto i sincer al meu rostre. Per no comentar el “sempre queda un Peter Pan fotent la gitza” i les veus femenines que el segueixen…se’m fica un nus a la gola!!!
Sóc un Willy Fog nat, i a l’escoltar allò de patentar les abraçades d’aeroport de seguida vaig pensar, “hòstia” quanta raó duen els Amics!!! Quina ràbia que no se m’acudirà a mi.
I ja per rematar amb Tots els Homes d’Escòcia sols dir que el gir que fot la història de la cançó m’agafà de sorpresa.
I és que, ho sent, però no puc escollir-ne d’una sola, perquè les sent molt totes! I no de sentir amb significat d’oir o escoltar, sinó sentir de sentir molt a dins de mi. Molt pròximes, reals, senzilles i sinceres.
Tal vegada és per estar on estic, estant sense aquella que trobe a faltar tant…però per primera vegada, escoltant el vostre Matrimoni i l’estrofa de les abraçades, he plorat 🙂
M’encanteu. ^_^
Ànims, seguiu així.