“Diu que ha anat fent el seu aire….que ha fet vida a mil ciutats….que ha dormit en llocs feien federat i que tu,mare, mai haguessis aprovat…..”
Sento les primeres notes……Començo sentir la lletra….Tanco els ulls i em recordo d’ells: Dels meus avis. Ells han estat una part fonamental en la meva vida…Sempre dic que els avis son únics, que son una part molt important i que…que faríem sense ells?..a mi m’han “criat” com dic jo, han estat sempre al meu costat, he compartit moltes vivències amb ells, han patit i sempre m’han donat bons consells.
Quan sento aquesta cançó es inevitable pensar en ells…en la seva història particular…Una historia de tenir que marxar del seu lloc d’origen per poder tenir un futur, una vida millor. Primer de tot començaré a parlar del meu avi-patern (Isidro Giménez Saez). El seu primer destí va ser Galicia, des de la Rioja (lloc de naixement, concretament des de Logroño)fins a Santiago de Compostela, allà van viure 8 anys fins que el destí de nou que canviessin de nou fins a Teruel, on van viure uns 3 anys i finalment el van destinar a Barcelona on s’hi va quedar, on els seus fills van estudiar i en el que cas del meu pare va formar una família aquí a Barcelona, fins els seus últims dies ( 31 de juliol del 2010).
Per altra banda el meu avi matern (Francisco García Amengual )va anar des de un poblet de Huelva(El Cerro de Andevalo, aprop de Riotinto(on estan les Mines)) fins a Mataró i ja després fins a Barcelona….va estar molts anys lluny de la família..es feia molt dur esta lluny dels seus, ell sempre m’ho deia ,però eren les necessitats i sabia que si volia un futur per la seva família ho havia de fer..finalment va poder portar a la família però a Barcelona…van estar vivint molts anys i farà uns 8 anys aproximadament van haver de tornar al poble, al seu lloc d’origen per problemes que tenien amb el pis de lloguer a Barcelona…van haver de estar allà al poble com 4 anys o així i finalment els vam haver de portar a Barcelona per necessitats físiques i va estar vivint en una residencia fins també els seus últims dies( 9 de juny del 2012).
Sé que per ells no va ser fàcil marxar. No era tant fàcil com ara el poder comunicar-te, no tenies tantes avantatges com avui en dia en pots tenir. Passaves dies sense poder parlar amb la teva família i això es feia molt dur. I per altra banda per ells el fet d’aprendre català i poder-lo entendre els hi costava. Per això quan la cançó diu: “Bona nit i pantalons” m’imagino als meus avis,sobretot el meu avi matern, parlant català. Em feia molta gracia perquè ho parlava amb accent andalús!: –Jo parlo molt be el català! sempre deia.. i rèiem junts.
I quan arriba la part “i que,per molt lluny que estigui no em de tenir por, quan s’hi hagi de ser hi serà…” i “Diu que un dia hi hem d’anar, que l’avisem amb temps, però que hi ha llits de sobres”… no puc evitar emocionar-me…..El primer cop que la vaig sentir vaig emocionar-me com mai, mai una cançó m’havia fet sentir tant,em recordava d’ells em venien a la memòria moments viscuts amb ells…..i per mi es la cançó dels meus avis. Quan als concerts la canteu, sempre miro cap a dalt i els hi dedico…I se que encara que els trobi a faltar ells estan allà…i que no he tenir por perquè estan be i que un dia els avisaré i estaré amb ells.
Per aquests motius m’he catalogat amb aquesta cançó…aquest record que tinc i els sentiments que em provoca fan que ,de totes les cançons que teniu ,estimi aquesta amb molt carinyo i se que allà dalt dos persones a les estimo estan contentes de que em feu sentir això…gràcies de veritat.